La disciplina de la innovació

En poc temps la paraula innovació ha esdevingut habitual en articles, converses i debats relatius al sistema educatiu. No és només sobre el paper: molts centres estan renovant els seus plantejaments i duent a terme projectes que modifiquen les pràctiques tradicionals. L’objectiu genèric és aconseguir que els alumnes s’impliquin més plenament en la seva pròpia educació, de manera que els aprenentatges siguin de més entitat i el procés educatiu generi més satisfaccions. Amb aquesta finalitat, la innovació educativa és l’eix de nombroses activitats col·lectives que mobilitzen molt de professorat.

Atès que innovació és poc més que un sinònim de canvi i de canvis sempre n’hi ha, vaig voler donar el meu punt de vista sobre aquest assumpte en l’article “La disciplina de la innovació”, que va publicar El Periódico aquest gener (enllaços a les versions en català i en castellà). Seguidament reprodueixo el text original i després hi afegeixo unes consideracions addicionals.

En primer lloc, l’article.

Les institucions estan dissenyades per a la continuïtat i  i el seu funcionament no admet parèntesis ni buits per redefinició de la seva missió o dels seus mètodes. En les institucions tradicionals, la idea de canvi ve a ser una contradicció en els seus termes. Els centres educatius ocupen un lloc destacat entre les institucions de la societat, ja que de manera permanent i estable proporcionen un servei públic de gran demanda i de caràcter crucial, atès que tenen la missió de garantir els aprenentatges, promoure els valors humans i proporcionar un entorn segur en el qual els alumnes i els seus pares puguin confiar plenament. En aquest sentit són ens morals i nuclis d’optimisme essencials per a l’estabilitat i el progrés de la comunitat.

Aquests dies es parla molt d’innovació educativa i de la necessitat de portar a terme importants canvis des de baix, és a dir, per iniciativa de professors i directius escolars compromesos a millorar l’educació aquí i ara, sense esperar, ni tampoc confiar, en una enèsima iniciativa governamental. Molts centres educatius han fet seu aquest plantejament i s’han posat mans a l’obra per a reenfocar l’organització escolar, les activitats docents, els aprenentatges i la seva avaluació. Convençuts que enllacen amb el millor de la tradició pedagògica, aquests col·legis, instituts i escoles tenen l’esperança de transmetre al seu entorn immediat i a la societat que estan portant a terme un procés d’innovació educativa profund i urgent, beneficiós per als alumnes i per a l’adaptació del sistema educatiu a les noves realitats i als reptes d’una societat en canvi.

Innovació és doncs el terme del moment, encara que no es conegui exactament el que comporta en la pràctica ni signifiqui el mateix per a tots. Segons els diccionaris, innovar és una cosa tan habitual com fer per primera vegada, introduir coses noves o efectuar canvis. Sota aquesta accepció, la innovació educativa és una realitat quotidiana, donat que sempre hi ha canvis i sempre n’hi ha hagut. Com a exemples només cal esmentar la incorporació de nous objectius relacionats amb el coneixement (com l’enfocament per competències o la incorporació de noves matèries al currículum); la promoció de certs valors per demanda social o mandat polític (com la igualtat de gènere, la no-violència, la tolerància i el respecte a la diversitat cultural); o bé, la generalització de l’ús de diferents tipus de recursos (com les tecnologies digitals, els museus o les visites culturals). El professorat té, doncs, una gran experiència a innovar, sigui de ‘motu proprio’ o bé obeint directives administratives.

És important destacar que la idea d’innovació educativa que actualment circula per les escoles i arriba als mitjans de comunicació, suscitada per diversos projectes i singularment per la iniciativa Escola Nova 21, no s’até a patrons d’innovació com els anteriors, sinó que planteja la generalització de “pràctiques educatives avançades” per mitjà de la iniciativa i la col·laboració dels mateixos centres educatius.

Aquestes pràctiques fan referència a assumptes pedagògicament molt rellevants, com la potenciació de la centralitat i la implicació emocional de l’alumne, la personalització de l’aprenentatge, el rol menys transmissiu i més orientador del professorat, l’avaluació per mitjà de l’evidència, la investigació i el treball col·laboratiu i per projectes com a bases de l’activitat educativa.

Aquestes ambicioses propostes han d’encaixar en unes institucions dissenyades per a l’estabilitat, que compten amb unes estructures organitzatives i funcionals tradicionals i consolidades. Aconseguir que aquestes propostes siguin profitoses, viables i sostenibles requereix una concepció clara de la innovació, que es distingeixi nítidament de la miríada de canvis concrets derivats de l’aplicació més o menys coordinada de metodologies, processos o instruments alternatius. Innovació —en singular— hauria d’entendre’s com l’esforç sistemàtic de la institució educativa de preparar-se amb renovada ambició per portar a terme la missió que té encomanada i, al mateix temps, satisfer unes aspiracions de millora que són legítimes i necessàries. Desenvolupar i augmentar la capacitat del centre educatiu és una disciplina que, com assenyalava Foucault, s’exerceix amalgamant voluntat, coneixement i poder mitjançant un treball seriós, constant i focalitzat.

L’envergadura d’aquest repte és enorme. Ho és per als professors, que han d’analitzar els models, els suposats implícits i les rutines que condicionen les seves pràctiques docents, expandir els seus coneixements, col·laborar i aprendre en equip i a la vegada fer-se corresponsables de les decisions, dels resultats i dels inevitables ajustos sobre la marxa, amb el consegüent augment de la seva càrrega de treball.

El repte és potser més important per a uns directius escolars sobre els quals, a més de gestionar el dia a dia, recau la responsabilitat de mirar endavant i proposar opcions de futur, construir una visió compartida clara per a tots i prendre decisions que aconsegueixin resultats satisfactoris, refermant al mateix temps l’acció de conjunt i els canals de comunicació amb la comunitat educativa. Així mateix han d’actuar sabent que la pressa és enemiga del rigor i del treball profund i profitós de docents i alumnes. Concebre la innovació com una disciplina de desenvolupament de capacitats a llarg termini és la manera més segura d’evitar confondre moviment amb progrés i de proporcionar al canvi educatiu la solidesa i la dimensió institucional que necessita.

Fins aquí l’article original. Em sembla tanmateix oportú afegir un parell de comentaris addicionals, breus (a Utopies, 1516-2016 vaig prometre que la següent Nota d’opinió seria d’extensió moderada).

El primer punt és que la frase “la pressa és enemiga del rigor i del treball profund i profitós” es podria interpretar com una subtil invitació a l’immobilisme, o, si més no, a un excés de precaució que aturi la dinàmica de canvi. Així m’ho ha fet notar una lectora atenta i oportuna, que diu que “ni ‘profunditat’, ni ‘rigor’, ni ‘progrés’ haurien de ser limitadors del moviment, sinó que l’han de permetre.” Hi estic d’acord: a l’educació ara li cal canvi real sobre el terreny i això només succeirà pel compromís i el treball constant i focalitzat dels centres educatius. Però aquest treball s’ha de fer amb rigor professional. Qui ensenya no el pot sacrificar mai; renunciar-hi seria una mena de mort moral.

Com deia Deming —aquest és el segon i darrer comentari— l’objectiu d’una innovació real i profunda no s’ha mai de formular en termes d’una activitat específica o d’un mètode: els objectius sempre han de fer referència a una “vida millor per a tothom” [must always relate to a better life for everyone]. Interpretacions iròniques o escèptiques a banda, en un centre educatiu aquesta “vida millor per a tothom” s’aconsegueix quan s’aprèn millor i quan l’activitat d’alumnes i ensenyants genera satisfacció íntima i honesta en tots els implicats. L’objectiu últim de l’escolarització ha de ser que l’alumne tingui ganes de continuar aprenent i estigui capacitat per fer-ho. Assolir aquest objectiu amb caràcter general en una institució educativa va molt més enllà del que es pot aconseguir amb algun canvi concret o amb un seguit d’innovacions puntuals. Només es pot assolir creant nou coneixement (amb el coneixement de sempre no s’avança, es fa el que ja es feia) mitjançant un treball ambiciós, metòdic, focalitzat i de llarg termini, que doti la institució educativa de noves capacitats: en això consisteix la “disciplina de la innovació”.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

Advertisements

2 pensaments sobre “La disciplina de la innovació

  1. Ferran, fins avui no he llegit el teu article! Em va quedar perdut en la teranyina que avui ja són els correus electrònics. Però expresses amb molta claredat un plantejament que t’he escoltat últimament i amb el qual em sento plenament identificat.

    Si m’ho autoritzes, m’agradaria publicar la nota al web del CEES.

    Quan prenem un cafè?

    Emili

    A 30.01.2017 09:58 PM, NOTES D’OPINIÓ escrigué:

    > @frtarrago posted: “En poc temps la paraula innovació ha esdevingut habitual en articles, converses i debats relatius al sistema educatiu. No és només sobre el paper: molts centres estan renovant els seus plantejaments i duent a terme projectes que modifiquen les pràctiques ” > >

  2. Benvolgut Ferran
    Arribo una mica tard a la lectura del teu interessant post
    M’encanta la teva frase “L’objectiu últim de l’escolarització ha de ser que l’alumne tingui ganes de continuar aprenent i estigui capacitat per fer-ho.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s