El 31 d’octubre de 2014, avui fa set anys exactes, en un acte sobri i càlid a la seva residència, l’ambaixador de Finlàndia a Espanya imposava la Creu de Cavaller de la Rosa Blanca de Finlàndia a en Xavier Melgarejo Draper. Vaig tenir el goig i el privilegi d’assistir-hi en representació de la consellera d’Ensenyament i del Consell Escolar de Catalunya, institució que jo presidia en aquell moment. Il·lustro aquesta Nota amb una foto d’en Xavier amb la Creu a la solapa, testimoni d’aquest acte que no vull guardar per a mi sol.

Va ser un dia esplèndid, en tots els sentits. L’ambaixador va exposar els motius de la concessió de la medalla pel president de Finlàndia i la importància que el seu país dona a aquesta distinció. Va glossar també el treball admirable de l’homenatjat en relació amb l’educació finlandesa i l’establiment de vincles entre les dues nacions. En Xavier va respondre expressant el seu agraïment i satisfacció per aquell moment de deferència institucional i de recapitulació vital compartit amb la seva esposa, els dos fills i la mare, una senyora entranyable amb qui vaig poder conversar llargament. Als discursos seguiren el brindis, el dinar i el comiat. L’ambaixador i el personal finlandès van ser d’un tracte exquisit. Poques setmanes després, a causa de la seva malaltia, en Xavier va dimitir del Consell Escolar de Catalunya, institució del qual n’era membre en qualitat de persona de prestigi reconegut en el camp de l’educació. A partir de llavors el vaig veure poc. L’últim cop va ser precisament en un acte del Consell, un memorable diàleg públic amb una especialista finesa celebrat a primers de febrer de 2017. Va morir dues setmanes després. [1]

Aquesta Nota vol recordar en Xavier Melgarejo en el setè aniversari d’un dia especialment feliç de la seva vida. No és un obituari ni un exordi de la seva obra i personalitat, ni tampoc una glossa del seu èxit al Col·legi Claret –del que en va ser director– reduint dràsticament l’abandonament escolar. El seu llegat en forma de classes, assessoraments, tesi doctoral, entrevistes, conferències, llibres i articles és afortunadament prou abundant, erudit i il·lustratiu, com també ho és el record que d’ell guarden els alumnes a qui va ajudar i les persones que el van tractar. Tanmateix és obligat esmentar que en la seva visió de l’educació destacaven l’estima a infants i joves, la importància radical d’una formació del professorat altament exigent i el caràcter crític de la lectura, és a dir, la importància de llegir intensament a l’escola, no merament per assolir això que ara de manera asèptica i tristona s’anomena competència lectora, sinó com la millor manera de materialitzar l’educació lenta que cal per formar persones amb cultura, caràcter i valors.

Recordo que fa uns anys em va agradar “Barcelona y la perpetua insignificancia”, un article publicat a La Vanguardia que en essència deia dues coses: que una societat és pròspera si reconeix els mèrits dels seus ciutadans i que aquesta ciutat –i per extensió tot el país– silencia els mèrits dels seus habitants més notables. [2] Sembla escrit pensant en en Xavier Melgarejo, en un doble sentit. En primer lloc, és prou notori que una part de la intel·lectualitat educativa no té un bon concepte del mèrit personal, cosa que inevitablement traspua al sistema educatiu, sistema que pretendrien que quedés desproveït d’aquesta noció el màxim possible. Això jo ho veig com un posicionament més aviat frívol, mancat de perspectiva, perquè ignora un fet essencial: el contrari del mèrit no és la seva absència, sinó que és el privilegi. Qui no creu en els mèrits individuals no fa sinó abonar privilegis i prebendes, malgrat no ho pretengui. I, precisament, qui era en Xavier Melgarejo, es resumeix ràpid: una persona de mèrit. Mai no hauria acceptat gaudir dels avantatges i dreceres que donen les connexions socials o la fortuna familiar. En Xavier és l’epítom de persona de mèrit perquè absolutament tot s’ho va guanyar amb intel·ligència i determinació, sempre guiat per la seva creença en el valor del coneixement, per l’amor als alumnes, per la seva fe cristiana i pel vincle fortíssim amb la seva família.

El segon aspecte de l’article és la buidor al voltant dels ciutadans més notables, el silenciament dels seus mèrits o el desaprofitament de les seves idees, que produeix tan l’escassa sensibilitat de les institucions com la fredor –àdhuc la gasiveria– de moltes persones davant els mereixements d’altres. Uns mesos després de la seva mort, en resposta a les peticions que va rebre, la Generalitat de Catalunya va concedir la Creu de Sant Jordi a en Xavier Melgarejo a títol pòstum. Aquest merescut reconeixement és molt d’agrair, però alhora sap greu que perdéssim l’oportunitat de celebrar en vida l’obra i el mestratge d’un conciutadà mereixedor de l’homenatge institucional del seu País. Menys mal que Finlàndia, una nació que reconeix i conrea el mèrit, ho va compensar amb escreix.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

[1] Obituari del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya. Articles en mitjans de comunicació: Vilaweb, Diari de l’Educació, Ara.

[2]  “Barcelona y la perpetua insignificancia”, article de Carmen García Ribas, professora de l’Escola Superior de Comerç Internacional de la UPF. Publicat al diari La Vanguardia el 29 d’octubre de 2006.