Fa uns anys vaig participar en una jornada sobre èxit educatiu. Una ponent, directora d’un institut, va exposar dolçament l’innovador projecte educatiu del seu centre. Poc abans d’acabar la seva intervenció va deixar anar una senzilla expressió que encara em retruny: “I si ens equivoquem, no passa res”. Silenci a la sala. Pel que vaig veure, ningú –d’entre una audiència formada per polítics, administradors i patronals de l’educació, acadèmics, inspectors i docents– no es va immutar, no va moure ni una cella. Jo mateix, covardament, vaig fer el mateix que els altres, romandre impassible, fins i tot aplaudir educadament al final. Ja sabem que en educació equivocar-se al nivell que sigui, fer pagar als alumnes els errors d’altres, no té cap mena de conseqüència. No sembla ser important, ni molt menys moralment reprovable. Molt em temo que aquest és el nivell d’insensibilitat i d’insensatesa a on hem arribat.

Ara han sortit els nous i galdosos resultats de les proves PISA, [1] especialment dolorosos pel fet de ser comparatius. Si no fos així, no se’n faria ni cas. Però la comparació entre territoris causa rebombori als mitjans de comunicació, genera posicionaments editorials crítics i provoca escarafalls de polítics, comentaristes i agents variats del sistema educatiu. Personalitats públiques, periodistes i representants de múltiples entitats fan els seus diagnòstics i conjectures, al temps que proposen mesures per redreçar la situació d’acord els seus punts de vista i interessos professionals i corporatius. L’administració educativa reacciona a la tempestat fent plantejaments defensius amb aire cansat, de dejà vu. 

Tanmateix l’esperit “no passa res” està ben arrelat, i, per això, quan les declaracions abrandades i les flamarades mediàtiques s’extingeixin, continuarem com sempre, si de cas amb algunes actuacions de menor rellevància i improbable efectivitat. I tant contents. Els gabinets de comunicació faran la seva feina i qui dies passa, anys empeny.

Recordo que el 2008 hi va haver una notable efervescència al voltant de la “Convocatòria social per l’educació a Catalunya”, [2] manifest impulsat per una trentena llarga d’entitats de la societat catalana (sindicats, organitzacions empresarials, mitjans de comunicació, entitats del lleure i l’esport, associacions i col·legis professionals, etc.) i destacats pensadors i intel·lectuals, que fou presentat en un acte a ESADE on a l’escenari hi era tothom, malgrat que d’ensenyants n’hi havia ben pocs. Aquest interessant i ben intencionat manifest cívic per fomentar “un clima positiu al voltant de l’ensenyament” va ser definit per alguns com una “conjura per l’educació”, expressió al meu entendre un tant freudiana i pintoresca. Qui tingui temps i ganes es pot entretenir una mica amb l’hemeroteca per veure el batibull de temes i punts de vista que emergeixen quan es remou públicament el tema educatiu. Ara, en ple procés de digestió de l’informe PISA, està passant més o menys el mateix, si bé amb unes connotacions un tant més dramàtiques.

La Convocatòria, presentada com l’inici d’un procés al que s’hi podrien sumar altres entitats, va anunciar que faria un seguiment dels avenços i del compliment dels compromisos. Tanmateix no n’he sabut trobar cap rastre i no crec que tant de vídeo, tanta tinta i tants taquígrafs comportessin cap avenç real. Però no passa res. Al cap i a la fi, les intencions eren indubtablement bones.

Fa dues dècades vaig llegir “L’enfer des bonnes intentions”, article publicat a la revista francesa L’école démocratique, i vaig subratllar un paràgraf que em va semblar clarivident:

“Des recherches en histoire de l’éducation ont montré qu’en Europe occidentale, toute négociation en matière de politique éducative n’engendrait que des décisions conservatrices. Trop de micro-intérêts contradictoires entrent en jeu, trop d’appareils en place (partis, pouvoirs organisateurs, syndicats d’enseignants, associations de parents, …) protègent leurs acquis et c’est toujours la loi du ppcm (Plus Petit Commun Multiple) qui prévaut. Pour définir et mener une politique éducative progressiste, il faut une volonté politique forte et ferme.” [3]

Penso que és vigent, encertat i aplicable al nostre context. Per fer un salt endavant en l’educació del país, per posar les bases perquè d’aquí 10 anys els nostres resultats de PISA no facin la vergonya que fan ara, es requereix fer front a la infinitat de “microinteressos contradictoris” que frenen el sistema i alhora desplegar “voluntat política forta i ferma”, possiblement a un nivell i amb una convicció mai vistos fins ara. Això només es pot fer en nom d’un objectiu concret, bàsic, essencial i bo per a l’alumne, comprensible per a la ciutadania, exigible al professorat i alhora a l’abast del sistema, si de cas amb els retocs oportuns.

Aquest objectiu primordial i inapel·lable no és altre que  el foment de la lectura, l’escriptura i l’expressió a l’educació primària. Concentrar-hi esforços i mitjans seria la veritable convocatòria per a l’educació que Catalunya necessita. Els docents de secundària poden pensar que quedarien postergats però en el fons no és així. Trigaran a notar la millora, però suposo que íntimament saben que aquesta mesura és precisament la seva única esperança d’una secundària reeixida.

Desplegar el vocabulari i les estructures lingüístiques a l’educació primària, consolidar la capacitat de llegir i d’expressar-se, és essencial per a passar a la lectura com a reflexió i interrogació en l’educació secundària, en concordança amb el recablatge del cervell adolescent. El repte de la lectura, amb tot el que comporta de foment de la creació i l’expressió, hauria de constituir l’eix central de la política educativa d’avui. Això és encara més necessari i urgent per l’expansió incontrolada del món digital en les ments adolescents. D’això en vaig parlar a La darrera oportunitat i no em repetiré ara. Amb una acció ferma i a llarg termini en aquest àmbit també millorarien, en termes funcionals i morals, altres assumptes importants per a la vida de la persona i de la societat.

Redreçar de manera dràstica i general els funestos resultats de PISA (amb tot el que signifiquen) requereix deixar de fer l’orni, d’anar per les branques, d’autoenganyar-nos, de dir-nos, en definitiva, això que tenim tan interioritzat: que no passa res.

Gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

[1] Veure, per exemple, Catalunya s’enfonsa a l’informe PISA i se situa a la cua de l’estat

[2] Informació sobre la Convocatòria social. Es pot descarregar aquí. [13-12-2023]

[3] L’ecole démocratique, 15-2-2001. La meva traducció: “Recerques en història de l’educació han demostrat que a Europa occidental, tota negociació en matèria de política educativa només genera decisions conservadores. Entren en joc massa microinteressos contradictoris, hi ha massa instàncies en joc (partits, poders organitzadors, sindicats d’ensenyants, associacions de pares, …) que protegeixen les seves posicions els seus adquirits i sempre preval la llei del mínim comú múltiple. Per definir i liderar una política educativa progressista requereix voluntat política forta i ferma.”