La crisi del coronavirus ha concentrat l’atenció informativa dels darrers mesos. Segurament continuarà fent-ho durant molt temps, i més ara que comencem el curs 2020-21. Mentre a patacades aprenem a minimitzar en el possible els seus danys i inconvenients i assagem noves modalitats d’activitat i de relació, la crisi ecològica continua desbocada. La nova onada d’incendis a l’agost a Califòrnia ho torna a posar de manifest, si bé els titulars estan ocupats per la crisi de la Covid-19 i per la seva derivada primera: l’escolarització durant la pandèmia. [La llebre enlluernada] L’article que, lectora o lector, tens al davant, és una mena de patchwork que parteix de la flagrant crisi ecològica i climàtica per reivindicar la importància de la bona política i de la bona educació. Les activitats en aquests dos àmbits tenen en comú que, per assolir la missió que es proposen, han de ser dutes a terme per persones honestes, preparades, compromeses i persistents. Per això parlaré d’Edward Gough Whitlam, un polític efectiu i extraordinari, dels que deixen empremta, poc conegut aquí. Per si servís d’inspiració.

———————————————

“Fa un any vaig venir a Davos i us vaig dir que la nostra casa s’està cremant.”

“La vostra inacció alimenta les flames cada hora que passa.”

“No us estem dient que compenseu les emissions pagant a algú altre que planti arbres en llocs com Àfrica, mentre que al mateix temps s’estan sacrificant boscos com l’Amazones a un ritme infinitament més alt.”

“Us diem que actueu com si estiméssiu els vostres fills per damunt de qualsevol altra cosa.”

“I res, silenci. O quelcom pitjor que silenci. Paraules buides i promeses que donen la impressió que es fa alguna cosa.”

Aquestes són algunes de les enèrgiques frases pronunciades el 21 de gener de 2020 per Greta Thunberg davant l’elit econòmica mundial reunida en el World Economic Forum de Davos. Això va ser poc abans que el coronavirus esborrés del mapa informatiu la “pandèmia ecològica” galopant que vivim i la substituís per la pandèmia sanitària, econòmica i social, en la que encara estem immersos. [Greta Thunberg’s Remarks at the Davos Economic Forum]

Com era d’esperar, Greta Thunberg va ser immediatament ridiculitzada, una vegada més. Aquest cop ho va ser pel secretari americà del Tresor, Steven Mnuchin. “Qui és? És l’economista en cap? Que vagi a la universitat i estudiï economia”, va dir Mnuchin. [Treasury Secretary Steven Mnuchin Takes Jab at Greta Thunberg at Davos]

El cap de la diplomàcia europea Josep Borrell, amb la seva bonhomia habitual, va estendre el menyspreu als joves que es manifesten en contra del canvi climàtic titllant-los de tenir la “síndrome Greta”, sostenint de fet una postura contrària la política de la Unió Europea, a la qual se suposa que hauria de donar suport. [Financial Times, 7 febrer 2020]

Res d’això li ve de nou a la Thunberg, que, tot i ser una estudiant d’institut de 17 anys, ja està acostumada a ser menystinguda a causa del seu activisme. El setembre del 2019 un comentarista de Fox News va dir que era “una nena sueca mentalment malalta”, aparentment combinant les idees que proclama amb la síndrome d’Asperger que pateix. [Fox News apologises to Greta Thunberg for pundit’s ‘disgraceful’ remark] O el mateix president Trump, possiblement irritat perquè el desembre passat la revista Time no el va declarar “persona de l’any” i en canvi va atorgar la menció a la Greta. “Tan ridícul”, va piular Trump, afegint que el que hauria de fer és treballar en el seu “problema de gestió de la ràbia”. [Trump Mocks Greta Thunberg on Twitter, and She Jabs Back]

Cadascú és lliure de valorar com vulgui la personalitat i el paper públic de Greta Thunberg mentre ho faci amb respecte, i, per què no, amb empatia. No són pas tants els joves ―ni els adults― que senten l’obligació moral de lluitar pel que creuen i que actuen en conseqüència de manera pacífica, posant en valor el dret a fer-ho, i, al temps que l’exerceixen, el mantenen viu.

Perquè, la realitat és innegable: el planeta Terra, la casa de tots, crema per molts lloc. Com he esmentat abans, ara mateix (finals d’estiu de 2020), els focs de Califòrnia tornen a estar desbocats. Crema sobre cremat, perquè en aquest territori els incendis forestals del 2018 ja van ser gegantins. [California wildfires morning update] [August Fires Leave Vast Burn Scars in California]

Si ens limitem a l’any passat, 2019, n’hi ha prou amb recordar els massius incendis forestals a l’Amazònia i a Austràlia. La conca de l’Amazones té una extensió que s’aproxima a la d’Austràlia. El seu bosc dens i humit, a banda d’allotjar una ingent biodiversitat i ser l’hàbitat de molts pobles que segueixen una vida tradicional en estret contacte amb la natura, produeix una cinquena part de l’oxigen que el planeta necessita. La seva destrucció és un afer local i global, amb enormes conseqüències directes pel que fa l’evolució de la vida al planeta. [Amazon rainforest]

Austràlia, malgrat ser un dels continents més secs, té uns boscos de notable importància i ingents extensions amb matolls i arbusts. [Forests of Australia] L’outback, el seu vast i remot interior, conté infinitat de zones d’una ecologia rica i complexa, amb una fauna prolífica i diversa. [Outback] Les condicions ambientals fan que tan les zones boscoses com la vegetació de l’outback siguin propenses a patir incendis, els quals, els darrers anys, han assolit una intensitat i una extensió molt superiors a les d’abans.

Seguint amb Austràlia (en el que segueix em centraré en aquest gran país), un informe del 2008 encarregat pel mateix govern va anticipar que l’escalfament global faria que la temporada de focs forestals comencés abans i fos més llarga i intensa del que havia estat tradicionalment. L’informe deia que això passaria als voltants del 2020. Bé, ja som en aquest escenari. Quan entre finals de l’any passat i començaments d’aquest s’estava covant la crisi del coronavirus, també estava passant precisament el que, en un afortunat exemple de predicció científica, s’havia anunciat que succeiria en relació als incendis forestals d’Austràlia. [Australian government report predicted severe wildfires 11 years ago]

La tanda de grans incendis del 2019 va començar el setembre, un mes abans del que es considera l’inici oficial de la temporada de perill, que va d’octubre a març, amb el resultat que a primers de gener de 2020 l’àrea cremada d’Austràlia era superior a la suma de les superfícies consumides pels grans focs de Califòrnia i l’Amazònia. La trista novetat és que el foc ha penetrat en boscos temperats històricament massa humits per cremar i ha arribat al llindar de zones urbanes. Hi ha víctimes mortals, ferits, gent que ho ha perdut tot i danys molt grans. Es diu que probablement han mort cinc-cents milions d’animals i que es poden haver extingit espècies senceres d’animals i plantes.

“Austràlia està cometent un suïcidi climàtic”, escrivia a començaments d’any l’escriptor australià Richard Flanagan en un article impactant. En ell descrivia l’epopeia de milers de persones “portades a les platges enmig d’una opaca boirina de color taronja, escenes gairebé medievals de gent i animals estranyament muts, mig Bruegel, mig Bosch, encerclats pel foc”. Per a Flanagan, Australia és el ground zero de la catàstrofe climàtica. [Australia Is Committing Climate Suicide]

La realitat d’un país ressec, cremat per tornados de flames, no és el primer ni el pitjor desastre de la història recent, però en aquesta ocasió les muralles tecnicolor de cortines de foc formades per boscos sencers, el fum asfixiant, l’aniquilació de la fauna i la desesperació de la gent ―Flanagan parla d’un nou Chernobyl― van entrar en les retines de mig món. Repassar ara les imatges de destrucció, dolor i impotència continua sent un exercici estremidor. Alhora es fa especialment xocant que provinguin d’una nació avançada, dinàmica i poderosa, el mateix que pensem quan veiem els desastres californians. Els inacabables i dantescos incendis d’Austràlia proporcionen una evidència més del tipus de catàstrofe ambiental que la gent de ciència fa anys que prediu cas de no frenar de manera dràstica l’abocament a l’atmosfera dels gasos que contribueixen a l’efecte hivernacle.

Aquest és un problema intern de cada Estat i simultàniament és un problema global. Fer-li front requereix visió, coneixement, determinació i acció política a tots els nivells ―local, nacional, internacional― cosa que malauradament no està passant, tal com insisteix Greta Thunberg, posant coratge i determinació en l’arriscada empresa de donar veu a la fracció de jovent conscient del problema. La retirada dels Estats Units dels modestos Acords de París per lluitar contra el canvi climàtic és una catàstrofe addicional, que alhora serveix per ajudar a dissimular i excusar els incompliments de molts dels Estats que s’hi van comprometre.

Cal dir que hi ha honorables excepcions, sobretot sectorials i d’àmbit més aviat local. Així, als Països Baixos, la terra històrica dels molins de vent, els trens funcionen amb energia eòlica des del 2017. [All Dutch trains now run on 100% wind power] O Copenhagen, que ha reduït un 42% les emissions de CO2 des del 2005, principalment deixant d’emprar combustibles fòssils per general electricitat i calor. Aquesta ciutat va en camí de ser carbon neutral el 2025, generant més energia renovable que energia bruta consumeix, establint un precedent important en un món on més de la meitat de la humanitat viu en ciutats. [Copenhagen Wants to Show How Cities Can Fight Climate Change] Aquesta ciutat, per cert, disposa d’un pla de línies de metro que fa que cada resident tingui una estació a menys de 800 metres. També, ja més en l’àmbit dels futuribles, Escòcia té des del 2019 un pla ambiciós per tallar el 75% de les seves emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle el 2030, contrarestant així una perniciosa conseqüència del Brexit. [Scotland to become a net-zero society]

Tornem als incendis. Segons diu Paul Krugman ―Premi Nobel d’Economia i articulista del New York Times― a l’article “Austràlia ens mostra el camí a l’infern”, les reaccions polítiques que susciten són més aterridores que els mateixos focs. Un factor clau n’és el pes real d’una política plegada als forts interessos de les indústries mineres i energètiques, que nodreixen les economies d’Àsia amb les seves exportacions de carbó. Els ingressos econòmics i la important ocupació que generen serveixen per blocar qualsevol mena d’avenç. Només cal afegir que aquestes empreses són donants destacades dels dos principals partits. De fet, l’oposició, laborista en aquest cas, amb els focs en plena ràbia, no va perdre ni un instant en anar a les zones mineres per dir que es fermament partidària de l’extracció i exportació de mineral de carbó, fent exactament el mateix que el partit del govern, és a dir, barrant el pas a cap mena d’alternativa. [Australia Shows Us the Road to Hell]

Per a Krugman és també aterridor l’intent del govern de presentar l’incendi generalitzat com una cosa normal, com si només fos una mica superior a l’habitual. El primer ministre, tal com denunciaven mitjans de comunicació locals, no va ser capaç de prendre mesures eficaces per fer front a la situació, i, a més, enmig de la crisi, es va concedir unes vacances no anunciades a Hawaii. Les imatges de ciutadans anònims negant-se a donar-li la mà foren prou eloqüents del rebuig popular a la seva insensibilitat i manca de lideratge. [The country is buckling]

És convenient precisar que aquestes imatges han estat recollides i posades en circulació per mitjans de comunicació no controlats per lobbys negacionistes dels canvi climàtic. Perquè la realitat mediàtica, a gran escala, està en bona mesura determinada per ben finançats mitjans de comunicació negacionistes, com ara els del grup Murdoch, amb la seva cadena Fox News als Estats Units. Aquests mitjans atribueixen els focs a fenòmens naturals i a incendiaris incontrolats, legitimen informació confusa o falsa generant desconfiança i militen activament contra l’aproximació científica al canvi climàtic. A les xarxes socials hi ha també portaveus destacats del negacionisme climàtic. Al respecte és il·lustratiu el hashtag #ArsonEmergency, del que s’ha demostrat que com a mínim una tercera part són bots de ciberpropaganda. [Can Australia’s PM Scott Morrison recover from the fires?]

Aquesta realitat australiana ha estat àmpliament recollida en mitjans internacionals de comunicació. Si ara la poso de manifest, no és com a ingerència ni crítica a un país admirable, sinó perquè cal reblar l’evidència: en el món global d’avui, accions i situacions locals o regionals repercuteixen en tot el planeta. Una catàstrofe que afecta un Estat té efectes sobre els països veïns, amb repercussions que s’estenen a altres parts o la totalitat del món. Chernobyl en va ser un desgraciat i destacadíssim exemple. O les recents guerres a l’Orient Mitjà, que han escampat per Europa i arreu del món milions de persones refugiades, entre molts altres terribles desastres. En el cas que ens ocupa, recorrent més de 9.000 Km, els fums dels incendis australians van travessar el Pacífic Sud i van arribar a les costes de Sud-Amèrica. En la nostra part del globus no van ser perceptibles per a la població, però del seu impacte en la qualitat de l’aire i en l’escalfament global no se n’escapa cap territori ni ningú d’aquest planeta.

El ciutadà comú se sent ultrapassat per aquests enormes problemes. A part de l’activisme personal que hom pugui tenir, la única eina a les seves mans és recolzar les idees, les organitzacions, les polítiques i els polítics que, en representació de nacions senceres, puguin contribuir a definir i materialitzar als canvis necessaris. Precisament en aquest sentit, la mateixa Austràlia va proporcionar fa anys un exemple extraordinari del poder de la política per millorar el curs de la vida i enriquir la història d’un país. Un home, al capdavant d’un partit polític ben articulat, va dur a terme en poc temps un espectacular conjunt d’avenços, que, evidentment, no van ser aconseguits gratis ni sense decepcions i sacrificis. A això dedico la resta de l’article.

———————————————

Edward Gough Whitlam (1916-2014), va ser líder del Australian Labor Party (ALP) i primer ministre durant un període de temps curt, de menys de tres anys. Va guanyar les eleccions a finals de 1972 i va governar enmig de les dificultats econòmiques derivades de la crisi del petroli de 1973. [Oil crisis 1973] El seu govern va durar fins novembre de 1975 quan, en una crisi constitucional sense precedents, va ser destituït pel governador general designat per la Corona britànica, en una mena de coup d’état pretesament constitucional. Aquest fou un afer absolutament inusual. Mai abans no havia passat en 200 anys i que no ha tornat a succeir. Pel que he entès, es van fer servir formalismes i tripijocs per eliminar de l’escena per sorpresa un polític que canviava massa coses. Les trames polítiques són sempre prou embullades i estendren’s en aquesta no fa al cas. Ho deixo aquí però preciso abans que, pel que sembla segons documents secrets fins fa ben poc, la reina d’Anglaterra no hi va tenir res a veure. [Gough Whitlam] [CNN] El que interessa, sobretot, és posar de manifest les extraordinàries realitzacions de Whitlam i ressaltar el poder transformador de la política basada en la honestedat i la visió a llarg termini de la construcció del benestar col·lectiu.

En els 19 primers dies de mandat, entre el 5 de desembre i el dia de Nadal, quan encara no estava nomenat el govern, Whitlam i el seu deputy Lance Barnard van protagonitzar un intens programa de canvis en fer efectives promeses de campanya que no requerien legislació. Aquest duumvirat va finalitzar la conscripció obligatòria dels homes joves per al servei militar, alliberant de la presó els objectors de consciència. Va retirar les tropes australianes del Vietnam (ja iniciada), tot definint una política més independent dels Estats Units en assumptes internacionals. Va reconèixer diplomàticament la República Popular de la Xina. Va anunciar la concessió de la independència a Papua-Nova Guinea, territori que Austràlia administrava per mandat de Nacions Unides, que encara trigaria un temps a fer-se efectiva. Va consumar el desmantellament de la política “Austràlia només per a blancs”, una herència colonial que impedia la immigració asiàtica, africana i d’europeus no britànics. Va prohibir les visites d’equips esportius de països racistes, i a l’ONU es va posicionar en favor de les sancions als països de l’apartheid de l’Àfrica austral.

En aquest curt període de temps van ser eliminats els impostos a les píndoles anticonceptives, es van anunciar ajudes econòmiques importants per a les arts i es va crear una comissió escolar interina pel finançament de l’educació. Fer tot això en menys de tres setmanes va evidenciar un bon domini de la maquinària del govern, que de retruc donaria origen a l’obstruccionisme d’una fortíssima oposició que acabaria amb la maniobra de destitució de Whitlam. Els propis laboristes acabarien dient que el seu pecat va ser “We did too much too soon“.

Un cop constituït el govern, l’altíssima dinàmica política va prosseguir. Es va baixar als 18 anys el dret al vot, es van incrementar el salari mínim i es van igualar les retribucions de dones i homes, es va fer legal el dret al divorci per consens i es va establir la cobertura mèdica gratuïta general per a tota la població. Va ser abolida la pena de mort per delictes federals. Es van crear oficines d’ajuda legal per a persones sense recursos i un ministeri de desenvolupament urbà. Es van finançar carreteres i línies de tren entre les capitals dels diversos estats. Es va establir l’obligació de les instal·lacions industrials de fer informes d’impacte ambiental. Pel que fa l’educació, el govern Whitlam va crear un programa d’ajut econòmica als centres educatius i va implantar l’educació superior gratuïta eliminant les taxes universitàries i assumint des del govern federal la responsabilitat de finançar l’educació superior.

Territoris d’Austràlia que no tenien representació van ser admesos al Senat federal i se’ls va atorgar poders legislatius. Es va reconéixer els drets dels aborígens a les seves terres tradicionals i es va iniciar el procés de reforma, una llarga batalla per obtenir el reconeixement legal i moral de la propietat de les terres ocupades pels nadius abans de la colonització. L’èxit a llarg termini de Whitlam en aquest àmbit és que aquests drets i interessos estan formalment reconeguts per aproximadament el 40% de la superfície d’Austràlia (dades de 2020). [Indigenous land rights in Australia] Whitlam, juntament amb tres altres antics primers ministres, tornaria al Parlament el 2008 per ser testimoni de la disculpa formal del govern federal per les “generacions robades”, un període d’uns 70 anys en què nens i nes de famílies aborígens i illencs nadius de l’Estret de Torres van ser segrestats de les seves famílies per rebre “educació” en la societat blanca i ser assimilats per aquesta. [Stolen Generations]

A Internet hi ha molta informació sobre com Whitlam va canviar el panorama econòmic, legal i cultural del seu país. La Wikipedia, a més de l’article biogràfic ja citat, en té un d’específic sobre l’acció de govern, [Whitlam Government] i un altre sobre el programa electoral. [It’s Time (Australian Campaign)] També és interessant l’aproximació que en fa Jared Diamond en el llibre “Upheaval – Turning Points for Nations in Crisis” (2019). No m’estenc perquè no pretenc pas fer l’hagiografia de ningú i a més és segur que Whitlam no ho feia tot sol. Comptava amb un partit polític ben estructurat, partit que ell mateix havia reformat per incloure la classe mitjana urbana, cosa que va aconseguir apel·lant a les bases davant l’oposició dels quadres. Tanmateix, és imprescindible remarcar que Gough Whitlam fou un personatge de cap a peus.

Navegador de bombarder de la Royal Australian Air Force a la segona guerra mundial, el seu origen benestant el convertia en un membre atípic del partit laborista. Advocat de formació, era erudit en història, filosofia i política de la Grècia i de la Roma clàssiques. Llegia bé el grec antic i parlava italià. Tenia molts coneixements del Renaixement, de la Il·lustració i de l’establiment de les nacions modernes a Amèrica del Nord, a Àsia i a la Commonwealth britànica, adquirits, segons ell mateix, durant anys de reflexió i conversa amb gent creativa, sobretot d’Europa i del Canadà. No improvisava, sinó que pensava la política per a la llarga distància, amb la història com a guia, amb una enorme curiositat i un poderós intel·lecte en els fonaments de la seva personalitat.

És especialment digne d’esmentar el discurs que va fer el 13 de novembre de 1972 per obrir la campanya electoral de l’Australian Labor Party a les eleccions que el portarien al govern (ALP Policy Speech Blacktown Town Hall). El programa electoral presentat en aquest discurs tenia tres propòsits principals, ben notables: promoure la igualtat, involucrar el poble d’Austràlia en els processos de decisió del país, i alliberar els talents i aixecar els horitzons del poble australià.

El geni de Whitlam es va manifestar en la inspiració i en la concreció de la seva visió. El programa electoral, per primera vegada a la història d’aquell país ―i tal vegada en la de qualsevol campanya política― va incorporar el foment de les arts i de l’educació artística com un objectiu essencial i irrenunciable. Aquesta idea, expressada pràcticament al començament del seu primer discurs de campanya, es concretà en quatre grups d’iniciatives: 1) promoció d’un alt estàndard d’excel·lència en les arts; 2) ampliació de l’accés i de la comprensió i aplicació de les arts en la comunitat en general; 3) concessió d’ajuts per establir i expressar la identitat australiana a través de les arts; i, 4) promoció del coneixement de la cultura australiana a l’estranger. (Que un líder polític pugui iniciar una campanya electoral parlant de la formació artística constitueix, per a mi, un autèntic desafiament a la imaginació).

En un document posterior, citat per Kim Williams en el llibre Whitlam, the Arts and Democracy, Whitlam escriuria el següent:

“En qualsevol comunitat civilitzada, l’art i les corresponents instal·lacions i serveis han d’ocupar un lloc central. El gaudi de l’art no s’ha de veure com una cosa allunyada de la vida quotidiana. De tots els objectius del meu govern cap no tenia una prioritat més alta que la promoció de les arts, la preservació i l’enriquiment del nostre patrimoni cultural i intel·lectual. De fet, tots els objectius del govern laborista ―reforma social, justícia, equitat en la prestació de serveis assistencials i d’oportunitats educatives― tenen com a objectiu la creació d’una societat en la qual les arts i l’estimació de valors espirituals i intel·lectuals puguin florir. Tots els altres objectius són mitjans per a una finalitat. El gaudi de les arts és un fi en si mateix.”

Val la pena rellegir aquest paràgraf perquè ajuda a fer-nos una imatge mental del personatge, i també perquè eleva l’esperit: “El gaudi de les arts és un fi en si mateix.” Quanta gent coneixem al món de la política, o inclús de la cultura, que es pugui associar a una idea semblant?

Com a bon laborista, en podem dir socialdemòcrata, Whitlam sempre va sostenir la creença fonamental que la nació mai assoliria les seves capacitats reals sense un fort compromís del govern en els grans assumptes de la societat. Va ser capaç de demostrar el que un govern pot arribar a fer malgrat les situacions heretades, els interessos contradictoris i els equilibris, desacords i restriccions inherents a les societats democràtiques. Whitlam és un gran exemple que Austràlia va donar al món, i, alhora, un potent recordatori de que, en darrer terme, qualsevol millora o solució dels assumptes que afecten la societat sencera, com l’educació, sempre té un component polític.

Això és plenament aplicable al camp educatiu. Els ensenyants, penso jo, tenen l’obligació professional i ètica de fer tot el possible per millorar en el seu àmbit d’actuació. A nivell de centre educatiu, és el que en alguna ocasió, modestament, he sintetitzat amb el terme “autotransformació”. [IEC 2017] Tanmateix no haurien de caure en la ingenuïtat ―sovint alimentada per agents que aparenten parlar en el seu nom però que en realitat els hi prenen la veu― de creure que tot és a les seves mans, fent un èmfasi desmesurat, fins cert punt histriònic, en assumptes com l’autonomia delegada dels centres educatius i el lideratge, entre d’altres. No és així: en darrera instància, tot procés institucional que impliqui canvi d’estructures i de pràctiques requereix una formulació política per a fer-lo factible. Tanmateix, mentre es treballa per això ―que és del tot necessari― no val l’excusa de la inacció en el pla més proper. També és del tot fals creure que tot és en mans dels governs.

Whitlam va morir el 2014, amb 98 anys i 102 dies intensament viscuts. Mai no podrem saber com el seu govern hauria afrontat els incendis al seu país ni el problema global del canvi climàtic. Tanmateix, la seva personalitat i trajectòria permet suposar que s’hi hauria implicat amb passió i alçada de mires, sent efectiu en l’àmbit nacional i compromès en el pla internacional. També és lícit suposar que hauria estès la passió per l’educació artística vers l’educació per a un món sostenible, aconseguint concretar, adaptar i fer viables visions de l’educació com les que planteja la UNESCO en el document del 2015 “Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial?”. Precisament, anys després d’haver deixar el govern, Whitlam es va implicar fortament en la defensa d’aquesta organització.

La frase estelar que hem esmentat, “El gaudi de les arts és un fi en si mateix”, s’adiu perfectament amb una altra bella i potent sentència de Whitlam, que defineix i honora la persona que la va formular:

“En cap moment no he cregut que haguem de posar límits al que podem aconseguir junts, per al nostre país, la nostra gent, el nostre futur.”

Moltes gràcies, Whitlam.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago