El Cigne Negre

Juvenal va ser un poeta romà que va viure a cavall dels segles I i II. Creador d’expressions tan conegudes com panem et circenses i mens sana in corpore sano, va ser el primer d’emprar l’expressió rara avis per fer referència a “una au tan rara com un cigne negre”. El plomatge blanc es considerava consubstancial amb l’espècie, de manera que la possibilitat d’un cigne de ploma negra era una excepcionalitat gairebé impensable, pura entelèquia. Tanmateix, a finals del segle XVII l’explorador holandès Willem de Vlamingh va descobrir que a Austràlia hi vivien cignes negres (cygnus atratus) en abundància. Portades a Europa, aquestes aus foren considerades l’epítom del que és rar, insòlit o extraordinari.

Nassim Taleb, investigador matemàtic i trader financer d’origen libanès, esdevingut acadèmic i assagista filosòfic, va publicar l’any 2007 el llibre The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable [El cigne negre. L’impacte del que és altament improbable] on explica que les coses no passen seguint un programa (tampoc a les nostres vides) i que a gran escala hi ha esdeveniments especials amb un impacte enorme, rars com un cigne negre, per als quals no s’està preparat. Aquests esdeveniments sovint tenen efectes perjudicials, fins i tot funestos, tot i que no sempre sigui així. Segons Taleb, una petita quantitat de cignes negres explica gairebé tot al nostre món, des de l’èxit de les idees i les religions, a la dinàmica dels esdeveniments històrics, fins als elements de la nostra vida personal. Aquests són els cignes negres als quals em referiré en aquest article i no pas a la pel·lícula de Natalie Portman, la cançó del grup coreà BTS, o a clubs de jazz i restaurants d’arreu del món que prenen aquest nom per evocar una au tan bonica.

L’extinció dels dinosaures i de tres-quartes parts de les espècies fa 66 milions d’anys per l’efecte de l’impacte d’un meteorit sobre la Terra (extinció del Cretaci) seria un cas extrem de Cigne Negre, esdeveniment sobremanera singular i catastròfic, impossible de predir, a banda que no hi havia ningú capaç de fer-ho, i, en qualsevol cas, impossible d’evitar. Tampoc no és aquesta la mena de cigne negre que ens interessa, sinó l’associat a accions humanes que se situen fora de les expectatives normals dels experts (en història, ciència, finances, tecnologia … potser també en educació). L’esclat de la Primera Guerra Mundial, la crisi econòmica de 2008 o la pandèmia SARS-Covid-19 són bons exemples de cignes negres en tant que esdeveniments de gran impacte, en essència imprevistos, que han alterat el funcionament del món.

No tothom té la mateixa percepció dels cignes negres: la destrucció de les torres bessones de Nova York, fou un Cigne Negre per a la immensa majoria en el món occidental, i molt especialment pels qui directament en van rebre les conseqüències. No ho fou en canvi per als autors dels atemptats, ni potser per a alguns estudiosos de la gestació de l’islamisme radical o per a alguns analistes de la CIA. Per a la historiadora política francesa Hélène Carrère d’Encausse, que el 1978 va predir la fractura de la Unió Soviètica, aquest esdeveniment ocorregut l’any 1990 no va ser inesperat, però per a la resta de la humanitat, i en especial per a la població d’aquell país, va ser un Cigne Negre amb majúscules, les conseqüències del qual, com la guerra d’Ucraïna, són part de la nostra realitat quotidiana.

Taleb assenyala que la magnitud dels nostres errors o incapacitats de predicció és menys sorprenent que la falta de consciència que tenim d’aquesta ignorància, i que això és especialment preocupant quan es tracta de conflictes mortals: les guerres són fonamentalment imprevisibles, i fem com si no ho sabéssim. A falta de previsió, és habitual que respecte a esdeveniments tipus cigne negre s’inventin explicacions a posteriori. Periodistes, acadèmics i experts estableixen una mena de “predictibilitat retrospectiva” que els fa explicables i en certa manera els hi confereix el caràcter d’esdeveniments naturals o lògics o esperables. En el llibre esmentat i en d’altres, Taleb ―autor prolífic― no para d’insistir en que això és especialment aplicable al camp de l’economia, i manté una actitud polèmica vers els “experts i vestits buits (farsants)” (sic) que prosperen gràcies a interpretar el passat i continuar equivocant-se amb mètodes i models inapropiats. Tampoc no és gens tímid quan afirma que “degut a la manca de comprensió de les cadenes causals entre la política i les accions, és fàcil que provoquem Cignes Negres gràcies a la ignorància agressiva, com el nen que juga amb un kit de química”. Llegint això hom no pot evitar pensar en una eventual pertinença d’aquestes idees a l’àmbit de l’educació, al menys des del punt de vista de molts que viuen la realitat des de la mateixa base.

Per a l’autor de The Black Swan els predictors que s’empren en les nostres societats poden valer per el que és habitual, però no l’irregular, i aquí és on en última instància fracassen. Els successos gairebé sempre són estrafolaris i com que cap expert no ho vol semblar, els diagnòstics d’aquests acaben convergint en estimacions no provocatives que exclouen singularitats i que van acompanyades d’artefactes matemàtics incomprensibles per als seus clients. Em permeto recordar aquí el que vaig explicar a l’article La cerca del borratxo: que la quantificació és una tecnologia de la confiança perquè hom pressuposa (i alhora hom vol creure) que descriu la realitat de manera objectiva. I també que el sector de l’educació està saturat d’indicadors quantitatius que proporcionen una certa informació però que són insuficients per saber què està passant i encara ho són menys per il·luminar les zones desconegudes.

El raonament de Taleb és que malgrat el nostre progrés i creixement, el futur serà progressivament menys predictible, però tant la naturalesa humana com l’actual “ciència” social (les cometes són de l’autor) conspiren per amagar-nos aquesta idea. Contràriament al que donen a entendre molts dels nostres hàbits de pensament, el nostre món està dominat per allò extrem, allò desconegut i allò molt improbable segons els nostres coneixements actuals, però, malgrat això, perdem el temps parlant de menudeses, centrant-nos en el que és conegut i repetit, limitant-nos a les expectatives normals i excloent de les anàlisis els factors irregulars i els esdeveniments estrafolaris que poden tenir un gran impacte.

Arribat a aquest punt faré servir l’etiqueta “moment Lomloe” per designar el conjunt de factors i circumstàncies veritablement ampli, difús i complex que conflueixen en l’actual període de desplegament de la nova llei educativa. Això em permet arribar a l’objectiu d’aquest article: plantejar la possibilitat que el “moment Lomloe” que viu actualment el sistema educatiu i el conjunt de la societat sigui un veritable Cigne Negre amb enormes conseqüències, el caràcter de les quals només serem capaços de valorar retrospectivament d’aquí un temps, potser 5, 10 o 20 anys. Molt em temo que les conseqüències no seran generalment positives.

Els factors i circumstàncies a que faig referència no es poden precisar en el marc d’un article com aquest, però tanmateix i simplificant moltíssim, detallo alguns conceptes: inversió en educació eternament insuficient en termes reals i comparatius; ràtios excessivament altes; penúria econòmica crònica quant a funcionament dels centres educatius; menysteniment administratiu i mediàtic de la professionalitat dels docents, últimament estesa a la importància de les especialitats i coneixements específics; intervencionisme administratiu i burocràcia asfixiant; ingerència metodològica (cosa que l’administració educativa mai no hauria de fer ni d’haver fet); procediments d’avaluació en construcció “experta”, que no pocs qualifiquen d’esotèrics, confusos i inaplicables; incoherència del lideratge universitari; instal·lacions físiques insuficients i incòmodes, amb mancances de tota mena: d’espais, infraestructures, arquitectura―quantes aules tenen climatització i sortida d’emergència?); sistemes d’adscripció del professorat que han evolucionat en el sentit de ser proclius al nepotisme; associacions professionals febles, sovint silencioses en relació als assumptes professionals més candents i allunyades de la base docent … la llista podria ser més gran i explícita, però, al meu entendre, tots aquests factors i circumstàncies són vigents ara i aquí, i la majoria d’ells no són precisament nous.

Si a tot això hi afegim que la pandèmia ha estressat el sistema educatiu i especialment als càrrecs directius i als docents més implicats fins un punt difícil d’imaginar pels qui s’ho miren des de fora, amb tot això ben a la vista: no és estrafolari el paroxisme normatiu i procedimental que les administracions educatives (parlo en general) estan imposant al sistema educatiu amb molta precipitació i escassa consistència? L’actual “moment Lomloe”, no comporta el risc de provocar quelcom ―mai abans sospitat― que el propi aparell de l’Estat, per prepotència i imprudència, acabi provocant un veritable Cigne Negre de l’educació al país? Un Cigne Negre les conseqüències irreversibles del qual em temo que constatarem atordits i humiliats d’aquí uns anys.

Jo no em considero immobilista, i estic convençut que l’educació necessita grans canvis, però seriosos i ben fets. Termes com innovació i transformació em semblen necessaris, però han de designar millores reals de l’aprenentatge dels alumnes i de l’atenció que reben. I aquestes millores requereixen recursos intel·lectuals, econòmics i organitzatius. Un dels factors pels quals els sistemes educatius es basaven arreu en la classe tradicional és que era i és el sistema més barat possible. Per exemple, podem legítimament preferir l’aprenentatge basat en projectes, mentre no perdem de vista que portar-ho a la pràctica amb garanties és substancialment més car que el sistema tradicional, llevat que el projecte es limiti a cercar a Google. I si els recursos extra que farien falta no hi són, no ens enganyem nosaltres mateixos ni als altres: l’ABP pot ser fantàstic però també pot ser una caricatura. I no es pot oblidar que a més de recursos, fa falta respecte (no em miro mai un anunci que digui “Hola Profe”), confiança i seguretat. La inseguretat actual no és només pedagògica sinó també, possiblement, jurídica. Aquest àmbit certament se m’escapa, com tants d’altres, però trobo inquietant que hi hagi territoris on el curs ha començat sense currículums publicats o on els alumnes han iniciat el batxillerat sense que estiguin oficialment establertes les característiques de les proves d’accés a la universitat. Per a mi això són factors d’inseguretat i distorsió, que no lliguen amb la pretensió de les institucions que gestionen el sistema educatiu a tots els nivells de donar l’aparença que tenen una “visió” plena de bondats i exempta de riscos, quan els riscos ―al menys per a aquest modest i ja jubilat observador― són realment substancials.

Odiaria semblar catastrofista però els Cignes Negres poden existir, també en educació, i molt em temo que el “moment Lomloe” ho és. I jo ja soc prou gran com per ignorar que no es pot desfregir un ou.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

7 pensaments sobre “El Cigne Negre

  1. Gràcies, Ferran. Ja trobàvem a faltar les teves reflexions. Una vegada més, has clavat el clau i jo no seré qui el desclavi.

  2. Bon dia Ferran. Jo també et trobava a faltar. A part de descobrir, gràcies a tu, Juvenal, permet-me que destaqui quatre frases del teu article, tan necessari com els anterior.
    Les frases són:
    – “no és estrafolari el paroxisme normatiu i procedimental que les administracions educatives (parlo en general) estan imposant al sistema educatiu amb molta precipitació i escassa consistència?”
    – “podem legítimament preferir l’aprenentatge basat en projectes, mentre no perdem de vista que portar-ho a la pràctica amb garanties és substancialment més car que el sistema tradicional, llevat que el projecte es limiti a cercar a Google.”
    – “trobo inquietant que hi hagi territoris on el curs ha començat sense currículums publicats o on els alumnes han iniciat el batxillerat sense que estiguin oficialment establertes les característiques de les proves d’accés a la universitat.”
    – ” I jo ja soc prou gran per saber que no es pot desfregir un ou.”
    Algú ho havia de dir.
    Una abraçada
    Emili

    Ah! El DOGC va publicar ahir la cosa del batxillerat…

  3. Com sempre, Ferran, els teus articles són intel·lectualment estimulants. Com més va, més convençut estic que allò que anomenem educar, o sigui estimular i ajudar l’aprenent en el camí de construcció dels aprenentatges, té més de qualitatiu que de quantitatiu i, per tant, només ens en podem sortir, tant individualment com col·lectiva, si fem confiança als bons docents, a aquells que se’n surten malgrat que els costi posar-hi indicadors quantitatius “objectius”.
    A l’administració educativa no li pertoca fer de motor de la transformació. El que li correspon és fer confiança i facilitar que els que hi entenen i són al peu del canó cada dia, facin la feina en les millors condicions possibles. Procurant, això sí, fer una bona avaluació qualitativa externa per tal d’assegurar socialment que el que s’està fent en un centre determinat és una millora del que ja hi havia, i no un canvi pel canvi, sense tenir en compte que l’obligació de tota transformació és millorar allò que tenim o, com a mínim, mantenir-ho. Paraula complicada al nostre país la de mantenir allò que funciona!
    El que et comento lliga amb la fàbrica de “cignes negres” en què s’ha convertit el sistema i que tu anomenes “moment lomloe”.
    A mi em sembla que el procés que descrius, els factors que enumeres i que t’has quedat curt, comencen molt abans. Tinc gravada una anècdota personal de mitjans dels anys 80 a una escola de primària; quan una mestra d’un centre concertat em va dir que es jubilava anticipadament perquè amb les noves programacions del cicle inicial, els informes i les fitxes d’observació sistemàtica de l’època, feia de tot menys de mestre, i totes aquelles tasques burocràtiques li impedien de fer el seu ofici. Aquesta anècdota té més de quaranta anys, ara hem de multiplicar per cent aquells moments robats a l’atenció dels alumnes, de cadascun dels alumnes.
    La sortida passava, passa i passarà per canviar la perspectiva, per invertir la piràmide. De baix a dalt, de la pràctica a la teoria, però això són figues d’un altre paner.
    Reitero, gràcies pels teus articles Ferran, a veure si el proper arriba més aviat.
    Salut.

  4. Ferran, jo també celebro poder comptar amb unes noves Notes d’opinió teves. El títol ja és suggeridor i, com sempre, es tracta d’un comentari ple d’informació, tant des del punt de vista del recorregut històric del tema com dels diferents àmbits d’anàlisi, amb especial referència a l’àmbit educatiu.

    Redescobrir que devem a Juvenal l’expressió rara avis, referida als “Cignes negres” i tota la reflexió posterior de Nassim Taleb sobre “El cigne negre. L’impacte del que és altament improbable” i la teoria del caos ens ajuda a preveure i a preparar-nos per a possibles solucions, en un moment en què hem viscut experiències fortes que ens han agafat per sorpresa, com la Pandèmia o ara mateix la guerra d’Ucraïna i que ens impacten i ens creen interrogants. Vivim moments d’impàs entre entendre el què passa i preveure solucions, especialment quan la complexitat i la diversitat d’informacions i d’agents és ingent.

    Pel que fa a la reflexió més explícita sobre el món educatiu, “el moment Lomloe“, és veritat que sorprenen algunes decisions preses a darrera hora, però especialment el que es vol introduir com a nou i prioritari en una estructura organitzativa i curricular que dona poc marge de maniobra als centres. La Llei estatal, aprovada el 2020, s’acabarà aplicant a les diferents etapes educatives Educació Infantil, Educació Bàsica i Batxillerat el curs 2023-2024. El marge de temps és ampli però s’evidencia novament que el marc competencial entre el Ministeri d’Educació i Formació Professional i el Departament d’Educació comporta rigidesa i dificultats d’ubicar-hi alguns dels desenvolupaments previs duts a terme a Catalunya com pot ser el plantejament competencial dels currículums.

    S’acaben regulant molts aspectes dels currículums de les diferents etapes educatives, de manera que la interpretació de tot el que s’hi diu demanarà molt temps de lectura, interpretació i aplicació als centres. I tot això amb molt poc marge de temps perquè s’ha publicat tard i s’ha avançat l’inici de curs. (Amb data 23/09/2022 s’ha publicat el Document per a l’organització dels centres. Curs 2022-2023)

    Més que preparar-nos per al desconegut, en aquest cas, sembla que s’hagi d’estar alerta a tantes coses que es redueix el marge de decisió dels centres. No estem en un moment fàcil per les exigències d’atendre a la diversitat d’alumnat, de contextos escolars, de preparació de nous professionals que intervenen a l’escola. I si hi afegim les noves tensions sobre la presència de les diferents llengües a les escoles amb intervenció ben explícita del poder jurídic de l’Estat i les tensions polítiques que novament ha comportat, és evident que estem navegant en aigües ben mogudes.

    Confiem novament que la competència professional dels docents i dels equips directiu, així com el suport específic i diferenciat dels responsables de la política educativa siguin capaços d’anar valorant les evidències que resultin de la introducció dels canvis i ajudin a superar els problemes que ha comportat una pandèmia, especialment en alumnes amb nivells econòmics poc afavorits i/o obligats a desplaçaments forçosos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s