La possibilitat de llegir sense pressa en horaris que fins fa poc eren de feina és un gran al·licient de la jubilació. Aquest temps lliure, abans inexistent, és ara un tresor inestimable. Dels llibres que he llegit en els darrers mesos n’hi ha un que m’ha captivat i que recomano molt especialment. Es tracta de “The Invention of Nature. Alexander von Humboldt’s New World” (editorial Knopf, 2015), escrit per la historiadora alemanya Andrea Wulf (@andrea_wulf). [Des del proppassat setembre n’hi ha edició en castellà: La Invención de la Naturaleza: El Nuevo Mundo de Alexander von Humboldt (editorial Taurus)]. Internet i les enciclopèdies són plenes d’articles sobre Humboldt, útils per apropar-se a aquest gran personatge en uns minuts. Tanmateix, per tal d’evitar la feina de cercar la informació, em proposo il·lustrar alguns punts de la seva vida i així tinc un motiu per repassar una mica el llibre.

Alexander von Humboldt, nascut a Berlin el 1769, fou un noble prussià des de petit apassionat pel coneixement, que va optar per posar en segon pla la carrera política a que estava destinat i dedicar-se a l’estudi de la natura, la geologia i les mines, tot aprofitant el temps per aprendre també anatomia i astronomia i fer investigacions en fisiologia. El jove Humboldt visita sovint el seu amic Goethe i passen temporades junts a Jena i a Weimar parlant de volcans i de geologia, tema que apassiona Goethe, posseidor d’una gran col·lecció de minerals i d’amplis interessos científics, cosa poc coneguda. També discuteixen de zoologia, botànica, química, fan experiments de galvanisme, passegen, admiren la natura i van de festa. Un Goethe entusiasmat manifesta que en una hora amb Humboldt aprèn més que en vuit dies llegint llibres.

Als 27 anys Humboldt deixa la feina d’inspector de mines i dedica tres anys a preparar el gran viatge de la seva vida: una expedició científica de cinc anys per Sudamèrica que emprèn acompanyat pel naturalista francès Aimé Bonpland. En aquest període explora extenses zones del que avui són Veneçuela, Colòmbia i Equador, travessa rius i selves, deserts i serralades, s’enfila pels pics dels Andes, el més famós el Chimborazo, on arriba gairebé al cim i s’enlluerna amb un panorama -anteriorment mai vist per ulls occidentals- que reforça la seva convicció íntima que el món és un organisme viu, únic i interconnectat.

Mentre explora escriu intensament i estableix les bases de la geografia física, la meteorologia (inventa les isotermes), la cartografia i el geomagnetisme, estudia la distribució física de les plantes i els animals en relació amb les condicions climàtiques i l’altitud. Humboltd va molt més enllà de Buffon i Linné, obsessionats per la classificació i l’assimilació de coneixement científic a taxonomia. Per a ell el més important són les relacions, les interaccions complexes entre les espècies vegetals i animals, i entre els éssers vius i la geologia, els hàbitats, els climes i les persones.

Parla de l’impacte dels arbres en el clima i explica les funcions fonamentals dels boscos: emmagatzemar aigua, enriquir l’atmosfera, protegir el sòl i regular la temperatura. Veu la natura com una unitat i li preocupa la influència negativa dels humans en el medi per culpa dels monocultius (demostra que arruïnen la terra), la desforestació i la contaminació. A Veneçuela explica la dramàtica baixada del nivell del llac Valencia no només per la derivació de l’aigua cap els conreus sinó per la desforestació del territori circumdant. Anticipa l’impacte del canvi climàtic quan descriu com l’activitat humana ataca la naturalesa i pronostica que serà catastròfic si l’ésser humà continua essent -diu literalment- tant “brutal”. Avui dia això és prou evident però a finals del XVIII era pensament original, inspirat i audaç.

Humboldt no s’oblida d’observar les condicions de vida de les poblacions autòctones i de rebel·lar-se contra la servitud dels indígenes i la destrucció de la terra pel sistema de plantacions i monocultius. Detesta la cobdícia colonial i s’indigna amb un sistema social que porta la gent a treballar sotmesa als amos i a la misèria. Antiesclavista radical, de retorn a Europa s’atura a Cuba, Mèxic i els Estats Units, on es relaciona amb un president Jefferson que n’està encantat però a qui retreu que el país de les llibertats -els Estats Units són per a Humboldt l’única democràcia perquè la Revolució francesa en poc temps ha donat pas al Terror i al Consulat, regressió que culmina en la restauració de l’Imperi- no hagi acabat amb l’esclavatge.

Arribat a Europa s’estableix a Paris, on és rebut amb molt d’interès i esdevé una figura popular i respectada. Combina Paris amb estades a Berlin per complir les seves obligacions al servei de l’Estat prussià i obtindre finançament reial per ordenar els materials recollits, investigar, documentar-se a fons i escriure. El convenciment que el coneixement s’ha de compartir i fer-lo accessible a tothom l’impulsa a publicar Le voyage aux régions equinoxiales du Nouveau Continent [Viatge a les regions equinoccials del nou continent], monumental relat en 34 volums del seu periple i les seves troballes científiques, escrit entre 1799 i 1804. Aquesta obra combina qualitat literària i rigor científic amb sensibilitat ambiental i rebuig al sistema colonial. Dibuixant molt hàbil, Humboldt inclou il·lustracions i mapes en les seves obres. Un bon exemple n’és la secció del volcà Chimborazo, que detalla amb precisió les capes de plantes segons l’altura i fa intuir que els ecosistemes (encara no fa servir aquest terme) estan íntimament relacionats.

Encarant el darrer terç de la seva vida, després de dictar unes conferències en la Universitat de Berlin l’hivern de 1827–1828, Humboldt sent la necessitat de llegar una descripció detallada del món físic i natural que ha estudiat durant mig segle, donant una visió sistèmica i unificada de les diverses branques del coneixement científic i la cultura. El resultat de 25 anys de treball al servei d’aquesta idea és Kosmos (ordre del món) [Cosmos: un esbós de la descripció física de l’univers], monumental fita literària i científica immensament popular entre els lectors de la segona meitat del segle XIX, traduïda a tots els idiomes principals i amb una demanda que va fer època. Se’n van vendre centenars de milers de còpies, malgrat que l’índex sol tenia més de mil pàgines. Kosmos va disparar en vida la reputació de Humboldt, tant a Europa com a Amèrica, tot i que molts li van retreure que no esmentés el Creador ni un sol cop en la seva exhaustiva narració sobre el món i l’univers. L’any 1859 Humboldt va morir als 90 anys, pocs dies després d’enviar a la impremta el volum cinquè i final de Kosmos.

Afortunadament per a la ciència, Humboldt mai no va aconseguir deslliurar-se del tot de la política i la diplomàcia. Avançada la seva vida i gaudint de gran prestigi a tot arreu, el seu esperit universal va aprofitar la influència que tenia per plantejar per primera vegada els avantatges de la cooperació científica entre països, ajudar a crear xarxes científiques internacionals i influir en aquest sentit en institucions d’Europa i Amèrica. Tanmateix, ni l’enorme reputació ni el fet d’haver viscut a Londres no van ser suficients perquè el Regne Unit li donés a ell, noble alemany, permís per viatjar a l’Índia i explorar l’Himàlaia, recança que va portar al seu cor fins la mort.

És cert que a Humboldt no se li pot atribuir cap gran descobriment que destaqui entre les seves moltes aportacions, com és el cas d’altres figures senyeres de la ciència. Tanmateix la seva immensa influència va contribuir a encarrilar les exploracions científiques del segle XIX i per això molts llocs naturals porten el seu nom -rius, serralades, glaceres, corrents marítims, badies, fins i tot un cràter de la Lluna. El pingüí de Humboldt porta el seu nom així com molts llocs habitats.

L’amè i ben escrit estudi d’Andrea Wulf sobre la vida i l’obra d’Alexander von Humboldt constitueix un homenatge valuós i oportú al geni universal que a finals del XVIII va donar llum a una visió integrada i sistèmica de la natura. Per això no és forassenyat qualificar-lo “d’inventor de la naturalesa”, al menys en dos sentits. El primer és que trenca intel·lectualment amb la perspectiva utilitarista que havia guiat l’aproximació humana durant mil·lenis: que la natura existeix només per al benefici de l’home. Al segle XVIII Buffon presenta el bosc natural com un lloc horrible, ple d’arbres que es podreixen, fulles mortes, plantes paràsites, insectes verinosos i estanys d’aigua corrompuda: la missió de l’èsser humà és civilitzar la natura. Quan Descartes escriu que els humans són els senyors i els amos de la natura i que els animals són uns mers autòmates, no fa sinó seguir els passos d’Aristòtil (la naturalesa ha fet totes les coses pel benefici de l’home) o la Bíblia (Déu dóna als humans domini sobre la naturalesa) i anticipar les posicions de Linné i Francis Bacon, i de tota la ideologia que estableix que la naturalesa existeix per a ser conquerida i explotada. Humboldt adverteix que cal comprendre la natura, que tot està connectat i que els humans, en la seva cerca d’avantatges i beneficis, no han de modificar l’ordre natural.

En segon lloc Humboldt també és “l’inventor de la naturalesa” per l’empremta que deixa en els seus seguidors intel·lectuals, dels quals Wulf no se n’oblida, cosa que allarga el llibre però el fa encara més interessant. Entre aquests deixebles hi ha Darwin, el jove naturalista que malgrat l’oposició del seu pare decideix embarcar-se en el Beagle amb l’obra de Humboldt com a argument i com a passió. També hi ha Simón Bolívar -ambdós es coneixen a Paris- per a qui Humboldt és el veritable descobridor del Nou Món perquè amb la seva visió desperta la identitat i l’orgull de la gent del continent i impulsa els moviments d’independència. Altres deixebles de Humboldt són Ernst Haeckel (creador de l’ecologia), John Muir (cap de files de la conservació de la natura), Henry David Thoreau (que lliga poesia, ciència i naturalesa) i també Poe, Whitman i els romàntics anglesos, influïts pel transcendentalisme de Humboldt.

Humboldt incardina una visió del món natural agosarada i més actual que mai quan descriu com els humans canvien el clima -per això és converteix avant-la-lettre en el pare del moviment mediambiental. Generós, afable i obert, apassionat per la descoberta i el coneixement, se’l pot qualificar ben bé de savi precursor de la visió sistèmica de la realitat observable i de les seves interrelacions. Humboldt veu la Terra com un gran organisme vivent on espècies animals i vegetals, hàbitats, climes, persones i societats s’influeixen mutuament i on tot és interdependent. També és el primer de relacionar públicament el colonialisme, la pobresa de la gent i la devastació de l’entorn natural. A més, comprén que la diferència significativa entre els sistemes mecànics (fets pels humans) i els sistemes orgànics de la natura rau en que en un sistema mecànic les parts donen la forma al tot, mentre que en un sistema orgànic el tot dóna forma a les parts (pàg. 32 de l’edició en anglès).

Acabo la Nota d’opinió (com sempre donant gràcies a la lectora o lector) perquè ja hem arribat on volia anar a parar: afirmar que la frase anterior té màxima rellevància en educació. El sistema educatiu està format per persones que tenen vida pròpia i que interaccionen continuament. Per tant, cal veure’l i tractar-lo com un sistema orgànic, en el que el tot (missió, persones i entorn) condiciona les funcions i les relacions que tenen lloc en el seu interior.

La feblesa original dels successius reformismes educatius basats en normes intervencionistes (parèntesi: vistos els precedents tremolo de pensar que contindrà el nou “pacte d’educació” de que parlen els diaris) és que conceben el sistema educatiu com un sistema mecànic i volen incidir en el que segons aquest punt de vista són els components del sistema: currículums, lliçons, horaris, calendaris, avaluacions, professors i directius (formació, control i l’esquer-trampa dels incentius), materials i textos, proves i retiment de comptes, etc. Aquests plantejaments entenen la “millora” com l’efecte resultant de canvis discrets en els artefactes esmentats, en lloc de definir-la i cercar-la en les persones i les seves interaccions, quan precisament aquests són els únics components intrínsecs i imprescindibles del sistema. Com ja va dir Drucker fa molts anys, el més important de qualsevol metodologia no és res més que mirar el conjunt.

Per la seva aportació intel·lectual i per aquests altres motius, ni que siguin indirectes, penso que Humboldt és rellevant per a l’educació d’avui. Gràcies de nou.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago