L’educació i l’agenda cultural de la tecnologia

Tecnologia és un terme una mica imprecís que s’associa a instruments materials, a infraestructures i a conceptes com innovació i desenvolupament tecnològic. L’envellida però encara utilitzada expressió “noves tecnologies” és un símptoma d’aquesta ambigüitat. Per tant, pot ser útil intentar clarificar que “tecnologia” fa referència a tres nivells indistintament. El primer és el dels innumerables aparells, artefactes i objectes físics i digitals que formen part de la vida que requereixen coneixement per a ser fabricats, com per exemple bombetes, plàstics, programes informàtics, neveres, audiòfons, vehicles, aparells de radar, ordinadors o roba tècnica per a esportistes. En un segon nivell d’interpretació, tecnologia fa referència a activitats, processos i infraestructures, com la fabricació industrial de cotxes, smartphones o pneumàtics, la transmissió intercontinental de dades via satèl·lit o els serveis digitals que permeten efectuar transaccions bancàries amb apps de telèfon mòbil. En tercer lloc, tecnologia fa referència al coneixement aplicat, al que la gent sap fer emprant els aparells, serveis i sistemes dels dos primers nivells. Per exemple, utilitzar un ERP (Enterprise Resource Planning) per integrar totes les dades i processos d’una organització, utilitzar un aparell d’endoscòpia per explorar el budell d’un pacient, seguir un itinerari amb l’ajut d’un GPS i, naturalment, escriure un article amb un processador de textos i publicar-lo a la Web.

Des d’un punt de vista pràctic, les diverses òptiques de la tecnologia només prenen sentit quan es consideren conjuntament. Una làmpada no seria res útil sense un sistema de producció i distribució de corrent elèctric i la necessitat humana d’il·luminar els llocs on la gent treballa i viu. Un llapis (objecte) només és realment un llapis (tecnologia) quan una persona amb un projecte o una determinada visió al cap (actor) l’expressa redactant un text o fent un disseny (activitat o procés). Una turbina eòlica (aparell) només és tal (tecnologia) quan serveix per produir electricitat que se subministra a una xarxa de distribució (procés) al servei del que les persones vulguin fer amb ella. La interrelació d’instruments, processos, organitzacions, contextos i persones posa de manifest la imbricació sistèmica dels aspectes individuals, socials, culturals, econòmics, tècnics i també polítics de la tecnologia.

Ras i curt, “tecnologia” és l’ambient operatiu en què es desenvolupa la societat. Simplement, és com les persones fan les coses en un context i un moment determinats, i, com a tal, dinàmic. Ara escrivim amb ordinador i abans ho feien amb ploma i tinta sobre pergamí o amb un punxó sobre una tauleta d’argila. Ara parlem per telèfon des de qualsevol indret quan no fa gaire teníem d’emprar un aparell connectat a un cable en un lloc fix. Polsem un interruptor i s’encén el llum, quan abans ens il·luminàvem amb fanals, espelmes i torxes. Ara anem en avió a altres continents en un no-res, quan abans només es podia fer per terra o mar emprant molt de temps i amb grans incomoditats i perills. Tot això és tecnologia.

1024px-Coil_plastic_and_metal_zippers
Zippers (Wikipedia)

Gideon Sundback ―actualment un perfecte desconegut― va patentar la humil cremallera (Separable Fastener) el 1917, fa tot just un segle! Inicialment, aquest invent sensacional va ser utilitzat per la U.S. Navy per isolar millor els mariners dels forts vents del mar, i molt poc més. No seria fins els anys 30 que es faria servir en la roba de nens i, per fi, el 1937, els dissenyadors francesos la consagrarien definitivament en incorporar-la a la bragueta dels pantalons d’home. La technologie à son meilleur. [1]

En fer una acció tan ordinària com obrir l’aixeta i dutxar-se amb aigua calenta (una de les tecnologies més meravelloses que puc imaginar), algú té present que això, unes quantes dècades enrere, era impensable per a la majoria de la gent? Quan algú va a un hotel, demana si la dutxa de la seva habitació és d’aigua calenta? Evidentment, no, ni li passa pel cap. Quan anem al dentista, no preguntem si fa servir anestèsia local. Donem per suposat que empra la tecnologia (el docents en dirien els “recursos”) del nostre temps. Una resposta negativa ens faria sortir corrent. Insisteixo, doncs: La tecnologia és la manera sistèmica que tenim de viure i fer les coses. Està íntimament imbricada en els imaginaris individuals i socials i ningú ni res en queda al marge. Ni tampoc té sentit prescindir-ne arbitràriament.

Amb això arribo la qüestió de fons que em preocupa en aquest article: fins quin punt el sistema educatiu pot respondre tèbiament, pot obviar o inclús ―en alguns casos― menystenir la manera com es treballa i es fan les coses a la societat actual?

Per centrar el tema, mirem una mica el rerefons històric. Les tecnologies s’han desenvolupat amb la intenció d’obtenir resultats concrets, relacionats amb els problemes i necessitats, possibilitats, oportunitats, recursos i coneixements de cada context i moment. Amb elles s’ha pretès obtenir avantatges productius, econòmics i militars, posar instruments al servei de l’exploració i del saber, augmentar el control de l’entorn i mitigar la feblesa del ser humà davant els imprevistos i les forces de la naturalesa. Les tecnologies han permès reduir el perill i la penositat del treball, millorar les condicions alimentàries, d’habitatge, higiene i sanitàries, cuidar la salut i elevar el nivell de confort en la vida de les persones. Des del segle XVIII la mateixa idea de progrés està lligada al desenvolupament tecnològic. La Il·lustració va portar la civilització occidental a combinar la ciència, la tecnologia i l’organització social per millorar la condició humana i alhora ressaltar el valor de la vida individual, que va deixar d’estar necessàriament supeditada a la creença en un destí desconegut després de la mort. La transcendència, directa i indirecta, de la tecnologia en la vida humana i l’evolució de la societat és enorme. John Bury, a The Idea of Progress (1920), afirmava que “Els ideals de llibertat i democràcia, que posseeixen la seva pròpia, antiga i independent validesa, adquireixen nou vigor quan es relacionen amb l’ideal del progrés”, i afegia que “l’obligació vers la posteritat apareix com a corol·lari directe de la idea de progrés”.[2]  No tinc cap dubte que l’apel·lació simultània a la posteritat i al progrés hauria de ser especialment rellevant per a les persones que es dediquen a l’educació. Per tant, la tecnologia també ho hauria de ser.

Cal observar que al llarg dels temps, individus, grups, organitzacions i societats han generat tecnologies amb el resultat invariable: el que han aconseguit no es limita als efectes inicialment volguts. S’han obtingut resultats diferents dels previstos per motius com l’aparició d’aplicacions inesperades i de potencials insospitats, per la modificació de les interaccions entre individus, organitzacions i entorn, i, a més, perquè la nova tecnologia ha generat canvis en el context, el medi ambient i fins i tot la demografia.

El primer plàstic d’ús comercial ―el cel·luloide, patentat el 1870― n’és un exemple. El cel·luloide es va crear per substituir la closca de tortuga i el marfil, producte molt escàs als Estats Units, en articles ornamentals i objectes petits d’ús comú. Malgrat la seva inflamabilitat, aquest material esdevindria essencial per al desenvolupament del cinema, tecnologia amb immenses implicacions artístiques, culturals, socials, econòmiques i polítiques. La baquelita i posteriorment molts altres plàstics, per la seva facilitat de producció i de manipulació, baix cost i resistència a la corrosió, reemplaçarien materials com metall, fusta, tela, vidre i paper en infinitat de processos industrials i productes de consum. Aquests processos i productes han marcat la nostra civilització i alhora han alterat profundament el medi ambient, creant el paorós problema ecològic de contaminació de terres i oceans i de pertorbació de cadenes tròfiques que tenim avui.[3]

Un altre bon exemple de la universalitat de la tecnologia, més proper al camp educatiu, procedeix de la mística d’Internet. Tim Berners-Lee, empleat del centre europeu de física d’altes energies (CERN) de Ginebra, on tenia un contracte com a consultor de software,  va escriure un programa informàtic ―que va anomenar Enquire―  per ajudar a recordar les connexions entre els investigadors i els projectes dels laboratoris del CERN. Berners-Lee va concebre un espai global on la informació emmagatzemada en múltiples ordinadors estaria enllaçada perquè fos disponible per a tothom des de qualsevol ordinador. Va fer una proposta al CERN que no va obtenir resposta però tanmateix va començar a treballar en la seva idea, creant el Hypertext Transfer Protocol (HTTP). A més va escriure un programa per seleccionar, recuperar i visualitzar els documents d’una manera aproximadament hipertextual. Així, com si res, va inventar la World Wide Web (WWW). El salt que hi ha entre un programa informàtic personal que ell mateix considerava com a un mer “substitut de la memòria” i la World Wide Web d’escala planetària a disposició de milers de milions d’usuaris i de tota mena d’activitats econòmiques i socials demostra ben clarament que hi ha tecnologies que van molt més enllà de la seva finalitat inicial. Berners-Lee pretenia organitzar i relacionar projectes, persones i documents per treballar amb més eficàcia i comoditat. Ho va aconseguir, però a més va revolucionar el món. Des de llavors l’accés i la difusió d’informació han adquirit una escala i una rapidesa sense precedents en la història de la humanitat, fet que no havia estat planificat ni gairebé albirat per ningú. Aquesta tecnologia ha passat a ser una part essencial i irrenunciable de la manera com vivim i fem les coses.

En definitiva, la tecnologia modifica l’activitat, el pensament i el comportament humà, incideix en l’ordre econòmic i l’entorn social i natural, i alhora produeix resultats que poden ser infinitament més importants i transcendentals que els inicialment buscats, atès que afecta el conjunt del sistema social i econòmic. És doncs evident que la tecnologia genera una “agenda cultural” [4] en el sentit de que comporta, en graus diversos, la reconstrucció:

  • dels rols de les persones i de les normes socials que regulen les seves relacions,
  • de la missió, objectius i estructures d’institucions i organitzacions,
  • de les relacions d’aquestes amb el seu entorn, i,
  • del propi entorn.

Aquests assumptes són crucials en el món d’avui, com bé saben les empreses, que els exploren i aprofiten per crear valor i prosperar. El que aquí ens interessa ressaltar és que el món educatiu ha d’entendre que les reconstruccions esmentades també són crucials en l’àmbit de l’educació, que ha de posar al dia la seva missió i establir de quina manera l’educació del futur ha de mantenir el millor del present, en què ha de diferir-ne i quina és la direcció desitjable de canvi. (Dit això, no està de més assenyalar que en tots aquests sentits la LOMCE no ha estat solament una oportunitat perduda, sinó una legislació fallida i enormement contraproduent.[5])

Les reconstruccions esmentades són especialment rellevants per als centres educatius, en tant que són institucions amb missions, prerrogatives i responsabilitats que materialitzen el gruix de l’empresa i dels pressupostos educatius d’una societat. De manera corresponent ho són per als seus professionals, els alumnes i les famílies. Ineludiblement, aquests àmbits de reconstrucció també concerneixen a associacions professionals, sindicats, investigadors, governants, responsables i administradors de l’educació, col·lectius que de diverses maneres influeixen i regulen les idees rectores i la gestió normativa, financera i funcional del sistema educatiu.

Desplegar l’agenda cultural de la tecnologia en l’educació ―condensada en uns  punts que al meu entendre constitueixen un veritable vector de canvi en positiu― és doncs essencial per encarar amb eficàcia i profit els processos d’innovació educativa actualment en curs. En absència de tal desplegament, el discurs de la innovació corre el risc de centrar-se en un continu “anar per feina”, que tanmateix obviï la necessitat d’enfortir els conceptes i instruments bàsics per a la reconstrucció o transformació del sistema, que en bona part rauen fora de la jurisdicció dels centres i de l’abast pràctic dels docents. A més, hi ha un perill evident: que aquesta agenda es restringeixi, s’amagui o fins i tot  es desnaturalitzi darrera de conceptes ambivalents, avui dia molt emprats, com avaluació, evidencia, lideratge, autonomia i retiment de comptes, atès que les burocràcies i els poders establerts cada cop més els empren com a instruments del statu quo.

La conceptualització i el desplegament de l’agenda cultural de la tecnologia necessàriament ha de ser holística i global, perquè el desenvolupament tecnològic és un procés simultàniament científic, tècnic, econòmic, social i cultural: la tecnologia és quelcom intrínsec, embegut en la societat, no és un factor o un element extern la incidència del qual es pot graduar a voluntat, o fins i tot eliminar. Actualment cap sector es pot permetre el luxe de concebre la tecnologia com un mer “recurs” opcional o accessori. La tecnologia ―insisteixo, la manera canviant que tenim de fer i actuar― és consubstancial amb la vida de les persones i el funcionament de la societat. Malgrat això, al món educatiu encara està molt estesa la ficció que la tecnologia és quelcom extern, graduable a voluntat segons conveniències personals, locals o administratives. Afortunadament, no és així a tot arreu i hi ha excel·lents exemples de centres educatius que tenen ben clara la imbricació entre tecnologia i societat i, per tant, entre tecnologia i educació. Però en molts altres casos els alumnes paguen i pagaran les conseqüències de prejudicis dels adults i d’una visió esbiaixada i, en la meva opinió, miop, de la tecnologia.

Tenint en compte tot això, el desplegament de l’agenda que per la seva mateixa existència la tecnologia planteja a l’educació només es pot encarar combinant pensament estratègic i prospectiu ―el factor més inexistent, per ara (els diners no són el problema principal)― amb participació i creativitat, recerca i desenvolupament, i, sobretot, perseverança i passió per les persones i la transcendència humana de l’educació.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

[1] The History of the Zipper

[2] Hi ha traducció castellana: “La idea del progreso”, Alianza Editorial, 1971.

[3] Malgrat tot s’estima que s’aboquen al mar 8 milions de tones de plàstic cada any, en gran part pels països asiàtics (BBC Big Blue, Series 1, Episode 4) http://www.bbc.co.uk/programmes/b09g5ks6

[4] Expressió emprada per Michiel Schwarz  a Technology and Society: Dilemmas of the Technological Culture (1992).

[5] La Càtedra de Polítiques Educatives de la Universitat Camilo José Cela ha publicat fa poc l’estudi “Un análisis de la LOMCE a la luz del principio de Pareto”, signat per Francisco López Rupérez, expresident del Consell Escolar de l’Estat. L’estudi conclou que aquesta llei ha deixat fora la majoria dels factors amb més potencial d’impacte en els resultats dels alumnes. Tanta controvèrsia i tanta energia social i professional malbaratada per arribar a això!

 

Anuncis

3 pensaments sobre “L’educació i l’agenda cultural de la tecnologia

  1. Aclareixes conceptes que sovint emprem sense tenir clar el seu abast. Quant a l’educació, permet-me que destaqui aquest paràgraf:

    “Desplegar l’agenda cultural de la tecnologia en l’educació ―condensada en uns punts que al meu entendre constitueixen un veritable vector de canvi en positiu― és doncs essencial per encarar amb eficàcia i profit els processos d’innovació educativa actualment en curs.”

    L’enhorabona.

  2. Enhorabona Ferran per aquest escrit.

    És interessant perquè clarifica conceptes, dona informacions rellevants, obre perspectives en el progrés social i cultural gràcies a les aportacions de la ciència i la tecnologia.

    També en el camp de l’educació, facilita claus d’interpretació de què cal canviar, cap on cal dirigir els esforços de canvi, de quins paranys hem de fugir i segueix mostrant una gran confiança en que el canvi és possible!

    Fins al proper “punt de vista”

  3. Gràcies Ferran per aquest excel.lent repàs a aquests conceptes :

    – Les aportacions de la Tecnologia a les nostres vides
    – El valor del ‘educació en aquest món tan canviant , però a la vegada en alguns aspectes tan poc evolucionat.

    Gràcies per compartir aquests coneixements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s