Fixeu-vos en l’ínfim puntet pàl·lid blavós (Pale Blue Dot) de la franja marró de la dreta d’aquesta fotografia de l’any 1990. És la Terra vista des de més de 6000 milions de quilòmetres de distància per la nau Voyager 1, tretze anys després de ser llançada a l’espai el setembre de 1977. Vint-i-tres anys més tard la NASA va anunciar que la Voyager 1 havia deixat el Sistema Solar, esdevenint el primer objecte fabricat per l’ésser humà que navega per l’espai interestel·lar. Ara mateix segueix endinsant-se en l’espai profund de la Via Làctia ―la nostra galàxia― i des de més de vint-i-un mil milions de quilòmetres continua enviant dades a la Terra. A la velocitat de la llum triguen prop de 20 hores per arribar (en comparació, les dades de Mart triguen 20 minuts de mitjana). Els diversos sistemes de la nau s’alimenten d’un generador de plutoni que segurament funcionarà cosa d’una dècada, potser més, i després la nau quedarà inert.[2] Buscarem el senyal i ja no el trobarem. La Voyager 1 haurà desaparegut per sempre.

Voyager és el nom d’un programa de la NASA per explorar els planetes més grans (amb diàmetres entre 4 i 12 cops superiors al de la Terra) i més allunyats del centre del Sistema Solar. Es basa en dues naus bessones no tripulades, Voyager 1 i Voyager 2. La 2 es va enviar a l’espai l’agost de 1977, uns quants dies abans que la 1, per aprofitar una conjunció poc habitual dels planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Aquesta conjunció és tan infreqüent que només passa un cop cada 175 anys. [3] Entre 1979 i 2006 la Voyager 2 va visitar aquests planetes gegants i vàries de les seves llunes, descobrint el primer volcà actiu fora de la Terra a Io, satèl·lit de Júpiter, tres anells desconeguts a Neptú i vents de més de 1500 Km/hora en la seva atmosfera plena de núvols de metà, i molts altres fenòmens i objectes interessants, com deu llunes addicionals a Urà. Voyager 2, igual que la seva nau bessona, continua donant senyals de vida mentre prossegueix el seu viatge per l’espai interestel·lar.

El programa Voyager ha estat un dels èxits cientificotecnològics més grans de tots els temps. Ha demostrat un cop més la capacitat humana d’imaginar, construir i fer funcionar durant llargs períodes (40 anys en l’actualitat) uns sistemes extraordinàriament complexos, capaços de resistir condicions de radiació, magnetisme i temperatura veritablement extremes. Ha fet créixer exponencialment el coneixement disponible sobre la part externa del Sistema Solar i ha generat un extraordinari reportatge fotogràfic [4] que utilitzat a classe pot servir per desvetllar en la gent jove l’interès per l’Astronomia i l’emoció pel descobriment. D’alguna manera les Voyager són com els exploradors marítims d’abans, llevat de la certesa que mai no tornaran.

La missió Voyager pot servir molt bé per il·lustrar la posició infinitesimal de l’ésser humà en l’escenari cosmològic. A propòsit d’això, en una conferència a la Cornell University el 1994, Carl Sagan va dir que el Pale Blue Dot és això, un puntet, casa nostra, on tothom viu la seva vida, sigui en el present, fos en el passat o pugui ser en el futur. La foto fa evident i sobrecollidor el fet que el nostre planeta és un granet de sorra enmig de la foscor còsmica, que no hi ha cap indici que algú pugui venir a salvar-nos de nosaltres mateixos, que aquesta tasca és exclusivament nostra. Sagan va convidar els estudiants a pensar en les crueltats sense fi que habitants d’algun lloc del puntet han infligit en els d’algun altre racó, quants desitjos tenen de matar-se entre ells, com de freqüents són les incomprensions i intransigències i com de fervents són els seus odis. El punt blavós és una metàfora de com en som d’irrellevants, de com ens enganyem quan ens creiem superiors a altres o quan pensem que tenim alguna mena de posició privilegiada a l’univers. La lliçó de Sagan, avui dia més vigent que mai, és un clam apassionat a la nostra responsabilitat de tractar-nos amb més amabilitat i compassió i preservar i valorar aquest puntet blau, l’única casa que hem conegut. [5]

La tecnologia de les Voyager és antiga, pròpia dels anys 70 del segle passat, ni que fos la més avançada del seu moment. Per això, l’epopeia Voyager és també una metàfora del canvi tecnològic. De fet vam saber del seu llançament per les revistes, la premsa i la televisió, quan encara quedaven aparells de TV en blanc i negre a les llars. Especulo que potser el NO-DO se’n faria ressò. No hi havia Internet, que encara trigaria dues dècades en arribar a la gent. A la foto del puntet de l’any 1990 només hi hem pogut accedir molt més tard. El 1977 es feien servir màquines d’escriure manuals, o elèctriques en oficines selectes. No hi havia cap pantalla damunt d’una taula d’oficina, llar o escola. L’entorn dels ordinadors eren els espais closos dels centres de càlcul, d’on semblava que no haurien de sortit mai. Tot just Wozniak i Jobs presentaven l’Apple II a la West Coast Computer Faire. També aquest any va aparèixer la consola Atari 2600, amb joystick, cartutxos de jocs intercanviables i connectable a la televisió, inaugurant la revolució del joc en el món juvenil. Ens els primers anys de navegació de les Voyager, a banda del telèfon, la tecnologia de comunicació en expansió era el fax, tot i que aquí encara era poc usual en les empreses. Quatre dècades després el fax ha passat a l’arqueologia de la tecnologia, substituït per serveis d’Internet, si bé es manté en llocs amb dèficits tècnics o de regulació.

Quan les Voyager exploraven Júpiter, 1979, Sony va llançar al mercat un aparell que canviaria per sempre la manera d’escoltar música: el reproductor portàtil de cassets Walkman, llegendària icona del jovent de l’època. L’aproximació màxima de Voyager 2 a Urà va ocórrer el 1986, any que el Programa d’Informàtica Educativa (de grata memòria per a determinats col·lectius de professorat) posava ordenadors PC-compatibles en instituts i centres de recursos pedagògics. El Bull-Micral 30 posseïa un disc dur de 10 Mb, una capacitat  d’emmagatzematge molt superior a la dels ordinadors de les Voyager. Per fer-nos una idea: la memòria d’aquests era (i és) 64 Kb, un milió de cops menys que un pendrive de 64 Gb d’avui, o unes 250.000 vegades menys que un iPhone 5 típic de l’any 2012. [6] La capacitat de procés també és inversemblantment inferior a la d’un telèfon mòbil ordinari. Per això, per estalviar memòria i capacitat de procés, i també perquè a l’espai interestel·lar no hi ha res que fotografiar, es van aturar les càmeres just després de la foto del 1990.

Un altre ―i darrer― exemple de la tecnologia de l’època és el Voyager Golden Record, disc fonogràfic tipus LP amb una agulla i instruccions per reproduir-lo que porten ambdues Voyager. És un disc metàl·lic, recobert d’una capa d’or, fabricat amb la intenció que pugui resistir mil milions d’anys el fregament amb les partícules de l’espai interestel·lar. Una inscripció gràfica a la cara externa del disc suggereix el lloc de l’espai on s’ubica el Sistema Solar. Cada disc conté textos, imatges i sons de la Terra, seleccionats com a missatge interestel·lar dels terrícoles a la civilització o alien que el pogués arribar a trobar. Curiosament no es va permetre a Sagan incloure-hi fotografies d’una dona i un home nus, no fos que els extraterrestres s’escandalitzessin.

Finalment, el periple de les Voyager em fascina com a metàfora de la trajectòria professional de la gent de la meva generació. Parlo de la generació que va començar a funcionar en societat més o menys la mateixa època del llançament de les naus a l’espai, coincidint amb el final de la llarguíssima dictadura i l’inici de l’expansió del país. Una generació que ara ja s’ha retirat o ho està fent, i s’apropa a l‘espai ignot del silenci absolut.

Vam treballar amb les tecnologies i condicionants d’aquell moment. Vam tenir un temps de preparació abans de començar a rendir: les naus van volar anys abans no arribaren a les seves primeres destinacions. Vam treballar amb intensitat un llarg període, obtenint resultats amb encerts i equivocacions, de la mateixa manera que les dades científiques van anar acompanyades d’errades i es van produir avaries a bord, malgrat les quals van continuar funcionant i prosseguint els seus viatges. Generacionalment vam donar un retorn a la societat, d’alguna manera justificant la inversió que s’havia fet en nosaltres, cosa que les Voyager han fet amb escreix. Finalment, en un temps diferent i en un context social, polític, econòmic i tecnològic diferent del dels nostres inicis, deixem l’activitat que ha ocupat la nostra vida professional i ens endinsem per un espai desconegut, del que l’únic que sabem segur és que veurà com ens apaguem un dia o altre. Ho trobo malenconiós i alhora satisfactori.

Personalment em fa gràcia la idea de deixar textos breus en aquesta mena d’espai interestel·lar que és el ciberespai, i fantasiejar amb la possibilitat, ni que sigui infinitesimalment remota, que en el futur algú els trobi, com si fossin continguts del Voyager Golden Record.

Escrivint aquest post m’ha vingut al cap una estrofa de American Pie, l’esplèndida i al·legòrica cançó de Don McLean, que escoltava en els meus anys d’universitat. Diu així:

Oh, and there we were all in one place

A generation lost in space

With no time left to start again

No tenim temps de tornar a començar. Però el viatge, ni que sigui per la perifèria, continua.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

——————————

[1] Voyager 1  Public domain, via Wikimedia Commons

[2] No és que s’acabi el combustible, perquè la vida mitjana del Plutoni-238 és de 87 anys, sinó que els termopars que converteixen el calor en electricitat es degraden. Està estimat que pel 2032 no hi haurà prou energia per a les comunicacions. Per informació sobre això i altres aspectes del programa Voyager, consulteu: https://en.wikipedia.org/wiki/Voyager_program

[3] A la conjunció els planetes es troben al mateix costat del Sol en una posició esglaonada que permet aprofitar l’atracció gravitatòria de cadascun d’ells per impulsar la nau cap el següent planeta.

[4] Galeria d’imatges del Voyager del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena (NASA).

[5] L’article Pale Blue Dot de la Wikipedia conté un fragment rellevant del discurs de Carl Sagan.

[6] Voyager 1 Got to Deep Space on Less Memory Than Your iPhone 5. http://mashable.com/2013/09/12/voyager-1-iphone-5/#SBKyaYYdIOq2