Coneixement i llenguatge obscur

Isaiah Berlin, un dels grans filòsofs i exponents del pensament liberal del segle XX, es caracteritzava per la claredat en l’expressió, per la voluntat expressa de fer entenedors conceptes complexos amb un llenguatge ric però accessible, i molt especialment per la seva extrema aversió a la terminologia obscura (“extreme distaste for obscure terminology”) (1).

Amb els anys he constatat que la terminologia espessa és un defecte habitual en el llenguatge culte i acadèmic del nostre país. El llenguatge i la terminologia que s’emprin en un discurs s’han d’adaptar a les persones que volen adquirir coneixement i s’ha de fer tot el possible per compatibilitzar el rigor amb la claredat i l’accessibilitat dels conceptes. Això és especialment necessari quan un text informatiu s’adreça a un públic no especialitzat, com l’alumnat dels centres educatius o la ciutadania en general.verb-cat

En aquest sentit m’ha colpit el que he obtingut en buscar la paraula “verb” a la Viquipèdia (2). Ho explico a continuació, però vull deixar clar per endavant el meu respecte i estima pels autors de la Viquipèdia en català i en altres idiomes, i el reconeixement pel seu esforç generós i altruista. El que diré només té voluntat de reforçar-ne la utilitat pel fet de disposar de textos comprensibles i animar els autors a evitar el llenguatge obscur.

L’entrada “Verb” a la Viquipèdia comença així:

“Un verb és una categoria gramatical, nucli del predicat o sintagma verbal, que expressa existència, estats, accions, processos o modificacions d’un subjecte o sintagma nominal. És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb; a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu. Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical (element que conté la significació lexical del mot) o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma. Per tant, és una paraula que expressa l’acció que rep o realitza el subjecte, i és l’única que és imprescindible en una frase.”

Ho trobo complicat d’entendre, francament, i la falta d’exemples no ajuda. La meva formació gramatical és molt antiga, però tot i això, penso que aquesta definició està feta per especialistes per a especialistes, precisament per a aquells que segurament mai no tindran cap necessitat de buscar “verb” en una enciclopèdia popular.

Segueixo amb el text. Com que “morfema” s’esmenta tres vegades, m’animo a mirar aquest terme:

“Un morfema és la unitat mínima significativa de la primera articulació o divisió del signe lingüístic: el mot. El morfema és, doncs, la unitat mínima indescomponible en l’aspecte sincrònic i que expressa els diversos accidents i altres elements gramaticals de relació d’inventari en cada llengua. Més informalment, un morfema és una classe d’equivalència de seqüències de fonemes o d’alteracions sistemàtiques de la forma fonològica d’un mot per a expressar una relació gramatical o un canvi de sentit sistemàticament. La realització concreta d’un morfema es denomina morf, i un morfema és el conjunt de morfs de funció equivalent. En la majoria de les llengües, els morfs prenen la forma d’afixos (sufixos, prefixos i rarament, infixos), encara que també existeixen les alteracions de l’arrel, com ara els allargaments, els canvis tonals, les reduplicacions, les relacions paradigmàtiques i altres procediments abstractes. Quan els morfs són afixos, és gairebé sempre possible segmentar el mot en els seus formants bàsics, encara que en algunes llengües en què els morfs es realitzen amb procediments aliens a l’afixació, això pot ser impossible.”

Novament l’explicació m’ultrapassa. La manca d’exemples accentua la sensació d’haver volgut entrar en un coneixement secret, que només és conegut per una minoria selecta (cosa que potser sigui veritat). Em deixen bocabadat frases com: “Més informalment, un morfema és una classe d’equivalència de seqüències de fonemes o d’alteracions sistemàtiques de la forma fonològica d’un mot per a expressar una relació gramatical o un canvi de sentit sistemàticament.” O aquesta altra: “Quan els morfs són afixos, és gairebé sempre possible segmentar el mot en els seus formants bàsics.” “Morf” em sona a personatge de manga (animo el lector a cercar aquest terme a Google i mirar les imatges que s’obtenen).

Em pregunto si aquesta foscor és pròpia del català. Amb curiositat i alarma alhora, busco “Verbo” a la Viquipèdia en castellà:

“El verbo es la parte de la oración o categoría léxica que expresa acción o movimiento, existencia, consecución, condición o estado del sujeto; semánticamente expresa una predicación completa. En la oración, el verbo conjugado funciona como el núcleo sintáctico del predicado (si el verbo está en una forma conjugada ocupará en general la posición del núcleo del sintagma de tiempo, y si no de un sintagma verbal ordinario). Los verbos, según su valencia o gramática, pueden ser clasificados en intransitivos, transitivos, ditransitivos, etc. Son transitivos cuando el verbo requiere más de un argumento obligatorio. Los intransitivos tienen un solo argumento obligatorio.”

El començament s’entén força millor, però l’explicació immediatament es complica: “En la oración, el verbo conjugado funciona como el núcleo sintáctico del predicado (si el verbo está en una forma conjugada ocupará en general la posición del núcleo del sintagma de tiempo, y si no de un sintagma verbal ordinario)”. He llegit força en la meva vida, però diria que mai m’he trobat amb “ditransitivo”. Tot i que la definició en castellà no fa cap referència a “morfema”, també busco aquest mot:

En morfología, un morfema (gramatical) es un monema dependiente, es decir, un fragmento mínimo capaz de expresar un significado, y que unido a un lexema modifica su definición. En muchas lenguas los morfemas generalmente están constituidos por una secuencia de fonemas, aunque en otras lenguas algunos elementos fonéticos suprasegmentales como el tono, el acento o la nasalidad pueden constituir una diferencia fonética que realiza un fonema (en estos casos los morfemas no son un fragmento separable de la palabra).”

Està clar que per entendre bé morfema s’han de conèixer monema, lexema, fonema i l’esotèrica expressió “elementos fonéticos suprasegmentales”. És normal fer servir verb en la definició de verb? I, el que més m’interessa: tot això, ajuda els alumnes a aprendre, gaudir i estimar la llengua?

Amb la moral força enfonsada però encuriosit passo al francès, on trobo:

“Le verbe (du latin verbum : mot, verbe) constitue avec le nom la catégorie de mots ou partie du discours principale de toute langue. La tradition grammaticale présente le verbe en opposition au nom, parce qu’il a le pouvoir d’exprimer un procès, en traduisant une action accomplie (ex. : Il regarde un film) ou subie par le sujet (ex. : Il a été déçu par ce film), ou un état (ex. : Il est satisfait) ou des modifications du sujet (ex. : Il a changé d’avis). À cet aspect sémantique la linguistique contemporaine, de tendance majoritairemant distibutionniste et structuraliste, oppose une approche morphosyntaxique, rejetant toute définition du verbe fondée sur son rapport avec un aspect de la réalité qui le distinguerait du nom (Fonction référentielle) pour privilégier sa fonction de mise en relation des autres composants de la phrase.”

Per fi veig una mica de claredat. El redactat francès em sembla força més entenedor que els dos anteriors i és d’agrair que la definició inicial vagi seguida de l’avís que la lingüística contemporània ha “complicat” la definició. Tal com interpreto aquest avís, a banda de la ciència gramatical oficial, hi ha una altra manera, més assequible, si voleu més popular, d’explicar el concepte.

Finalment, vaig a la Viquipèdia en anglès perquè aquest és l’últim idioma en què tinc una mica de desimboltura i puc fer comparacions. Per a “Verb” diu:

“A verb, from the Latin verbum meaning word, is a word (part of speech) that in syntax conveys an action (bring, read, walk, run, learn), an occurrence (happen, become), or a state of being (be, exist, stand). In the usual description of English, the basic form, with or without the particle to, is the infinitive. In many languages, verbs are inflected (modified in form) to encode tense, aspect, mood, and voice. A verb may also agree with the person, gender, and/or number of some of its arguments, such as its subject, or object. Verbs have tenses: present, to indicate that an action is being carried out; past, to indicate that an action has been done; future, to indicate that an action will be done.”

Per a mi aquesta és indubtablement la definició més clara i entenedora, menys obscura, possiblement perquè la manera anglesa d’expressar-se recull la tradició empírica de Locke i molts altres filòsofs, literats i científics britànics. El llenguatge planer incorpora sense complexos exemples comprensibles: portar, caminar, aprendre, succeir, ser, existir. Distingeix entre present, passat i futur, cosa que no he sabut veure si està implícita en les explicacions donades en català i castellà. A més, l’explicació anglesa (i també la francesa) fa referència a la base llatina del terme, gairebé inexistent a les definicions en castellà i català (aquesta última precisa que la definició grecollatina tradicional avui dia es considera etnocèntrica, en estar modelada per les llengües indoeuropees).

Potser els especialistes de la llengua trobin inconvenients a aquesta definició més planera, menys tècnica, però ells ja tenen molts coneixements previs i maneguen altres fonts i manuals. Tanmateix, l’estudiant que accedeix al coneixement, els pares que vetllen per l’aprenentatge i els treballs escolars, el ciutadà corrent que vol una informació o resoldre un dubte -la majoria dels beneficiaris potencials de la Viquipèdia- es mereix un llenguatge assequible i divulgatiu (si més no en la part inicial dels articles). L’exemple de l’edició en anglès mostra que és possible afavorir el coneixement tot evitant el llenguatge enrevessat i obscur.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) Ramin Jahanbegloo (2007) Conversations with Isaiah Berlin. Halban Publishers.

(2) Consultes fetes a http://www.wikipedia.org (en les diverses llengües) el 4 de maig 2016.

Anuncis

13 pensaments sobre “Coneixement i llenguatge obscur

  1. Estic d’acord amb el que dius a l’article, i em crida força l’atenció que la Viquipèdia, que és un entorn descentralitzat i democràtic (“de baix cap a dalt”) de producció de coneixement també pateixi aquest mal. És cert que la Viquipèdia incentiva els autors a que justifiquin les seves entrades mitjançant “Referències” o “Enllaços externs”, que podrien fer arrossegar inèrcies, però això val també per l’edició anglesa, i, pel que sembla, pateix menys aquest mal. Es tracta doncs d’un tic nostre i cal que en el nostre entorn en siguem conscients tots plegats i utilitzem un llenguatge més directe i planer. Gràcies per la reflexió.

  2. Gràcies, Ferran. Trobo molt encertat aquest article. A vegades ens oblidem que el llenguatge escrit es va inventar per ser llegit. I que un entorn de participació col·lectiva, com és ara la Viquipèdia, encara hauria de preveure amb més raó qui és el col·lectiu que el llegirà. O, ben al contrari, serà un intent de lluir-se en un aparador equivocat.

  3. benvolguts,

    doncs perquè no ho editeu? és un recurs construït entre tots i podem millorar-lo contínuament, i no cal ser un expert per fer-ho.

    Salutacions cordials,

    Julià Minguillón
    UOC

  4. Moltes gracies Ferran. Un article totalment clarivident. Estic absolutament d’acord amb el que dius. Als nostres alumnes i a la ciutadania en general, aquetes explicacions de la Viquipèdia, en lloc d’ajudar a la comprensió, que seria la seva funció, els confondran de debò. Hi podem fer alguna cosa?

  5. Bon dia Ferran
    M’ha agradat molt el teu raonament i els arguments que empres per tal de fer-nos arribar el missatge

    Estic molt d’acord amb tu!!!!

  6. Bon dia,

    Comparteixo en bona part les opinions d’en Ferran.

    Ara bé, cal posar la Viquipedia en el seu context i no demanar-li més del que ens pot realment donar. El caracter “democràtic/participatiu” de la Viquipedia fa que la informació que s’hi recull s’hagi de posar, d’entrada, en “quarentena”, tant pel que fa als seus continguts com a la forma/estil en que són recollits (que és la crítica substancial que fa en Ferran).

    L’entrada a la Viquipèdia pot ser un primer esglaó en la recerca d’una determinada informació, però mai pot ser l’últim (i més si resulta ininteligible). Si més no, aquest és el missatge que vaig intentar transmetre sempre als meus alumnes.

    Salut!

    Carles

  7. Gràcies Ferran. La teva reflexió em tranquil·litza. El mal és que cada professió tingui tendència a utilitzar un llenguatge obscur, suposo que per fer-se valdre. Per sort, els realment savis, normalment, s’expliquen de manera clara. I els anglosaxons, almenys en el llenguatge legal (que és el que conec una mica) també.

  8. Gràcies. Una bona anàlisi. Se suposa que parlem i escrivim perquè un altre ens entengui i pugui compartir el que sabem…. però mols sembla que ho fan per demostra que suposadament saben i mantenir en la ignorància els altres

  9. D’acord amb tot. A tall d’exemple, estic llegint l’Svetlana A. Aleksiévitx, un model de narrativa emprant un llenguatge planer que, a més de fa arribar de manera més comprensible i agradosa el contingut, connecta emocionalment amb el lector.

  10. El meu cosí Gori Pérez m’ha fet adonar de la presència d’aquest article a la Xarxa, que crec que és molt raonable i està ben justificat. Els científics i intel·lectuals sovint oblidem que no ens adrecem solament als entesos, sinó que les nostres explicacions han de ser també comprensibles per als ciutadans mitjans. I, certament, la Viquipèdia hauria de gastar un llenguatge més assequible en general, sobretot en les definicions més bàsiques o inicials; això no treu que, a mesura que avança l’article, es pugui anar especialitzant amb vista a qui necessiti consultar una informació més científica.

  11. Gràcies Ferran. Sempre fent pensar.
    Quants professors ens hem vist obligats a “traduir” el que diu un llibre de text per fer arribar el concepte a l’alumnat?
    La wikipèdia és un espai de referència, on si volem, podem participar i editar , potser caldria deixar la consigna que el primer paràgraf fos entenedor per tothom, l’editor… ja sabem que domina el tema.

  12. Gràcies Ferran per,
    fer arribar l’article
    per la reflexió que expresses…escrivim perquè sigui llegit!
    per les referències que comparteixes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s