Aquesta Nota parla dels Països Baixos i d’una característica fundacional i distintiva del seu del sistema educatiu, summament interessant. Per tal de contextualitzar una mica ―tinc la impressió que és un país menys conegut del que es mereix― primer faig una introducció històrica, relativament extensa per a un article de blog. Qui vulgui anar de dret a la part relativa a educació, pot baixar directament a l’apartat que tracta de la “lluita escolar”.

*   *   *

El territori que actualment ocupen els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, antigament habitat per tribus celtes i germàniques, va ser conquerit per l’Imperi Romà el segle I aC. Amb la desaparició d’aquest els francs en van prendre el control. El col·lapse de l’imperi carolingi al segle IX va generar una sèrie d’entitats polítiques com el ducat del Brabant, els comtats de Flandes i d’Holanda i el bisbat de Lieja. Als segles XV i XVI el govern dels ducs de Borgonya i després de la casa d’Habsburg (la Casa d’Àustria espanyola) va donar unitat i estabilitat a la zona fins que el 1568 va començar la revolta contra els Habsburg. El 1581 Holanda i sis províncies més del nord ―les anomenades Províncies Unides dels Països Baixos, majorment protestants però amb importants minories catòliques― van declarar la independència, finalment reconeguda el 1648 en el marc de la reconfiguració d’Europa establerta per la Pau de Westfàlia. Les regions més al sud, predominantment catòliques, van restar sota els Habsburg fins 1795.

En aquest any la República de les Províncies Unides va caure per una revolució amb ampli recolzament popular inspirada per la Revolució Francesa, ajudada pel suport armat de les forces revolucionàries d’aquest país. L’entitat creada fou la República de Batavia (1795-1806), en bona mesura condicionada per França. Tot i la seva curta durada, les reformes socials, polítiques i econòmiques fetes per aquesta República van tenir un impacte considerable. D’una estructura confederal es va passar a un estat centralitzat de la mà d’una primera constitució democràtica, si bé esquitxada per alguns cops d’estat al servei dels interessos francesos. Es va afermar el liberalisme econòmic, es va crear un sistema impositiu, es van eliminar prerrogatives hereditàries i sinecures, es va establir la responsabilitat dels servidors públics pels seus actes, i, entre altres coses, es va crear un departament d’educació nacional, tot i que d’abast limitat per falta de diners.

Trobant que la República de Batavia no es plegava prou als seus interessos, Napoleó la va substituir per la República d’Holanda, estat vassall centralitzat incorporat formalment a Franca entre 1810 i 1813. L’acabament de l’ocupació del poderós veí francès per la desfeta de Napoleó va donar lloc al Regne dels Països Baixos. El 1831 els territoris catòlics del sud constituirien un nou estat: Bèlgica. El ducat de Luxemburg, l’any 1890 se separaria dels Països Baixos.

L’experiment democràtic de la República de Batavia va facilitar, l’any 1848, la implantació d’un estat democràtic, fortament modelat per la influència britànica i per tant severament limitador del poder reial. A la Primera Guerra Mundial els exèrcits alemanys van envair Bèlgica i Luxemburg, mentre que els Països Baixos van aconseguir mantenir-se neutrals, cosa que no va ser possible durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la conflagració cap dels tres països va seguir la senda de la neutralitat. Van rebre fons del Pla Marshall, es van convertir en membres fundadors de l’OTAN i van crear el Benelux, unió econòmica anticipadora de la Comunitat Econòmica Europea.

Tot el que he esmentat ―procedent bàsicament de Encyclopaedia Britannica [1] i de Wikipedia― és tan sols una somera introducció als Països Baixos, una nació desenvolupada, democràtica, atlantista i socialment avançada que tenim molt poc present en els debats educatius, potser tant per factors culturals com per la distància que ens separa de l’idioma neerlandès [aprofito l’ocasió per assenyalar que la meva simpatia per aquest país va començar de petit, en sentir algunes emissions en castellà de Radio Nederland transmetent des de Hilversum, emissora internacional desapareguda fa una desena d’anys amb les destralades de la crisi].

Tanmateix no he acabat encara amb les pinzellades històriques, perquè cal tornar enrere i fer referència a un període essencial, que deixaria una empremta molt profunda: durant el segle XVII les Províncies Unides van esdevenir un dels majors poders econòmics i culturals d’Europa, centre d’un imperi marítim basat en una forta cultura laboriosa, pragmàtica i viatgera, cultura que en termes d’avui podríem qualificar amb termes com liberal, burgesa, emprenedora, tecnocientífica i global. En definitiva, una època que va determinar el caràcter del país i de la seva gent.

Carl Sagan, a Cosmos ―al capítol “Històries de viatgers”, dedicat als antecedents del llarg viatge interestelar de les naus Voyager― expressa una gran admiració per aquesta societat racional, ordenada i creativa, amb els grans viatges i la navegació com a trets centrals de la vida holandesa. [2]  [A partir d’ara prenc la llicència d’emprar indistintament Països Baixos i Holanda, malgrat Holanda només n’és una part, precisament la que ha donat l’idioma a tot el país i la que compta amb ciutats tan característiques com Amsterdam, La Haia, Alkmaar, Rotterdam i Delft]. En aquesta aventura comercial, i també colonial, vaixells holandesos baixaven per la costa occidental d’Àfrica, creuaven l’Oceà Índic i anaven fins Filipines, Xina i sobretot l’actual Indonèsia. Travessaven l’Atlàntic annexant illes del Carib i territoris de Sud-Amèrica. Navegants holandesos van donar nom al mar de Barents en l’Oceà Àrtic, al mar de Tasmània i a l’immens territori de Nova Holanda, que avui coneixem amb el nom d’Austràlia.

El perfeccionament dels vaixells i de la navegació anava de la mà d’avenços tecnològics que derivaven de l’esperit d’empresa, de l’estimació del treball manual i artesà fet a consciència, i també de la capacitat d’acceptar noves idees, de bastir nous coneixements i fer-los circular. Holanda es convertiria en el principal editor d’Europa, traduint treballs d’altres llengües i publicant llibres prohibits en altres països. País de religió majoritàriament protestant i calvinista (tot i que Erasme de Rotterdam, al segle XVI, es va mantenir sempre en un catolicisme crític), Holanda fou un país receptiu a opinions que en el món catòlic no eren ortodoxes. Ho va demostrar acollint intel·lectuals, com Descartes, que fugien de la censura i de la persecució per les seves idees. La universitat de Leiden va oferir una càtedra a Galileu Galilei, amenaçat de tortura per la Inquisició, condemnat a retractar-se i romandre en silenci, arrestat de per vida a casa seva. El mateix Galileu havia inventat el telescopi basant-se en un disseny holandès ―després perfeccionat a la mateixa Holanda― amb el qual per primera vegada serien observats nous astres al sistema solar, trencant el dogma de la immutabilitat de l’esfera celeste. Willebrord Snellius (Snell) va estudiar la llum, proposant la llei de la refracció. A partir de la lupa que feien servir els teixidors per analitzar la qualitat de la roba, Antonie van Leeuwenhoek va inventar el microscopi i va descriure per primera vegada formes de vida no visibles a ull nu, entre les quals l’esperma, imprescindible per entendre la reproducció.

Com assenyala Sagan (ho transcric literalment de l’edició castellana), “En una época en que reyes y emperadores mandaban en casi todo el mundo, la República Holandesa estaba más gobernada por el pueblo que cualquier otra nación. El carácter abierto de su sociedad y el estímulo que daba a la vida del pensamiento, su bienestar material y sus ansias de exploración y de utilización de nuevos mundos, generaron una alegre confianza en la empresa humana.” [3] Si en un indret d’Europa Galileu era condemnat per descobrir nous móns i a Giordano Bruno el cremaven viu per especular un univers infinit que podria albergar altres formes de vida, a Holanda, l’astrònom, matemàtic i inventor Christiaan Huygens ―que creia ambdues coses i alhora proclamava que l’astrologia era una tonteria― esdevenia una de les figures centrals de la revolució científica i rebia tota mena d’honors de la seva societat. Mentrestant, els països catòlics vivien a l’ombra de l’Index Librorum Prohibitorum, restricció eclesiàstica del dret d’imprimir, pensar i conèixer que no seria abolida fins 1966. A risc d’abusar de la paciència dels lectors, no podria acabar aquesta panoràmica sense esmentar genis d’aquest “període daurat holandès” (Gouden Eeuw) [4] com Rembrandt, Vermeer i Hals, artistes que es complauen en presentar personatges en acció (comerciants, treballadors, cartògrafs, músics) i situacions de la vida quotidiana i domicilis amb mapes, instruments musicals i aparells científics.

Fins aquí la introducció. M’he estès perquè l’educació d’una nació té una relació íntima amb la seva història. Tanmateix vull remarcar que amb el meu entusiasme no voldria haver donat la impressió que els Països Baixos han estat tranquils com un mar en calma. La seva història colonial és ben poc edificant, especialment quan després de la Segona Guerra Mundial els indonesis van reclamar la independència. La història social tampoc no ha estat plàcida. Per exemple, Johan de Witt, un dels més grans estadistes de l’època daurada holandesa, i el seu germà, van ser trossejats i canibalitzats per una multitud a Delft el 1672 en el decurs d’una protesta política. També tenen les seves excentricitats. Ningú ha pogut explicar encara perquè l’inventor dels termòmetres de mercuri i d’alcohol Daniel Gabriel Fahrenheit (nascut a Polònia però que va viure a Delft des dels 15 anys), va decidir donar el valor 32 al punt de fusió de l’aigua i de 212 al punt d’ebullició. (El suec Celsius, una mica més racional, però no del tot, va proposar l’escala centígrada, amb el 0 al punt d’ebullició i el 100 al de congelació. Poc després, i per sort de tots, li van capgirar els valors). També hi ha hagut holandesos amb imaginacions febrils, com Nicolaus Hartsoecker. Jugant amb el microscopi de Leeuwenhoek va veure a l’esperma homes diminuts preformats, donant aire a la teoria dels homunculi en la que hi va creure molta gent: els humans només eren versions enormement inflades d’èssers microscòpics totalment formats. [5]

Arribem ja als afers de l’ensenyament: La lluita escolar.

En el període anterior a l’ocupació francesa, l’Església Reformada Holandesa (Nederlandse Hervormde Kerk) era la principal denominació religiosa i tenia en les seves mans la major part del poder en assumptes educatius. Amb l’ocupació els francesos van imposar la separació entre església i estat, amb el que aquest va passar a controlar l’educació però sense prohibir les escoles cristianes. De fet la primera llei educativa de la República de Batavia (1801) va establir el principi que cada parròquia tenia el dret d’obrir i mantenir escoles, deixant però ben clara la primacia de l’Estat quant al control de l’educació.

Tot i que sigui una digressió en clau alemanya, és interessant esmentar que el 1794, molt abans que qualsevol altre país, i en particular d’Espanya, Prússia va proclamar la supremacia de l’Estat en els afers educatius. Les idees de Luter sobre la responsabilitat educativa dels individus havien creat una opinió favorable vers l’obligatorietat de l’educació. L’any 1717 el rei Frederic Guillem I havia ordenat que tots els nens anessin a escola … suposant que n’hi haguessin de disponibles. El principi d’educació pública obligatòria per a tots va quedar fermament establert el 1807 mitjançant l’adscripció de les escoles a una secció especial del Ministeri de l’Interior, sota la direcció de Wilhelm von Humboldt, lingüista i humanista d’una extraordinària capacitat, germà del gran naturalista Alexander von Humboldt. Aquesta mesura, establerta un any després del desastre de Jena en les guerres napoleòniques que per poc no provoca el col·lapse de Prússia, va ser inspirada pel filòsof Johann Gottlieb Fichte, qui, amb els seus “Discursos a la nació alemanya” (Reden an die deutsche Nation) va apel·lar a l’esperit patriòtic, a la renovació moral i al conreu del nacionalisme a través del control de l’educació dels joves. El 1810 Humboldt va imposar una certificació estatal per fer de docent, acabant així amb la pràctica de permetre que estudiants de teologia no qualificats fessin de mestre. La mesura va elevar la dignitat i l’eficàcia de la professió docent i va situar Prússia al capdavant del progrés educatiu. Així era el panorama en el principal país veí dels Països Baixos.

La constitució liberal holandesa de 1848 va establir el principi “ensenyar és lliure”, en tant que els mestres tinguessin la preparació adient i hi hagués supervisió estatal. La constitució donava així cobertura a l’educació de titularitat religiosa protestant o catòlica, però deixava obert el tema del finançament de les escoles religioses. El terme schoolstrijd (lluita escolar) fa referència a aquesta qüestió, a l’històric conflicte que entre 1848 i 1917 van protagonitzar els defensors de l’educació en institucions religioses i els proponents del sistema públic laic: els partits confessionals estaven a favor del finançament públic dels centres educatius i els partits seculars, especialment els liberals, obertament en contra. [6]

Amb el temps els agents polítics i socials van anar entenent la improductivitat d’aquesta llarga lluita ideològica i política, que instal·lava en la societat un perillós principi de no cooperació i malbaratava l’energia del país (concepte ben aplicable a casa nostra amb contínues lleis educatives que no resolen res d’essencial). El resultat fou que l’any 1917 els principals agents polítics i socials holandesos van acordar la igualtat financera de tots els centres educatius: religiosos protestants, religiosos catòlics, laics d’iniciativa social i públics (de l’estat o dels municipis), aquests darrers naturalment laics. Impulsat pel Primer Ministre liberal Pieter van der Cort, aquest acord es coneix com la Pacificació de 1917. Va ser formalment establert en la Llei d’Educació Primària de 1920 (o Llei de Pacificació) i actualment el recull l’article 23 de la Constitució dels Països Baixos. [7] Cal fer esment que la solució escolar va ser part d’un pacte més ampli entre conservadors i partits liberals i d’esquerra. La igualtat de finançament que van aconseguir els centres religiosos va ser compensada per la generalització del dret a votar dels homes. El de les dones va venir dos anys després. Per un temps curt es va donar l’estranya circumstància que les dones es podien presentar a les eleccions i ser escollides sense tenir encara el dret al vot.

Una de les conseqüències de la Pacificació va ser la consolidació dels quatre grups potents i diferenciats que ja existien en la societat holandesa (anomenats “pilars”): protestant, catòlic, liberal i socialista, cadascun amb un conjunt propi d’entitats socials: partits polítics, escoles, universitats, esglésies, sindicats, premsa, etc. [8] L’acord va ser possible per l’existència d’elits dirigents fortes, que van veure que repartir de manera igualitària els diners de l’educació tenia dues grans avantatges. La primera era la democratització de les oportunitats educatives dels alumnes de la mà del dret dels pares a decidir el tipus d’educació. La segona fou que, sense eliminar del tot les divisions internes de la societat holandesa, va fer possible que fossin reconciliades o “funcionalment resoltes” de manera estable. Això és característic del model polític dels Països Baixos, d’un tipus que tolera bé identitats i ideologies diferenciades i que els experts anomenen “consociacional”. [9] Un altre gran exponent de convivència en temes religiosos, idiomàtics i culturals és Suïssa. Entre els factors que ho afavoreixen hi ha que la població no sigui molt gran en termes absoluts, sistema multipartidista, ètica liberal de la ciutadania ben arrelada en tradicions seculars, lleialtat a l’Estat i respecte a la llei, alts nivells de benestar i que els poders siguin relativament ben distribuïts. Tot això és rellevant per a una democràcia estable.

La Pacificació adoptada per a l’ensenyament primari es va estendre a la secundària i als centres de formació professional superior sense reobrir la discussió política respecte del finançament. L’educació secundària holandesa no és comprensiva, no hi ha un únic tipus de centre educatiu per a tot l’alumnat. Les dificultats de l’alumne per assistir a un centre que no sigui el més proper al seu domicili són mínimes. No s’ha pagar cap extra. En ser un país compacte hi ha bon transport i les distàncies són generalment petites. El resultat de tot plegat és que per als holandesos d’avui els debats sobre elecció de centre i xecs escolars són enormement antiquats, literalment propis del segle XIX o d’inicis del XX. Les famílies poden triar el tipus de centre sense perill de ser rebutjats mentre hi hagi places, perquè la capacitat dels centres privats de bloquejar l’accés d’alumnes que no l’interessen és pràcticament inexistent, limitada per les normes i la jurisprudència.

Mentre compleixin els requeriments legals, els pares poden crear escoles que tenen finançament equivalent al dels centres públics. La trajectòria dels Països Baixos exemplifica bé l’evolució del concepte “llibertat d’ensenyament”, que inicialment feia referència a la possibilitat d’ensenyar sense l’aprovació d’una autoritat religiosa, com era usual en temps ancien regime. Això va evolucionar passant a designar la llibertat de les persones físiques i jurídiques de regentar escoles adreçades als mateixos col·lectius que atén el sistema públic i de funcionar en un règim similar. L’èxit del sistema ha fet que les escoles d’elit totalment privades, finançades per les aportacions de les famílies, siguin pràcticament residuals. Una jerarquització social que s’estalvien els holandesos.

La pèrdua de rellevància de la religió en la vida personal, accentuada en la segona meitat del segle XX i en l’actual, no ha anat acompanyada de la desaparició d’institucions educatives de caire religiós, ni tampoc de la disminució del seu alumnat. Fins fa unes dècades la selecció de centre per part dels pares es feia sobretot per motius religiosos, de pertinença a un determinat pilar de la societat, més que no pas per motius educatius. Molta gent del sector públic esperava que, en concordança amb la disminució del paper de la religió en la societat holandesa, es produiria una davallada o fins i tot fallida del sector religiós, però no ha estat així. [10]

Els fluxos migratoris han portat a l’establiment d’una important minoria musulmana, que s’ha acollit als avantatges del sistema holandès, de manera que actualment existeixen escoles d’aquesta confessió. Certament hi ha dubtes sobre l’efecte d’aquest sistema en la integració dels immigrants en la societat holandesa. També preocupa l’ús que li poden donar les branques més radicals davant l’escassedat d’elits socials musulmanes cultes i integrades, d’alguna manera anàlogues a les que en el seu moment van pactar la Pacificació. Els centres d’orientació musulmana practiquen la coeducació, que als Països Baixos és estàndard; no existeixen els centres de només noies o només nois, i els alumnes estan junts llevat de classes com gimnàstica i natació. Segons informa Jaap Dronkers a l’interessantíssim article Islamic Primary Schools in the Netherlands, d’on he tret gran part d’aquesta informació, hi ha centres islàmics propietat de fundacions cristianes que tenen èxit pel rigor del seu projecte educatiu, que inclou la satisfacció de les necessitats específiques dels seus alumnes. [11]

* * *

No puc acabar sense fer una referència al cas espanyol, on anys i panys s’ha parlat fins la nàusea de pactes educatius, amb una intensitat inversament proporcional a la voluntat real de les parts d’arribar a acords efectius, no merament d’imatge, i, sobretot, de complir-los posant-hi la generositat i els mitjans intel·lectuals i materials necessaris. (Qui tingui curiositat pot consultar l’article “El pacte del retrovisor”, relatiu a la fallida iniciativa de “pacte d’Estat d’educació” del ministre Gabilondo, condemnada a fracassar per mal girbada i per la crònica mancança de voluntat de compromís). [12] En la meva opinió, acabar amb la inestable i contenciosa situació actual és un assumpte essencial, que exigeix determinació política i ambició social, plasmada en acords de mires àmplies i compromisos ferms, també en qüestions financeres.

Un pacte educatiu “a la holandesa” no sembla difícil de delinear, almenys sobre el paper. Caldria, en primer lloc, comprometre’s a augmentar el volum d’inversió en educació perquè fos possible la igualtat i la qualitat que exigeixen els temps actuals i que proclama la Constitució. La societat i els partits haurien de tenir aquest objectiu, però, ara per ara, no sembla que sigui aquest el cas. De la disposició final segona de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que establia un augment progressiu per arribar en vuit anys a una “despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut”, ja ni se’n parla, en bona mesura per la situació de dependència financera. Però fora de Catalunya tampoc sembla gaudir cap mena de prioritat política. Encara recordo l’impacte que em va fer la previsió que el govern espanyol va presentar a la Comissió Europea de baixar la despesa pública en educació del 4,9% del PIB del 2010 al 3.9% en 2015 com contribució a la solució dels mals de la crisi. Independentment de quina hagi estat la despesa real, aquestes dades són certament prou reveladores de l’orientació general.

Pel que fa els ciutadans, jo diria que ja ni s’atreveixen a plantejar-ho: l’argument que les successives crisis ho fan impossible i que s’ha de ser realista fa molt senzill anatematitzar qui reclami més finançament. L’efecte de la falta de compromís quant a la millora econòmica de l’educació és greu. Incapaços d’actuar en aquest àmbit, els governs assíduament es limiten a refer els currículums, a interferir en la pedagogia i a carregar-ho tot en les espatlles del professorat, accions que ben poc contribuiran a milloraran l’educació actual.

La segona part del pacte seria acordar com es reparteixen els diners entre pública i concertada, anant des de la igualtat absoluta en termes de despesa per alumne o aproximant-s’hi molt de manera gradual i ben definida. En funció de circumstàncies concretes (tipus d’alumnat, necessitats especials, etc.) es podrien establir mesures específiques d’ajust.

La tercera acció seria posar en joc els mecanismes necessaris per fiscalitzar en què i com es gasten els diners. La paritat de finançament hauria de servir per posar fi a l’elitisme o al conformisme d’una part no menor dels centres concertats. Molt en especial, aquests mecanismes haurien d’impedir que els centres poguessin vetar alumnes i alhora impossibilitar l’enriquiment amb diners públics de cap promotor de l’educació concertada. Malgrat proclamar que amb l’actual finançament no es cobreix el cost real de plaça escolar, no s’hauria de descartar, en la meva opinió, que una part d’aquest ensenyament rebutgés la igualtat, atès que el cobrament de quotes a les famílies proporciona sucosos beneficis als propietaris dels centres. En aquest rebuig també hi podria influir l’existència de prebendes i remuneracions de càrrecs directius molt pel damunt dels equips directius dels centres de titularitat pública (els quals, per cert, mereixen un tracte econòmic molt millor que l’actual). Cas de no ajustar-se als criteris d’igualtat, els centres haurien de deixar de rebre finançament públic i passar a ser totalment privats.

Em sembla que molts mestres i professors de centres de titularitat pública i molts intel·lectuals de l’educació no acolliran bé aquestes idees, possiblement perquè veuen en l’existència de la privada concertada l’origen dels mals educatius, àdhuc socials, del país. També la consideren culpable del dèficit econòmic de l’ensenyament públic, i ocasionalment ho expressen de manera molt visceral. Per a no pocs, l’oposició a la concertada és part de la seva identitat i voldrien, simplement, que aquests centres no existissin. Tot i que crec en l’absoluta necessitat d’un bon i fort ensenyament públic, no comparteixo aquests punts de vista, perquè van contra el pluralisme i conceptualment menystenen el pes de segles d’història, política i tradició, així com la realitat educativa de la gran majoria de països occidentals. Als que proposen una educació de titularitat exclusivament pública, res no els autoritza pensar que els proveïdors de l’ensenyament concertat es faran alegrement l’harakiri o se sotmetran a una extinció programada, de manera que només quedin centres de titularitat pública (tal com va succeir als pa(ra)ïsos del “socialisme real”). La realitat és que hi ha interessos legítims ―tal com passa amb els “pilars” holandesos― i també hi ha famílies i grups socials que hi confien. I encara queda un altre punt, que a la llarga em sembla el més important. Amb aquesta mesura (que amb els diners públics de l’educació no es fan beneficis privats) es barraria el pas a capitals especulatius i hedge funds en el camp educació, com ja està passant en països d’aquest continent.

Acabo. No es tracta de copiar el sistema holandès, ni el finlandès, ni cap altre. La realitat i la història no avalen frivolitats. Però tant l’educació de titularitat pública com la de titularitat privada necessiten millorar, molt i de manera urgent, i ambdues tenen raó quan parlen de les seves respectives dificultats i del finançament insuficient. Un pacte de la naturalesa de l’holandès comporta que tothom ha de cedir, tothom ha de guanyar quelcom i tothom ha de ser més autoexigent i transparent.

Els Països Baixos disposen d’un avantatge molt gran en relació a nosaltres, que és necessari remarcar: l’escolarització es veu principalment com una funció de la societat civil més que de l’Estat. El pluralisme estructural és la norma indiscutible. Aquest és el punt clau, el que potser més ens allunya de trobar la nostra solució: en aspectes essencials, no som una societat prou liberal.

Els holandesos van arribar a la Pacificació de 1917, no a través d’una apel·lació abstracta als principis de llibertat o d’igualtat social, sinó com a resultat d’una lluita política i cultural que enfrontava el conservadorisme amb un progressisme socialment dinamitzador i necessari, tot i que explícitament hostil vers les escoles confessionals. [13] El seu sistema, basat en un acord que ha durat més d’un segle, fou el resultat d’un exercici forçat i conseqüent de realisme, conscient tant de les renúncies que comporta pactar com de les bases que estableix de millor futur per a tothom. Aquests aspectes cabdals ens podrien servir d’inspiració per passar pàgina. La nostra schoolstrijd continua i la necessària pacificació escolar porta ja més de cent anys de retràs. Que no és poc.

Moltes gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

@ftarrago

Referències

[1] Encyclopaedia Britannica. Deluxe Edition 2010 (DVD).

[2] Ferran Ruiz Tarragó (2018) La Voyager com a metàfora. Blog Notes d’opinió.

[3] Carl Sagan (1982) Cosmos. Editorial Planeta.

[4] Wikipedia: Dutch Golden Age.

[5] Bill Bryson (2003) A Short History of Nearly Everything. Black Swan edition 2004.

[6] Wikipedia: School struggle (Netherlands).

[7] De Nederlandse Grondwet (Constitució holandesa), Article 23.

[8] Wikipedia: Pillarisation. https://en.wikipedia.org/wiki/Pillarisation

[9] Wikipedia: Consociationalism.

[10] AnneBert Dijkstra, Jaap Dronkers & Sjoerd Karsten (June 2001) Private Schools as Public Provision for Education. Occasional Paper No. 20. Teachers College, Columbia University

[11] Jaap Dronkers (2016) Islamic Primary Schools in the Netherlands. Journal of School Choice, 2016, VOL. 10, NO. 1, 6-21.

[12] Ferran Ruiz Tarragó (2010): El pacte del retrovisor. Blog Notes d’opinió.

[13] Charles L. Glenn (2018) Look to the Dutch for true educational pluralism. Acton Institute, September 12, 2018.