William Henry Beveridge fou un economista i pensador social nascut el 1879 a Rangpur, actualment a Bangladesh, fill d’un funcionari colonial de l’imperi britànic, jutge de l’Indian Civil Service. Va estudiar al Balliol College d’Oxford i de molt jove s’inicià en l’estudi de les causes i les solucions de la desocupació laboral, interès que guiaria tota la seva trajectòria intel·lectual i professional. Incorporat al Food Ministry per Winston Churchill, va dissenyar el sistema britànic de racionament d’aliments de la Primera Guerra Mundial. En reconeixement de la seva feina el 1919 el van nomenar cavaller. Aquest mateix any va començar a dirigir la London School of Economics and Political Science. Ho va deixar l’any 1937, en ser escollit master del University College d’Oxford.

El 1942, en plena Segona Guerra Mundial, Beveridge va presentar al Parlament l’informe Report of the Inter-Departmental Committee on Social Insurance and Allied Services (conegut com a Beveridge Report) [1], elaborat a instàncies de la coalició que governava el Regne Unit en temps de guerra. Aquest informe va posar els fonaments de l’estratègia de reconstrucció del Regne Unit després de la guerra mitjançant polítiques socials en sanitat, educació, ajuts familiars, pensions, ocupació laboral i construcció d’habitatges. Per tant, es pot dir de Beveridge que és el pare del Welfare State britànic, possiblement el primer dels “estats del benestar” que floririen després d’aquella hecatombe mundial.

El reconeixement oficial d’aquesta monumental tasca intel·lectual li vindria el 1946 en forma d’un nou nomenament, aquest cop a com a 1st Baron Beveridge of Tuggal.[2] Més important que això és l’enorme impacte del Beveridge Report, que ràpidament va rebre l’encomi gairebé universal de l’opinió pública britànica. En pocs dies, i en ple temps de guerra, se’n van vendre 70.000 unitats. El mateix govern va manifestar que l’informe havia estat acollit amb aprovació gairebé universal per la opinió pública i els diversos sectors de la comunitat. El diari The Times va dir que era un document molt important, destinat a exercir una influència profunda i immediata en la direcció del canvi social al Regne Unit. L’arquebisbe de Canterbury, William Temple, va asseverar, ni més ni menys, que era el primer cop que algú havia personificat l’esperit sencer de l’ètica cristiana en una llei del Parlament.[3] Això es pot interpretar como una acceptació explícita de l’Església d’Anglaterra de la visió keynesiana de la política social i econòmica.[4]

En l’al·locució radiada After the War de març de 1943, el primer ministre Churchill va advertir la població que les dures circumstàncies d’aquell moment no permetien imposar a l’Estat noves grans despeses, però tanmateix va anunciar un programa de reconstrucció per a la postguerra. Aquest programa comprendria diverses “mesures pràctiques” de gran abast, entre les quals hi hauria una assegurança universal de salut del bressol a la tomba (from the craddle to the grave) i l’abolició de la desocupació per polítiques públiques que exercirien una influència equilibrant.

Les idees keynesianes de l’Informe foren doncs ràpidament acceptades per conservadors i liberals ―atès el precedent d’indiferència dolosa dels governs britànics a l’impacte de la crisi dels anys 30 sobre les classes populars, potser temien què podria passar amb el retorn d’una tropa aguerrida i victoriosa si l’Estat no actuava al nivell que exigia la gravetat de la situació. Curiosament, l’oposició al pla va procedir d’alguns líders laboristes que, amb el seu bagatge de lluita sindical a curt termini per a la protecció dels treballadors poc qualificats, estaven més interessats en discutir sobre salaris que no pas sobre seguretat social. El dirigent laborista Ernest Bevin va menystenir el pla qualificant-lo “d’ambulància social”. Tanmateix Bevin i col·legues foren ràpidament superats per les seves pròpies bases i precisament seria un govern laborista (el de Clement Attlee, sorgit de la derrota de Churchill en les eleccions generals de juliol de 1945) qui adoptés i desenvolupés un pla global de progrés social centrat en la lluita contra la necessitat, la malaltia, la ignorància, la misèria i la inactivitat per falta de feina, segons Beveridge “gegants” que assetjaven la ciutadania, malmetien la vida de les persones i que impedirien la reconstrucció del país si no s’hi posava remei. Ben segur doncs que Beveridge, amb el seu informe, es va guanyar tan el cel com l’estima terrenal de molts contemporanis, especialment dels soldats que tornarien vius de la guerra i tenien que començar de nou.

L’auster William Henry Beveridge va ser un colós intel·lectual, capaç d’establir una visió de futur i una estratègia d’acció acceptades pels ideòlegs conservadors i laboristes i sobretot pel públic, que volia una Gran Bretanya renovada, menys classista, més equitativa i més justa. Com diu l’emprenedora social Hilary Cottam, abans de Beveridge aquell era un país d’enormes desigualtats, amb un sistema de salut que pocs es podien permetre, escoles que semblaven tretes de les obres de Dickens i una societat desesperadament dependent de l’herència colonial.[5] Una societat, per cert, prou ben retratada en alguns best-sellers de Ken Follet.

Beveridge mai no va emprar l’expressió “estat del benestar”, terminologia que no li agradava. Preferia parlar “d’estat de serveis socials” per ressaltar els deures de l’individu amb la societat i no només els de l’Estat amb l’individu. En la seva visió, s’havia d’evitar tot el que pogués desincentivar la persona o limitar-ne les oportunitats i la responsabilitat. Un cop coberts uns determinats mínims estatutàriament establerts, l’Estat havia de cedir tota la iniciativa a l’acció voluntària de cada persona i deixar que aconseguís més del mínim per a ella mateixa i la seva família. En aquest sentit, i ja cap el final d’una trajectòria vital que acabaria el 1963, mentre continuava mantenint que l’Estat feia bé d’actuar en molts més àmbits que en el passat, Beveridge va expressar el seu temor d’haver donat lloc a un sistema que podia estimular els ciutadans a centrar-se passivament en les seves necessitats i mancances i que, segons com fos desenvolupat, podia limitar el potencial del ciutadà per contribuir a l’avenç social.

Gràcies a Beveridge després de la guerra el Regne Unit va aconseguir ràpidament augments molt substancials dels nivells de salut i d’educació de la població, d’expectativa de vida, de mobilitat social i d’oportunitats de tenir feina. En dues paraules: benestar i prosperitat. La seva visió i plantejaments foren determinants en la transformació social més gran d’aquell país en el darrer segle. En un proper post continuarem amb les idees de William Henry Beveridge i especularem una mica sobre les decisives implicacions de la visió de l’educació com a servei social.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

PD: En relació amb Churchill val la pena esmentar que quan el 1941 va nomenar un tal Richard A. Butler ministre d’educació, li va dir que el seu poder s’acabava a les portes de la classe i que qualsevol idea sobre l’ensenyament s’havia d’expressar com a suggeriment, no com a ordre. Quina llàstima que aquesta lliçó sigui tan desaprofitada!

---

[1] Enllaços a un fragment del Report  i a l’article Beveridge Report de Wikipedia.

[2] https://www.infoplease.com/encyclopedia/people/social-sciences-and-the-law/economics-biographies/beveridge-william-henry#ixzz1tuoWhAgE

[3] L’admirable potència d’aquests encomis al Report s’aprecia plenament en anglès: … “had been welcomed with almost universal approval by people of all shades of opinion and by all sections of the community” … “the first real attempt to put into practice the talk about a new world” … “a momentous document which should and must exercise a profound and immediate influence on the direction of social change in Britain“, i, més que cap altre, les paraules de l’arquebisbe de Canterbury: “the first time anyone had set out to embody the whole spirit of the Christian ethic in an Act of Parliament“.

[4] Parlant de l’Església d’Anglaterra, malgrat directament no té res a veure amb el tema d’aquest article, no em resisteixo a afegir que acaba de nomenar bisbessa de Londres la senyora Sarah Mullally, infermera especialista en tractament del càncer (que es confessa dislèxica) i ex-cap de les 400.000 infermeres del National Health Service d’Anglaterra.

[5] Hilary Cottam (2008) Beveridge 4.0. Participle Limited. A tall d’anècdota, aquest interessant document esmenta les darreres paraules atribuïdes a Beveridge: I still have a thousand things to do.