«Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu, ira que causà als aqueus sofrences sens fi, enfonsà a l’Hades les ànimes valeroses de molts herois…». [1] Comença així el poema fundacional de la literatura d’Occident, la Ilíada d’Homer, que en només tres versos ens introdueix la ira ―la irritació violenta contra algú altre―, el patiment i la mort. En prosseguir la lectura immediatament hom troba presumpció i vanitat, rapte i cobdícia, possessió de persones (dones i esclaus), disputa i baralla entre individus, devastació, enfrontament i guerra a mort. Mort, molta mort. La nombrosíssima aristocràcia aquea està formada per gent com Tlepòlem, especialista en assolar «ciutats defensades per joves guerrers vigorosos»; Oileu, «destructor de ciutats»; Melèagre, que es vanta de matar els cinc germans d’Altea. Agamèmnon, cap suprem dels grecs, occeix a sang freda els dos fills d’Antímac, «tot i que aquests li demanen clemència i li ofereixen un gran rescat». D’Aquil·leu, veritable màquina de combat, el poeta posa en boca d’un personatge que «els déus t’han posat a dintre molt mala volença i una ràbia que no te fi…».

Als combatents de la guerra de Troia els motiva, de manera gens dissimulada, la cobejança de botí material i humà, aconseguir riqueses, dones i esclaus. L’heroi Nèstor, exhorta els seus guerrers dient-los «Donem mort als contraris, que després en la plana ja espoliareu, sense risc, els cossos exànimes». D’Autòlic, avi matern d’Odisseu, es diu que havia rebut del seu pare Hermes el do de robar sense ésser vist (ideal d’una vigència esfereïdora). Aquest nom, que en grec significa “el llop mateix”, segons el catedràtic Jaume Pòrtulas al·ludeix a la rapacitat i l’astúcia del personatge, exalçades pel poeta.

L’únic aqueu crític amb l’ànsia de guerra i rapinya d’Agamèmnon i els seus capitostos és un tal Tersites, a qui, per això, el mateix Homer humilia evitant esmentar el seu patronímic i el ridiculitza qualificant-lo de baladrer enredaire, guenyo i esguerrat, de tenir poc cabell, el cap punxegut i les espatlles corbades apuntant cap al pit. La rancúnia del poeta respon a que el plebeu Tersites ―única veu discordant en aquell clima d’excitació guerrera― gosa increpar Agamèmnon dient-li: «Àtrida, ¿de què et queixes aquesta vegada? ¿Què vols? Les teves tendes són plenes de bronze i, a dins, hi tens moltes dones ben escollides… no tens encara prou or…?». Tanmateix la seva veu és ràpidament silenciada. Odisseu, que troba ultratjant que un individu de classe inferior s’adreci així al rei grec, increpa agressivament Tersites, l’amenaça d’arrencar-li la roba i el colpeja repetidament amb el seu ceptre daurat fent-li un «verdanc sanguinolent a l’esquena» mentre els guerrers aqueus riuen de gust.

Així, al segle VIII aC, als albors de la història, amb aquesta narrativa tan actual de conflicte, espoli i enfrontament violent, de repressió del discrepant, ja es retratava una part substancial de la naturalesa i l’activitat humana, relat d’una versemblança perdurable. La Ilíada, a més de ser tal com deia Nietzsche l’exaltació feliç de la força, del coratge i del goig de la confrontació sense límits, constitueix, per a la pensadora catòlica d’origen jueu Simone Weil (1909-1943), «una apoteosi de la violència ―de la violència que anorrea els cossos i pot anul·lar els esperits». [2]

Fem un salt endavant de 27 segles. L’any 1899 el diari New York World ―propietat de Joseph Pulitzer, creador dels prestigiosos premis que porten el seu nom― va publicar una enquesta realitzada a destacades personalitats sobre els perills més grans que portaria el segle XX, en aquell moment a punt de començar. El gran periodista Xavier Batalla explicava en un article que el magnat de l’acer i filantrop Andrew Carnegie va assenyalar que aquests perills eren el militarisme, la carrera d’armaments i l’imperialisme. Hermann Adler, gran rabí del Regne Unit, va dir que l’odi racial. El cardenal Gibbons, arquebisbe de Baltimore, va destacar el culte als diners i a la riquesa. El metge i líder sionista Max Nordau va identificar l’individualisme, predicat pel “boig Nietzsche”, com el gran perill del futur immediat. Per a Conan Doyle, creador de Sherlock Holmes, el gran perill del segle XX era l’existència d’una premsa irresponsable. [3]

Lamentablement, com assenyala Batalla, tots van encertar. Els cent anys posteriors veurien dues guerres mundials i el naixement i apogeu del feixisme, del nazisme i del comunisme. Aquests sistemes totalitaris ―constituïts en essència per la politització total de la societat i la irrupció de l’estat en la vida de tothom― generaren volums ingents d’intolerància, misèria, racisme, mort, genocidi i destrucció; en definitiva, de mal i de maldat. Holocaust i Gulag són l’epítom del pitjor de l’esperit humà però la seva magnitud no eclipsa la interminable seqüència de guerres, conflictes i matances al llarg del segle XX i del que portem del XXI. És innegable que en el seu conjunt l’espècie humana no té aturador pel que fa destruir massivament la vida i la natura, indiferent als dolors i misèries sense límit que en ella mateixa provoca. [Com que ja no vindrà de una mica, al final de la Nota incloc un apèndix amb algunes consideracions addicionals al respecte].

També és innegable que en el nostre temps hem vist que determinades parts de la humanitat han aconseguit nivells de benestar, seguretat i educació mai abans assolits. L’allargament de la duració de la vida en bones condicions de salut i atenció possiblement en sigui la fita més reeixida. Certament moltes coses (conceptes, ideals, accions, realitats, persones…) es poden posar al costat positiu de la balança, el costat del Bé. Ara no m’hi estenc i ho deixo per una altra ocasió. La qüestió que m’ocupa ara és que, malgrat la magnitud dels aspectes bons, positius, plaents, el món és molt bèstia ―els lectors em perdonaran l’expressió―.

El mal és una constant de la història i les relacions humanes, i es fa omnipresent en el nostre temps i en la vida quotidiana de molta gent, malauradament també en la de no pocs infants i joves. Declaracions d’odi, actes brutals i cruels, enganys, estafes i mentides insidioses, opressió física i mental, misèria econòmica, befa i assetjament, estrall i espoli, són manifestacions concretes del «costat fosc de la naturalesa humana» [metàfora que un cop va emprar Abraham Lincoln], que formen part de la nostra existència, àdhuc de la nostra diversió. En forma de crims, horrors, violències i enganys, el mal fonamenta gran part de la nostra activitat d’evasió i entreteniment. Anna Karènina, la magistral novel·la de Liev Tolstoi comença: «Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.» [4] Què més avorrit que una pel·lícula sobre una família sana, culta i feliç de gent que s’estima! Cap productor amb els peus a terra finançaria una empresa tan poc rendible. El bé no distreu. Com a màxim, en petites dosis, emociona, però més enllà es fa empallegós. És en l’abundància i la varietat de la dissort i de les males intencions on hi ha thrill, diversió i negoci.

Per escriure aquesta Nota, procés de gestació dilatada i mandrosa que només ha tirat endavant per una certa obsessió pedagògica, possiblement maldestra, he consultat la noció de “mal” en uns quants diccionaris corrents, no filosòfics. Així, només per recordar el que ja sabem, tenim que mal és el contrari o la negació del bé, és el que s’aparta del que és lícit i honest, és allò que és contrari a la llei moral. També és dany físic, material i emocional (com ara una ofensa) que algú rep en la seva persona o propietat; és tot el que li ocasiona perjudici o detriment, especialment quan està causat per la perversitat, malignitat i iniquitat d’algú altre, mancat de bondat. Així mateix, mal és desgràcia, calamitat, malaltia, aflicció, dolència i patiment. Mirant el Collins, el meu diccionari anglès preferit, he trobat aclaridors els termes evil, harm (dany físic o emocional), wrong (error, quelcom incorrecte o injust en sentit ètic o legal), bad (dolent, d’ús quotidià en el sentit d’oposat a bo). El primer d’ells, evil, concepte moral o metafísic que aplicat a persones i coses expressa l’oposició al bé, és el que millor transmet la noció de “mal” en sentit genèric.

Mal i bé són inherents a la condició humana, tan a la vida real com a la ficció. Entre la infinitat de potencials exemples literaris, Tolstoi, parlant de Nekhliúdov, protagonista de Resurrecció, explica que «en ell hi havia dos homes: l’un, l’home moral, cercant el seu bé en el dels altres; l’altre, l’home animal, cercant solament el seu bé personal, a expenses del de tots els altres». [5] No és difícil sentir-se retratat en aquest curt paràgraf, que resumeix molt bé un assumpte d’enorme substància formativa. També és digne de consideració des del punt de vista religiós i per tant cultural, car, ja des de Zoroastre, totes les religions organitzades que han configurat la “nostra civilització” (em refereixo a Cristianisme, Judaisme i Islam), comporten una visió del món com a lluita entre bé i mal. Dit això, no m’estenc en aquestes consideracions, que se situen molt amunt de les meves possibilitats. Tanmateix queda ben clar que bé i mal, bo i dolent, són en essència el resultat de com les persones es consideren, valoren, interaccionen i tracten entre elles. Així és sempre i a tot arreu. També en l’àmbit de l’educació i les seves institucions.

L’educació, en la mesura en que és preparació per a la vida, la convivència i el bé comú, no pot ser aliena al mal com a realitat del passat i del present, realitat a la qual cal és imprescindible aproximar-s’hi sobre bases concretes, informades i argumentalment sòlides, menades, en els llocs i moments oportuns, per docents amb preparació, equilibri i sensibilitat. Soc de l’opinió que la rellevància d’aquest assumpte no es correspon amb la quantitat i qualitat de lectures, converses i reflexions que s’hi esmercen ni amb l’exigència acadèmica mereix (i no m’estic pas referint a la qualificació). Tampoc tinc la sensació, potser m’equivoco, que abundin els docents amb criteri i praxi en aquest sentit. A més, francament, no veig gaire indicis que les facultats d’educació preparin seriosament els mestres en aquest àmbit i menys encara que siguin fars que il·luminin camins a seguir.

Per descomptat que Pedagogia del mal, títol d’aquesta Nota, no es refereix a promocionar o a ensenyar a fer mal. Tot el contrari: pretén animar a aprofundir la promoció dels valors humans i aspirar a un món més just, menys aspre i amb menys maldat, més procliu a la satisfacció de les genuïnes necessitats humanes. Penso que avançar en aquest sentit precisa una visió àmplia i realista de com són i han estat, què fan i han fet els éssers humans. El que pretenc, simplement, és proporcionar alguns elements de reflexió que contribueixin a que l’aspiració transcendent de “ser deslliurat de qualsevol mal” que clou el Pare nostre, l’oració cristiana per excel·lència, sigui rigorosament edificada al llarg de l’educació sobre la base d’informacions concretes, debats i reflexions conceptuals. Amb aquesta finalitat (adverteixo que l’escrit és llarg), i com ja he dit, essent incapaç de reprimir un cert anhel pedagògic, exposo ara un seguit de casos que il·lustren en termes reals i verídics el mal present en les accions humanes. L’interès dels assumptes que presento és independent de la seva data, motiu pel qual els enuncio en present. Només quan es comprenen en present tenen potencial d’esdevenir lliçó.

Torno a insistir que no vull enaltir ni sobreestimar la malignitat humana, ni tampoc pretenc que el pas obligat i necessari pel sistema educatiu s’utilitzi per atemorir criatures, escandalitzar ànimes sensibles o estimular nihilismes i paranoies. Al meu entendre, la compassió per la víctima, l’empatia amb qui pateix, l’oposició a la causa del mal i la cerca de solucions, depenen molt més de la comprensió racional de persones, interessos, entorns i situacions ―i de l’afermament de la voluntat individual i col·lectiva d’actuar― que no pas de conceptes abstractes i sentimentalismes sense context, dades ni arguments.

*    *    *

I. Narmer, faraó egipci, agafa amb una mà els cabells d’un presoner abatut i sotmès. Amb l’altra mà alça una maça per matxucar-lo. Vella de 5000 anys, aquesta demostració de poder implacable i cruel està gravada a la paleta de Narmer, llosa de pedra de començaments de la primera dinastia de l’Imperi Antic (segle XXXI aC) que es pot contemplar al Museu d’Antiguitats Egípcies de El Caire. La paleta és una peça d’extraordinari valor històric perquè representa la unificació política de l’Alt i el Baix Egipte i, també, perquè representa el poder absolut del faraó per imposar el seu ordre mitjançant la força i la violència. [6]

II. Al segle V aC, la Guerra del Peloponès enfronta la Lliga de Delos ―liderada per Atenes, de tendència diguem-ne democràtica― amb Esparta i els seus aliats, d’orientació oligàrquica i autoritària. Enquadrats a l’exèrcit espartà hi lluiten cohorts d’esclaus seus (els esclaus dels lacedemonis s’anomenen ilotes). Els espartans, guanyadors de la guerra, proclamen que alliberaran l’ilota qui manifesti haver lluitat amb valentia per la victòria. Uns dos mil fan aquest fatídic pas endavant. Tal com explica Tucídides a la Història de la guerra del Peloponès, aquests esclaus valents però càndids són immediatament eliminats pels espartans, perquè donen per suposat que l’ilota lluitador que vol la llibertat i que ha sobreviscut als combats, és un candidat idoni a rebel·lar-se per aconseguir la llibertat que declara desitjar. [7] La recompensa traïdora de l’amo espartà a qui confia en ell manera confiada i ingènua és l’assassinat a sang freda. Per cert, això recorda el que explica Anna Politkóvskaia a Diari rus d’aquells guerrillers txetxens que acollits a una amnistia són immediatament detinguts, torturats i executats. D’això no fa dos mil cinc-cents anys, només en fa una vintena.

III. No deixem encara la història antiga. Plutarc, parlant de la conquesta de Pèrsia per Alexandre Magne l’últim terç del segle IV aC, informa que en un moment donat el monarca macedoni ordena una gran matança de presoners, al·legant que és «una decisió que li convé». Plutarc també explica que Alexandre, ple d’aflicció per la mort del seu amic Hefestió, crucifica el desgraciat metge que l’ha atès i que per consolar-se del dolor que sent s’entreté fent la guerra, «surt a caçar homes, assetjant-los com a gossos», i sotmet el poble dels cossejos, degollant tots els seus joves. Un Alexandre pervers disfressa cínicament el seu crim qualificant-lo de «sacrifici en honor d’Hefestió». [8]

IV. Al llarg dels segles la maldat de base religiosa a l’Europa cristiana ha tingut innumerables manifestacions. Creada inicialment per contrarestar l’heretgia càtara, la Inquisició fou una institució repressiva molt potent i organitzada. L’alemany Konrad von Marburg (1180-1233) ―primer de portar el títol inquisitor haereticae pravitatis (inquisidor de la depravació herètica)― sosté que la salvació només es pot obtenir amb el dolor, de manera que esdevé un dels inquisidors més sàdics de la història. Personatges com aquest, o com Tomás de Torquemada (1420-1498), desvirtuen la finalitat inicial de la Inquisició: preservar la fe catòlica i tornar els heretges a l’Església. La butlla Ad extirpanda (1252) ―títol prou expressiu― del papa Innocenci IV, autoritza torturar per obtenir confessions i cremar persones a la foguera. Però a la Inquisició no tot és religió, també té un fort component polític. Els regnes de la Península Ibèrica a la Baixa Edat Mitjana tenen elevades poblacions jueves i musulmanes que en fan l’únic territori plurinacional d’Europa. Aquí la Inquisició juga un paper clau en els processos de control i expulsió d’aquestes poblacions, essent, per tant, corresponsable de l’immens patiment i trasbals generat per aquestes diàspores. [9] [10]

La persecució religiosa no és exclusiva d’Europa, seria ben erroni creure-ho. Només un exemple, de l’altre costat del planeta. La introducció del cristianisme per missioners al Japó es prohibida pel shogun Tokugawa el 1614, recelós de la ingerència colonial portuguesa i espanyola. La inquisició japonesa, escrita ara en minúscula pel fet de no tenir una estructura formal, pren la forma d’accions d’Estat orientades a mantenir l’estatus quo polític i l’homogeneïtat cultural i preservar les tradicions socials i religioses. La limitada implantació del cristianisme al Japó fa que l’abast de la repressió sigui molt menor que a Europa però els mitjans que empra no són pas menys innocus: càstigs públics, tallament de tendons i ús de tortura, en particular la immersió en aigua bullent i la crucifixió cap per avall per morir ofegat amb la marea alta. A més, pel costat diguem-ne “suau”, s’estableix la pràctica del Gonin Gumi: grups de famílies (usualment cinc) són col·lectivament responsables de la bona conducta de tots els seus membres (inclòs el pagament dels impostos), de manera que, davant de l’alt preu del càstig col·lectiu per qualsevol infracció, les vel·leïtats heterodoxes són molt més fàcils de detectar i extingir. [11] [12]

V. Joan Petit és el nom del pagès occità que el 1643 lidera a Roergue (Occitània) una revolta contra el Rei Sol. Capturat i condemnat al suplici de la roda, aquesta el mutila poc a poc: dit, ma, colze, orella, nas… Les convulsions, sotracs i espasmes causats pel turment formen la dansa agònica que commemora la cançó infantil «En Joan Petit quan balla… balla amb el dit, dit, dit… balla amb la mà, mà, mà… ara balla en Joan Petit» .[13] Espero que cap mestre o mestra pusil·lànime elimini aquesta cançó del repertori per motius semblants als que actualment empren alguns per amagar La Caputxeta vermella a les criatures, en considerar que transmet una imatge feble de la dona. [14] Continuant amb la reialesa francesa, se’m fa del tot inenarrable la tortura increïblement salvatge a que és sotmès François Damiens (1714–1757), un pobre desgraciat que ataca el monarca Lluís XV amb un ganivet aconseguint rascar el braç reial. [15]

VI. El matí del 8 d’agost de 1444 un primer carregament de 235 africans procedent de l’actual Senegal atraca al port de Lagos, a l’Algarve. Allà s’improvisa un rudimentari mercat que no comença a funcionar fins que arriba el príncep Enric el Navegant (1394-1460) per fer-se càrrec de 46 humans, el 20% del botí que li correspon en qualitat d’sponsor de l’expedició. [16] Jorge Luis Borges comença la Historia universal de la infamia explicant que l’any 1517, el pare Bartolomé de Las Casas, entristit per l’esgotament i aniquilació dels nadius en l’infern de les mines d’or antillanes, proposa a l’emperador Carles V la importació de negres d’Àfrica que els substitueixin. [17]

Tant la iniciativa portuguesa com aquesta paradoxal filantropia són part dels factors fundacionals d’un colossal procés ―on participen totes les potències colonials― pel qual entre 10 i 12 milions d’esclaus, repartits entre trenta i quaranta mil carregaments transatlàntics, arriben a les Amèriques des del segle XVI fins 1886, quan Cuba rep l’últim vaixell negrer. Aquest període és només una fracció d’una realitat ignominiosa i terrible practicada al llarg de la història per infinitat de pobles i cultures d’arreu del planeta ―Joseph C. Miller, historiador de l’esclavatge, parla d’una realitat sempre en evolució de trenta mil anys d’antiguitat―. [18] Atenes i Roma tenien esclaus, el que no sempre comportava degradació. Els desgraciats anaven a les mines, l’exèrcit o les galeres. Uns pocs, molt més afortunats, tenien feines més planeres com a servents domèstics o tutors d’infants. Precisament el terme pedagog deriva del servent o esclau que a l’antiga Grècia es feia càrrec dels infants de famílies riques. Bo seria no oblidar mai la fragilitat, o proletarització, d’aquest origen.

Avui dia, malgrat ser nominalment il·legal arreu del món, la possessió i l’explotació de persones per part d’individus i organitzacions continua ben viva. L’esclavatge modern adopta formes com treball pràcticament continu, qualificable de forçat: no poques persones viuen a la factoria i dormen al peu de la màquina (i nosaltres, contentíssims de comprar roba per quatre rals). També són esclavatge la prostitució (la droga es consumeix, un cos humà pot ser utilitzat moltíssimes vegades), el treball infantil (nens venuts pels seus pares al no poder-los mantenir o com a única manera de retornar préstecs), i el tràfic de persones, que resten en mans dels traficants mentre els comptes amb ells no estiguin saldats. L’esclau, tant antic com modern, sacrifica dignitat, cos, fills, vida, en un inhumà mercat de misèria i dolor.

VII. El rei Shaka (o Shaka Zulu), que de 1816 a 1828 regna sobre una part de l’actual regió KwaZulu-Natal i que aconsegueix amb força èxit resistir a l’avenç britànic, quan mor la seva mare ordena no plantar res durant l’any de dol. Al llarg d’aquest període mata qualsevol dona que quedi embarassada i al seu marit. Així mateix són assassinades almenys set mil persones que no demostren prou pena per la difunta. Shaka ho justifica al·legant que així la senyora estarà més acompanyada en el seu viatge al més enllà. La matança no es restringeix a humans. També fa matar les vaques perquè els vedells coneguin en carn pròpia el dolor de perdre la mare. A Shaka no l’importa que la llet sigui bàsica a la dieta zulú. [19] [20]

VIII. Fem ara un salt i acostem-nos en temps i espai. L’any 2014 un noi de 13 anys, alumne de 2n d’ESO d’un institut de Barcelona, armat amb una ballesta i un ganivet mata un professor i fereix quatre persones més. [21] Posteriorment es diu que el noi pateix un “brot psicòtic” i tan administradors de l’educació com mitjans de comunicació remarquen el caràcter excepcional de la tragèdia, cosa afortunadament certa en el nostre cas. I, amb la secreta esperança que no torni a succeir, l’assumpte és dona per clos. Tanmateix, és clar que a escala global la mort violenta en centres educatius creix ràpidament, sovint perquè individus amb frustracions escolars agreujades per problemes de salut mental es revengen ferint i matant qui troben per davant. Fa feredat llegir a Wikipedia l’entrada List of school shootings in the United States (2000–present). El cas de Virginia Tech als Estats Units el 2007, amb 37 morts, 32 d’ells alumnes, destaca en aquest rànquing macabre que creix sense aturador. [22]

Però el fenomen no és només estatunidenc. Totes les societats volen que les seves escoles siguin llocs de pau i seguretat; vull creure que és una aspiració universalment compartida, al menys per part de les famílies. Tanmateix, pels motius que sigui, cada dia que passa hi ha més notícies de violació d’aquest principi. Alguns exemples: el juny de 2023 militants d’Estat Islàmic (IS) assassinen dotzenes d’alumnes d’un centre educatiu d’Uganda, 20 amb matxets i 17 cremats vius; altres són mutilats i alguns desapareixen segrestats. [23] El passat novembre un antic estudiant apunyala vint-i-cinc persones, matant-ne vuit, a l’Institut Professional d’Arts i Tecnologia de Wuxi (Jiangsu, Xina). Dos mesos després l’assassí ha estat executat. [24] Fa pocs dies, 11 persones moren a trets en un centre suec de formació d’adults. [25] Tot i que potser m’estenc massa en aquests casos, no puc deixar d’esmentar el segrest massiu per motius polítics de 276 nenes nigerianes d’una escola de Chibok la nit del 14 al 15 d’abril de 2014. Deu anys després, 82 continuaven captives. De les alliberades, al menys 20 foren obligades a casar-se amb els seus segrestadors, excombatents de Boko Haram. [26]

IX. Seguim en l’àmbit educatiu, tot i que ara empro l’adjectiu amb molta reserva. Canadà, any 2021. Es troben les despulles d’almenys dos cents nens i nenes internats en centres educatius de l’Església Catòlica. La seva mort obeeix a l’ús de l’escola com a instrument de polítiques d’assimilació d’infants nadius que pretenen la destrucció deliberada i sistemàtica de cultures i llenguatges autòctons. [27] Òbviament, la culpabilitat rau en qui estableix el sistema, però també, en gran mesura, és dels responsables de les institucions que les implementen, essent innegable que no pas pocs docents hi participen activament.

Fets semblants han tingut i tenen lloc arreu, essent el món anglosaxó el més obert a admetre-ho i revelar-ho. N’és exemple un esplèndid reportatge del diari Washington Post, veritable treball de periodisme d’investigació que revela que entre 1828 i 1970 més de 3100 estudiants van morir en pensionats bastits per esclafar les cultures nadiues. [28] Aquesta xifra és tres vegades superior a l’admesa pel govern dels Estats Units. La investigació del Post documenta els treballs a què eren obligats els infants i com n’eren de colpejats i castigats amb duresa a la més mínima ocasió. Les morts succeïen per malnutrició, malalties infeccioses, accidents, maltractaments, i, també, per abusos sexuals i suïcidis. Aquests centres educatius, més aviat camps de concentració, eren part d’una xarxa de 400 establiments creats pel govern, sovint de manera conjunta amb esglésies, ordes religiosos i grups de missioners, entusiastes en capteniment inhumà al servei d’un “bé superior”. La investigació del Washington Post arriba a posar nom, cognom, edat i població a moltes d’aquestes criatures.

El darrer exemple que cito de maldat institucional vers l’alumne és l’informe de setembre passat pel govern irlandès sobre les gairebé 2400 denúncies d’abús sexual en més de 300 escoles dirigides per ordes religiosos a Irlanda. [29] L’estudi conclou que per a la majoria d’afectats la infantesa s’acaba el dia que comença l’abús, i que d’aquest trauma se’n deriven problemes de salut mental i posteriors addicions.

X. Un grup de talibans lapida fins la mort una jove afgana de 19 anys. Motiu: haver-se escapat amb el seu promès amb la intenció de casar-se. [30] La notícia és del 2015 però no és pas un fet aïllat en un país on la campanya contra les dones pren proporcions horroroses: no poden anar a la universitat ni a l’escola secundària, ni a parcs, gimnasos o lavabos públics, no poden treballar i la seva subjecció als homes és absoluta. Una de les darreres atzagaiades contra les dones afganes és prohibir que aprenguin l’ofici de llevadores. [31] Això, tot i ser d’una gravetat anorreadora, agreujada fins l’extrem pel fonamentalisme religiós i polític, és només una part del colossal problema mundial d’opressió i de violència contra les dones. Segons Nacions Unides, una dona mor cada deu minuts a mans de la seva parella o d’un membre de la família. [32] A Espanya, el Ministeri d’Igualtat comptabilitza 49 dones assassinades per violència masclista l’any 2023, i 45 el 2024, amb un total de 1290 des de 2003, quan va començar el registre. Des d’aquesta data hi ha hagut prop de dos milions i mig de denúncies per violència de gènere. [33]

XI. Fins ara només he esmentat maldats, patiments i crims comesos sobre persones humanes per part d’altres persones. També és ben real el mal en forma de destrucció del medi natural. Un dels animals més grans i pacífics que hagi existit mai, la vaca marina de Steller ―mamífer enorme de fins 10 tones de pes i 9 metres de llargària que vivia al Pacífic nord, entre les costes de Sibèria i Alaska― va ser descoberta per navegants russos en 1741. Al cap de 27 anys no en quedava ni una, caçades fins l’extinció per obtenir-ne carn, grassa i pell. [34] L’extinció d’espècies, particularment de les llúdrigues marines, delmades pel gran valor de la seva pell, és un dels principals motius pels quals els russos el 1867 vendrien Alaska als Estats Units.

Com a digressió d’actualitat, afegeixo que aquest mateix any, el president Andrew Johnson, posat a comprar grans territoris pel seu valor estratègic, va considerar adquirir Groenlàndia a Dinamarca. El 1946 el president Truman tornaria a considerar-ho. Amplio una mica la digressió. A la dècada de 1840 l’aleshores president James Polk va declinar replantejar la frontera amb Canadà per evitar tornar enfrontar-se amb la poderosa Gran Bretanya (el 1814, només feia un quart de segle, els anglesos havien cremat Washington) i, també, davant l’imminent conflicte territorial dels Estats Units amb Mèxic. Trump té doncs antecedents, tot i que no li facin falta. [35] Final de digressió, tornem als maltractaments a la natura.

A començaments del segle XX, el col·leccionista d’ocells Alanson Bryan (fa mal dir-li ornitòleg) va matar els tres darrers exemplars vivents de mamo negre (també conegut com a hoa), ocell selvàtic de Hawaii descobert poc temps abans. Això, tal com ell mateix va dir, el va “omplir de joia”. Els ocells d’aquestes remotes illes, protegits per milions d’anys d’evolució autònoma, a més de molt bonics, eren confiats i fàcils de capturar. Un individu que se’n va aprofitar fou Lionel Walter Rothschild, segon baró de Rothschild, que va posar en joc una capacitat d’extermini directament proporcional al seu poder econòmic i a l’interès de col·leccionar, dissecats, éssers que eren vivents abans de caure a les seves mans. [36]

Ara fa sis dècades que la biòloga marina estatunidenca Rachel Carson va publicar l’estremidor llibre Silent Spring (Primavera silenciosa), veritable pilar fundacional de la consciència pública de la importància de preservar el medi ambient. En aquest llibre Carson denuncia la destrucció de la fauna i de l’hàbitat natural provocada per l’ús indiscriminat de pesticides químics a l’agricultura, veritables verins introduïts en la cadena alimentària que tanmateix sempre són presentats al consumidor amb l’etiqueta de productes “segurs”. [37] Pionera sense pretendre-ho del moviment mediambiental, el llibre fou rebut amb les ungles per la indústria química i la mateixa Carson va ser denigrada fins la indignitat per lobbistes al servei de les corporacions i per alguns acadèmics a sou, perquè, sent dona, funcionària per una temporada i llicenciada sense doctorat, no tenia prou categoria per desmentir i portar la contrària als savis oficials i, menys encara, per enfrontar-se als enormes interessos creats. Va morir de càncer poc després. Qui sap si hi va contribuir l’esgotament i angoixa de tot plegat.

XII. El patrimoni intel·lectual de la humanitat contingut en llibres, pergamins i altres documents escrits i pictogràfics és sempre objecte preferent de destrucció pels intolerants i els ignorants. Irene Vallejo, a l’esplèndid llibre El infinito en un junco, explica que l’any 213 aC l’emperador xinès Qin Shi Huang fa cremar tots els llibres del seu regne, llevat dels d’agricultura, medicina i profecia, perquè vol abolir el coneixement del passat i que la història comenci amb ell. Ordena que qui amagui llibres sigui marcat amb ferro roent i condemnat a treballs forçats. Més de 400 erudits reticents a aquesta destrucció ―que inclou tots els escrits del confucianisme― són enterrats vius. [38] També en relació amb la Xina, ja n’hi parlo de la immensa destrucció de la Revolució Cultural i del paper bàrbar i deleteri dels Guàrdies Rojos, que per a vergonya nostra foren admirats per molts progres occidentals.

No acabaríem mai d’esmentar la infinitat de casos de destrucció de llibres amb els consegüents impactes culturals i vitals: Gran Biblioteca d’Alexandria, manuscrits asteques i maies pels conquistadores (el 1565 el bisbe Diego de Landa va ordenar cremar llibres jeroglífics maies al Yucatán),  llibres de Voltaire a França i Alemanya, els nazis… Qui en vulgui saber més pot entretenir-se amb l’il·lustratiu article Book burning de Wikipedia.

El mal també assola el patrimoni cultural bastit en pedra, que no escapa a la destrucció dolosa. Per exemple, la Revolució francesa és fatal per als edificis monàstics, particularment per a llocs emblemàtics com l’abadia de Cluny, grandiós complex arquitectònic que es desmantella físicament en gran part. L’ardor d’alguns revolucionaris francesos els porta a proposar enderrocar la catedral gòtica de Chartres per construir en el seu lloc un temple de la saviesa. Afortunadament no se’n surten amb el seu propòsit. [39]

A la Cartoixa de Bolonya hi ha la tomba de Giuseppe Ferlini (1797-1870). La làpida que el descriu com a geògraf i arqueòleg prescindeix de la seva faceta de desertor i saquejador. Ferlini va explorar les piràmides núbies de Mèroe, al Sudan, cercant tresors amb l’expediu mètode de volar-les amb dinamita. Va trobar el que buscava, del tot indiferent al preu de convertir en runes unes 40 piràmides. A la seva làpida, el xovinisme nacional, italià en aquest cas, li agraeix haver portat aquests tresors a la “pàtria”. [40]

*    *    *

Ni un sol dels crims, penalitats i desastres que acabo de relatar ―i de segur que cadascú té criteri propi per afegir-ne― és el resultat de quelcom inevitable degut a forces de la naturalesa o a fets fortuïts, imprevisibles o irremeiables. Cap dels patiments i morts de les històries anteriors ha estat causat per una epidèmia, una inundació, un volcà o la caiguda d’un meteorit; el comú denominador són capteniments, accions i maldats humanes.

Per descomptat que és legítim preguntar-se què té a veure tot això amb la missió de l’educació i la funció de la institució escolar. Quina necessitat hi pot haver de posar en coneixement de noies i nois fets i esdeveniments originats en la maldat i l’estupidesa humanes? No n’hi ha prou amb la realitat del món, la dura complexitat de la vida quotidiana i la necessitat de formar-se per guanyar diners, com per esmerçar temps en la detestable capacitat dels individus d’enganyar, d’actuar amb crueltat, de maltractar animals i persones, de degradar l’entorn on vivim? Perquè suscitar preocupacions per fets tràgics i lamentables de la història o per assumptes on no s’hi pot fer res? No és potser inapropiat i poc elegant parlar de tot això, oimés quan les escoles són llocs de bé, on molts professionals de cor bo i generós, que entenen el caràcter moral de l’educació, senten com a pròpia l’expressió “l’educació pot canviar el món” en sentit positiu?

Al meu entendre, aquestes objeccions són raonables però emmascaren el que hi ha en joc: el coneixement de com la irracionalitat, la rapinya, la violència i l’odi al món ha estat una constant històrica, que es manté viva en moltes persones, àdhuc entre gent jove. Per això, emprar el marc escolar per ajudar a conèixer i pensar amb tranquil·litat i profunditat sobre qüestions que són humanístiques i competencials en el millor sentit d’aquests termes, és digne de ser portat a la pràctica amb molt més convicció i eficàcia que no pas fins ara.

Penso que la necessitat de fer-ho és òbvia. Un recent reportatge del programa Els Matins de TV3 posava de manifest el desconeixement del dictador Franco per part de joves (i d’altres que no ho eren tant) que han estat escolaritzats molts anys. Parlant d’això, l’escriptora Estel Solé comentava «la manca de vergonya i de pudor que manifesten els adolescents respecte a allò que se suposa que haurien d’haver après», així com el lèxic pueril i «la banalització i el desconeixement del passat». A més, s’enorgulleixen de la seva inanitat. [41] Quina mena de visió de la pròpia societat, de consciència cívica i del propi paper en el món es pot tenir quan s’està immers en la ignorància?

Fa un parell de setmanes que s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau, a Oswiecim (Polònia). Com diu Joan-Carles Mèlich a l’imprescindible llibre La lección de Auschwitz, «Auschwitz no és només un lloc, un camp d’extermini nazi, és sobretot un símbol del mal, de l’horror i l’inhumà». [42] D’això, qui en sap res? Quants joves de 18 anys, majors de edat, podrien articular una explicació coherent d’un minut de duració? Durant dècades els sobrevivents de l’Holocaust han lluitat per evitar l’oblit, davant la indiferència, l’escepticisme, i, pitjor, el negacionisme de molts. Malauradament la barreja d’aquestes actituds sembla ser la realitat majoritària entre el jovent (i no només entre aquest). El problema és nostre, perquè els que joves tenen l’educació que els hi donem, i la nostra responsabilitat comença el primer dia d’escola i acaba amb l’últim.

Tres frases del text de Mèlich expressen el nucli (i la magnitud) del problema educatiu amb paraules molt millors que les que jo pugui fer servir:

«Una formació humanista és una formació a través de la lectura, a través del temps de lectura, és a dir, travessant l’experiència de la paraula de l’altre».

«La memòria és la facultat que posseeixen els humans d’instal·lar-se en el món, en el seu món, perquè és un trajecte del passat al present i del present al futur».

«Una educació sense memòria és una educació inhumana».

No hi ha alternativa al coneixement, al saber. Als 18 anys, després d’un mínim de 12 anys d’escolarització, que usualment són 15 o més, nois i noies hauria de tenir un coneixement mínim d’aquestes realitats i la capacitat de forjar-se una opinió pròpia de les seves causes i efectes. No estic dient que la història hagi de tenir pes desproporcionat en l’ensenyament, i menys encara que l’ensenyament hagi d’incomodar amb el relat cru i impúdic d’enormes maldats humanes, que, d’altra banda, veuen cada dia com a entreteniment. Sí que dic que en entrar a l’adolescència haurien de disposar de profundes capacitats de lectura i comprensió, d’un vocabulari molt ampli i d’hàbits bàsics i ferms de capteniment i de treball intel·lectual que els permetin accedir al coneixement i avançar en l’elaboració d’una certa comprensió del món, inclosa la comprensió d’ells mateixos i de la realitat actual i pretèrita de l’entorn que els envolta. Aconseguir això és una missió essencial del sistema educatiu ―tot i que no pas la única―, en la qual, llevat de poques excepcions, estem fallant estrepitosament.

Certament el món educatiu no hi manca el professional rousseaunià que idealitza la innocència del nen i de l’ésser humà primitiu i que considera que la bondat natural es perd en ser contaminat per la societat i la civilització. Crec que hi ha quelcom de cert en això i que és bo que hi hagi gent així, en la mesura que la diversitat de punts de vista estimula el diàleg i la tolerància. Tanmateix, tal com assenyala el doctor Enric Álvarez, durant anys director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau (Barcelona), al món «existeixen persones amb una absència total de cervell moral», individus per als quals les altres persones són com objectes, que no tenen compassió ni es penedeixen de res. [43] Persones amb nul·la empatia per les altres ―la base la humanitat― sovint són al nucli dels casos que he relatat, independentment de la seva grandesa i importància històrica. La resposta de Jesús al fariseu que l’interroga «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix», [Bíblia de Montserrat, Mateu 22:40], inspira la vida de moltes persones, però certament no és la norma que governa el capteniment dels Estats, ni les relacions econòmiques ni la vida familiar i personal de molta gent. Aquesta és la contradicció crucial que l’ensenyament no pot obviar i la única manera de fer-ho requereix llenguatge, coneixement i hàbits de treball i pensament. Potser algú reconeixerà en aquesta afirmació que aquestes són les preocupacions motivadores d’aquest blog. Al respecte em permeto recomanar la Nota Educació és conversació. [44]

Abans he esmentat que «ser deslliurat de qualsevol mal» és l’entranyable anhel del Pare nostre. Em sembla oportú desitjar-ho a les meves lectores i lectors. Moltes gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

Apèndix

El text sobre conflictes i guerres dels segles XX i XXI de la part inicial de la Nota s’allargava excessivament. Com que em sabia greu eliminar-lo, l’he traslladat a aquest apèndix.

Des de 1900, a més de les dues guerres mundials i la Xoà, la relació de conflagracions bèl·liques internacionals és inacabable: guerra de Corea, guerres d’Indoxina i Vietnam, guerres a Orient Mitjà, Kuwait Iraq, Iran i Afganistan, incidents armats constants en llocs com el West Bank, Catxemira i el Sahel, etc., etc. Ja ni parlo de les guerres i matances d’àmbit nacional, com les guerres civils a Espanya i a la Xina i la infinitat de conflictes a Àfrica, Llatinoamèrica i Àsia, molts d’ells lligats amb processos de descolonització i independència i posteriors hostilitats internes. També seria pretensiós voler detallar els múltiples plans deliberats d’extermini d’ètnies i poblacions, sovint disfressats o justificats com a estratègies de guerra: genocidi armeni, genocidis cambodjà, ruandès i bosnià, exterminis massius a Biafra i al Sudan. En els darrers anys han aparegut nous i terribles titulars: Ucraïna, Gaza, Darfur, ISIS, Síria, matances de rohingyes…

Des de que en tenim notícia sabem que l’espècie humana viu de la mà del conflicte armat i la matança de persones. Aquesta és una veritable “constant macabra” de la què «el món no se’n surt», com deia Tony Judt en el llibre del mateix títol (pocs en gosaria recomanar amb tant d’èmfasi com aquest). [45] El professor de política internacional Jonathan Holslag explica en un estudi sobre tres mil anys d’història política del món, [46] que l’Imperi Romà va estar en guerra com a mínim la meitat de la seva existència; que els Estats Units, des de la seva creació el 1776, han estat implicats en accions militars un segle sencer; i que la Xina, l’Imperi del Mig, ha estat en guerra al menys una tercera part dels darrers tres mil·lennis. Les revolucions internes en aquest país han estat especialment sagnants. La Revolta Taiping, nom de la guerra civil que tingué lloc entre 1850 i 1864, és, amb més de vint milions de morts, una de les confrontacions internes més mortíferes de tots els temps. [47] Paradoxalment, Taiping significa “gran pau” o “pau suprema”.

La història d’Europa ―de la rica, il·lustrada i progressiva Europa― està constantment farcida d’hostilitats a mort. Guerra dels Trenta Anys, Guerra dels Cent Anys, Guerra de Successió Espanyola, guerra russo-otomana, guerres napoleòniques i franco-prussianes… són noms que revelen la durada i abast dels múltiples conflictes que han assolat i continuen assolant Europa. L’il·lustratiu article de Wikipedia List of conflicts in Europe en relaciona un miler, passats i presents. [48] Continuant amb Europa, precisament anomenem Edat Moderna l’època en què les potències marítimes, en base la seva superioritat política, militar, econòmica i tecnològica, creen immensos imperis colonials ―espanyol, portuguès, britànic, francès―. Ho fan al temps que mantenen lluites constants entre elles i amb els nadius del territoris conquerits. Els belgues a l’Àfrica equatorial i els holandesos a les Índies Orientals i al Carib no es queden enrere en rapinya i violència. Alemanya i Itàlia, Estats que no es consoliden fins el segle XIX, arriben delerosos però amb retràs al repartiment colonial d’ultramar. Noms artificiosos com Impero coloniale italiano, Nova Guinea Alemanya i Àfrica Sud-occidental Alemanya (avui dia Namíbia) donen testimoni de les seves pretensions.

La colonització continental per expansió terrestre de Rússia per Àsia que comença el segle XVII amb la dinastia Romanov, procedeix per acreció forçada de pobles i territoris siberians i de l’Àsia central, i és tan agressiva com la dels països occidentals per via marítima. Només cal mirar el mapamundi i preguntar-se com s’ha construït un país tan gegantí ―d’una extensió superior al doble de qualsevol altre dels més grans i que abasta nou fusos horaris―, tenint en compte que abans del segle XVII cap poble de l’est dels Urals era rus.

La modernització fulgurant del Japó iniciada el 1868 per l’emperador Matsushito (era Meiji) desvetlla en aquell país una immensa pulsió colonialista que el porta a expandir-se a sang i fetge, amb gran violència i crueltat, per enormes extensions de la Xina (Manxúria), d’Indoxina i del Pacífic (Segona Guerra Mundial). L’any 1937 dos diaris japonesos informen, segurament intentant estimular el xovinisme ultranacionalista, de la contesa de dos oficials per qui és capaç de matar 100 persones (possiblement presoners xinesos) amb l’espasa en menys temps. [49] Matances com la Massacre de Nanquín, l’assassinat d’almenys dues-centes mil persones d’aquesta ciutat xinesa i desenes de milers de violacions per part de l’exèrcit invasor, són encara objecte de controvèrsia en els llibres de text escolars. [50]

La voluntat d’expansió territorial dels Estats, d’usurpar béns i riqueses d’altres nacions i territoris, de controlar poblacions foranes i apropiar-se dels resultats del seu treball i esforç, sempre s’ha basat en la violència i el conflicte bèl·lic, o al menys en l’amenaça de la força. La guerra, tanmateix, no és igual per a tothom ni totes les guerres són iguals. El mal no es distribueix equitativament. El patiment dels soldats al front i dels civils a la rereguarda és compatible amb que els ciutadans més privilegiats gaudeixin d’una excel·lent qualitat de vida. Com assenyala l’esmentat Holslag, les accions bèl·liques als confins territorials, el saqueig i ocupació de noves terres, el control de migracions i el rebuig militar d’invasions són factors clau perquè la vida a la seu dels imperis i els Estats poderosos sigui bona per a molts ciutadans i magnífica per a les classes superiors, que precisament gràcies a la guerra reforcen el seu benestar i influència. [51]

Nosaltres, arrecerats en un racó tranquil d’Europa i gaudint la confluència d’un conjunt improbable de factors favorables, ingènuament podíem pensar que la guerra i els seus mals són cosa del passat o d’altra gent, llunyana. Tanmateix, prou senyals hi ha que la naturalesa humana, especialment la dels poderosos que regeixen el món en termes polítics i econòmics, no ha canviat gaire.

Referències

[1] Homer, Ilíada. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2007.

[2] Jaume Pòrtulas, Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llegenda. Fundació Bernat Metge, Editorial Alpha, Barcelona 2008. Pàgs. 62-63.

[3] Xavier Batalla, El siglo XX de Gavrilo Princip. La Vanguardia, 19 desembre 1999.

[4] Liev Tolstoi, Anna Karènina. Traducció d’Andreu Nin. Aymà, S. A. Editora, Barcelona. Segona edició, 1967.

[5] León Tolstoi, Resurrección. Editorial Bruguera, Barcelona, 1971.

[6] Paleta de Narmer [Viquipèdia, consulta 3 desembre 2024].

[7] Tucídides, Historia de la Guerra del Peloponeso. 4.80.3-4. Biblioteca Gredos 1982, RBA 2015.

[8] Plutarco, Vidas paralelas: Alejandro Magno-César. Clásicos de Grecia y Roma. Alianza Editorial, 2003.

[9] Hamilton, Bernard and Peters, Edward. “inquisition“. Encyclopedia Britannica, 3 Jan. 2025, [consulta 9 febrer 2025].

[10] Peter Watson, Ideas. A History From Fire To Freud. A Phoenix Paperbak. Orion Books, 2005. Capítol 16.

[11] Great Genna Martyrdom Wikipedia, consulta 9 febrer 2025].

[12] Gonin Gumi [Wikipedia, consulta 9 febrer 2025].

[13] Joan Petit (cançó) [Viquipèdia, consulta 3 desembre 2024].

[14] Gemma Ventura Farré, Què passa amb magisteri [catorze.cat, consulta 18 juliol 2024].

[15] Peter Watson, op. cit. Capítol 32.

[16] Peter Watson, op. cit. Capítol 33.

[17] Jorge Luis Borges, Historia universal de la infamia. Emecé Editores, Buenos Aires, 1954.

[18] Joseph C. Miller (1939-2019). [American Historical Association, consulta 4 gener 2025].

[19] Laurens van der Post, El mundo perdido del Kalahari. Ediciones Destino, 1960.

[20] Shaka [Wikipedia, consulta 3 desembre 2024].

[21] Un alumne de 13 anys mata un professor en un institut de Barcelona [El Punt Avui, consulta 3 desembre 2024].

[22] List of school shootings in the United States (2000–present) [Wikipedia, consulta 3 desembre 2024].

[23] Uganda school attack: Dozens of pupils killed by militants linked to Islamic State group [BBC News, consulta 6 desembre 2024].

[24] 2024 Wuxi stabbing [Wikipedia, consulta 9 febrer 2025].

[25] El tirador solitario era exalumno de la escuela de Örebro donde cometió la masacre. La Vanguardia, 5 febrer 2025.

[26] Nigèria: Una dècada després de l’atac de Boko Haram contra Chibok, 82 nenes continuen captives [Amnistia Catalunya, consulta 3 desembre 2024]

[27] Canada’s residential schools: ‘There’s no reconciliation without truth’ [BBC News, consulta 9 febrer 2025].

[28] More than 3,100 students died at schools built to crush Native American cultures [Washington Post, consultat 23 desembre 2024].

[29] ‘Shocking’ abuse in Ireland’s religious schools [BBC News, consulta 9 febrer 2025]. 

[30] Taliban Militants Stone Woman To Death In Afghanistan  [RFE/RL, consulta 3 desembre 2024].

[31] Afghan women ‘banned from midwife courses’ in latest blow to rights. [BBC News, consulta 3 desembre 2024].

[32] Violence Against Women, A Crime That Transcends Borders [RFE/RL, consulta 5 desembre 2024].

[33] Quaranta-nou dones assassinades a Espanya el 2023 per violència de gènere  [À Punt, consulta 7 desembre 2024].

[34] Steller’s sea cow [Wikipedia, consulta 23 febrer 2022].

[35] Ivo H. Daalder and James M. Lindsay, The Price of Trump’s Power Politics. Foreign Affairs, January 30, 2025.

[36] Bill Bryson, A Short History of Nearly Everything. Black Swan Books, 2004. Capítol 30.

[37] Rachel Carson, Silent Spring. Houghton Mifflin Company, 1962.

[38] Irene Vallejo, El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. De Bolsillo-Siruela, Penguin Random House, 2024. Pàgs. 165-166.

[39] Kenneth Clark, Civilisation: A Personal View by Kenneth Clark. Sèrie documental de la BBC, 1969. Capítol 12.

[40] Giuseppe Ferlini [Wikipedia, consulta 4 desembre 2024].

[41] Estel Solé, Ja es poden anar fent actes, que no saben qui és Franco. Vilaweb, 22 gener 2025.

[42] Joan-Carles Mèlich, La lección de Auchswitz. Herder, Barcelona, 2004.

[43] Enric Álvarez, Anima Malus. El porqué de la maldad a través de historias reales. Ed. Permanyer, Barcelona, 2024.

[44] Educació és conversació, Nota d’opinió, 12 juliol 2018.

[45] Tony Judt, El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present. Ed. La Magrana, 2010.

[46] Jonathan Holslag, A Political History of the World. Three Thousand Years of War and Peace. Pelican Books, 2018.

[47] Taiping Rebellion [Wikipedia, consulta 11 febrer 2025].

[48] List of conflicts in Europe [Wikipedia, consulta 11 febrer 2025].

[49] Hundred man killing contest [Wikipedia, consulta 11 febrer 2025].

[50] Japanese history textbook controversies [Wikipedia, consulta 11 febrer 2025].

[51] Jonathan Holslag, op. cit. pàg. 539.