685 homes i 7 dones consten amb nom propi a l’índex de la història il·lustrada de la ciència mundial de Colin Ronan publicada per la Universitat de Cambridge. Una dona i 29 homes protagonitzen els moments estel·lars de la ciència d’Isaac Asimov. Dels 68 personatges biografiats a la secció “sabios ilustres” de Tecnirama (una antiga enciclopèdia divulgativa de ciència i tecnologia) ni un de sol és una dona. Són dades tretes d’obres que tinc a casa.[1] Podria anar a una biblioteca i consultar-ne d’altres per veure si els índexs de presència femenina milloren una mica, però m’imagino que els resultats no serien substancialment diferents.

Grans noms de la ciència clàssica com Arquimedes, Ptolomeu, Kepler, Galileu, Newton, Darwin, Maxwell, Mendel, Bohr, Pasteur, Cajal, Fleming o Einstein són homes. Manya Sklodowska (Marie Curie) n’és la única excepció destacada. La històrica postergació cultural, social i política de la dona va impedir la seva incorporació al món del pensament científic i va malmetre l’expansió d’intel·ligències brillants. Rita Levi-Montalcini ―neuròloga italiana, premi Nobel de Medicina el 1986 pel descobriment de la proteïna que estimula el creixement de les fibres nervioses― ho diu ben clar: “Durant milers d’anys els membres del sexe femení no van poder utilitzar les seves qualitats intel·lectuals naturals, perquè l’home, valent-se d’una fortalesa física més gran i d’una suposada superioritat mental, impedia el seu accés al poder i a la cultura.”[2]

Les barreres artificials a les dones també han obstaculitzat el reconeixement públic de les seves contribucions. Esmentem un parell d’exemples prou eloqüents relatius al Premi Nobel de Física. Otto Hahn i Lise Meitner van dirigir el petit grup de científics que el 1939 va descobrir la fissió de l’urani mitjançant bombardeig de neutrons. El premi va anar a parar en exclusiva a Hahn.[3] L’astrònoma Jocelyn Bell Burnell va descobrir i analitzar els púlsars l’any 1967 però el seu nom ni tant sols fou esmentat en el comunicat de concessió del premi al seu director de tesi, l’any 1974. Des de 1901, 201 homes i 3 dones han rebut el Premi Nobel de Física: Marie Curie pels seus estudis sobre la radioactivitat el 1903; Maria Goeppert-Mayer, estatunidenca d’origen alemany, el va rebre l’any 1963 per investigacions sobre l’estructura interna del nucli atòmic; i, tot just ara, octubre de 2018,  la canadenca Donna Strickland ha estat guardonada pels seus treballs en la física dels làsers. Per sort, gràcies a Internet, podem conèixer biografies abans ignotes de dones científiques que van treballar aïllades i en silenci i que patiren humiliacions per la seva originalitat i gosadia intel·lectual.

Afortunadament els temps actuals són força diferents. Moltes dones treballen en feines de caire científic i tècnic a molts nivells, inclosos els d’alta responsabilitat, com Fabiola Gianotti, directora del CERN. Malgrat aquest avenç tan positiu, el seu nombre és encara minoritari i en els camps de la tecnologia i l’enginyeria la proporció de dones és força menor que la d’homes. Massa sovint les noies estan dominades per estereotips de gènere i pensen que aquestes professions són poc “femenines” o que la seva capacitat en aquests àmbits és menor que la dels nois. La inseguretat i els dèficits d’orientació també contribueix a que optin per adreçar-se a altres camps.

Avui dia, nombroses instàncies de la nostra societat tenen l’objectiu comú de potenciar la perspectiva inclusiva respecte al gènere i d’estimular la incorporació de les noies a estudis relacionats amb la ciència i la tecnologia. Per atreure més noies cap a les carreres científiques i tècniques es porta a terme una variada gamma d’actuacions. Hi ha jornades internacionals dedicades a dones i ciència, es fan congressos d’experts, debats i concursos, es publiquen vídeos que descriuen experiències i s’elaboren materials explicatius, s’han estès les conferències a l’alumnat sobre l’accés a aquests estudis i fins i tot es duen a terme campanyes publicitàries, sempre amb la finalitat de generar estímuls positius entre les noies, i, per extensió, als seus companys masculins, a ensenyants, orientadors i famílies. Molt rellevants són les presentacions “en directe” on dones amb feines científiques i tècniques descriuen la seva experiència professional, expliquen vivències i projectes, parlen amb les noies i amb el seu exemple posen de manifest que les dones poden gaudir d’una vida professional rica i satisfactòria en el camp científico-tècnic. Aquestes actuacions (especialment facilitar el contacte amb dones que s’hi dediquen professionalment) són meritòries, oportunes i possiblement exitoses. Tanmateix cal tenir present que inevitablement només són una petita fracció de l’allau d’estímuls peremptoris, contradictoris i potents que reclamen l’atenció dels joves.

El que em preocupa és que l’interès socialment compartit per l’augment de vocacions femenines en l’àmbit de les ciències i la tecnologia es presenta deslligat del seu ensenyament, o, al menys, aquesta és la sensació que tinc. No veig que ningú digui obertament que la clau perquè més noies s’inclinin per les ciències com a opció professional és la millora del seu ensenyament. I si aquesta millora hi ha de tenir algun paper, aleshores sembla natural pensar que ha de servir per a tot l’alumnat, siguin noies o es tracti de nois. Dit en termes de Bauman, sembla que volem evitar la utopia de pretendre millorar l’aprenentatge de les ciències amb l’evasió de desenvolupar un paquet de mesures de difusió, propaganda i relacions públiques, per molt interessant i necessari que sigui (cosa que comparteixo).[4]

En definitiva, la qüestió de “les ciències i les noies” s’ha de traslladar a l’àmbit de la millora dels ensenyaments, a com aconseguir que l’aprenentatge sigui més profitós i atractiu. D’aquest tema en sé molt poc però prefereixo pecar d’imprudent i plantejar el punt essencial: augmentar la vocació per les ciències exigeix que l’educació científica doni molta més importància a la part experimental. En una paraula: ja és hora que amb caràcter general l’aprenentatge de les ciències faci honor al seu nom sencer, ciències experimentals, amb tot el que això implica.

Ferran Ruiz Tarragó

Notes

[1] Aquestes tres obres són: a) Colin A Ronan (1983) The Cambridge Illustrated History of the World’s Science. Cambrige University Press/Newnes Books. b) Isaac Asimov (1981) Momentos Estelares de la Ciencia. Alianza Editorial (l’original en anglès és de 1959). c) Tecnirama. Enciclopedia de la Ciencia y de la Tecnología. Publicada els anys 60 del segle passat per l’editorial argentina Codex en fascicles setmanals esplèndidament il·lustrats a mà.

[2] Rita Levi-Montalcini (1999) L’as a la màniga. Biblioteca Universal núm. 128. Barcelona: Editorial Empúries. Rita Levi-Montalcini, de família jueva-sefardita, va ser expulsada de la universitat de Torí quan tenia 30 anys com a conseqüència del Manifesto della razza (1938) i l’aplicació de les subsegüents lleis antisemites i racistes de Benito Mussolini (per cert i malauradament, un antic mestre d’escola). Va continuar investigant pel seu compte a casa seva i de 1947 a 1981 va fer-ho als Estats Units. Levi-Montalcini va morir el 2012 als 103 anys d’edat. És autora d’una obra mestra: Elogio dell’imperfezione (1987) [Elogi de la imperfecció].

[3] Precisament avui, 27 d’octubre, dia de publicació d’aquest article, fa 50 anys de la mort de Lise Meitner, el 1968, gairebé als 90 anys. M’ho ha fet notar un post de Maria Popova (@brainpicker) que explica la seva història, tràgica i inspiradora: How Pioneering Physicist Lise Meitner Discovered Nuclear Fission, Paved the Way for Women in Science, and Was Denied the Nobel Prize

[4] La referència a utopia i evasió es pot entendre millor consultant un post de l’anterior etapa de Notes d’opinió: http://notesdopinio.blogspot.com/2011/04/evasio-i-utopia.html  El millor tanmateix seria anar a l’original: Ferran Ruiz (2011) Educar, entre la evasión y la utopía, assaig inclòs a “La sociedad de la ignorancia” Gonçal Mayos i Antoni Brey (eds.), publicat per Ediciones Península.