En aquest 2016 que ara acaba ha fet exactament 500 anys que l’humanista anglès Thomas More va publicar Utopia, narració de la vida i els costums socials, polítics i religiosos d’una illa fictícia on tot és de tots, cada persona té el que necessita i ningú no té por que li pugui mancar de res, amb la condició que contribueixi a l’economia i el bé públics. Utopia està regida per lleis justes i càrrecs electes; el treball és obligatori, l’educació universal i els delinqüents paguen amb l’esclavatge. S’hi professen diverses religions que per camins diferents tendeixen a un mateix fi inspirat per la raó. Els rituals i oficis religiosos compten amb una música instrumental i vocal refinada. Els sacerdots dels diversos cultes —incloses dones, amb la condició que siguin vídues i d’edat— són poc nombrosos perquè un honor tan gran només el poden exercir persones de virtuts excepcionals. En aquesta comunitat ideal, autònoma i ordenada on els habitants viuen en unes condicions aparentment perfectes, tothom es considera ric malgrat ningú no té possessions i la gent viu sense propietat privada ni diners. Com More fa dir al narrador clau, el misteriós aventurer Rafael Hytlodeo [1]: “Tan fàcil seria sustentar a tots si no fos pel beneït diner, inventat per obrir-nos el camí de l’abundància però que en realitat ens el tanca”. [2]

Em fa l’efecte que la fita singular del cinquè centenari d’aquesta importantíssima obra del pensament occidental ha passat desapercebuda, que ha estat poc commemorada, tal vegada perquè en els temps que corren prou tenim de sobreviure el millor possible i no estem per parlar d’utopies. No recordo durant l’any haver-ne trobat referències als llocs on m’informo habitualment i només ara, documentant-me un xic per fer aquest article, he vist alguns articles i actuacions commemoratives. [3] Tanmateix sembla clar que commemorar la publicació d’Utopia no ha estat un assumpte prioritari ni notori, ni tan sols a l’àmbit educatiu i acadèmic. Aquesta mancança és l’incentiu que m’impulsa —abans que s’acabi el termini de 500 anys, el següent és massa llunyà!— a divagar modestament sobre Utopia i la relació entre utopia i educació.

L’Utopia de Thomas More

Comencem per la persona, tot i que la seva tragèdia és prou coneguda. Sir Thomas More (1477-1535), advocat, escriptor i home d’estat anglès, era un alt funcionari del regne, molt proper al rei Enric VIII, qui el va nomenar Canceller d’Anglaterra el 1529. More era un humanista, amic i d’alguna manera partner intel·lectual d’Erasme de Rotterdam. Segons aquest, More era una ànima generosa, pietosa i ascètica, una perfecta combinació d’erudit clàssic i de devot cristià. Ambdós es van conéixer quan un Erasme cansat de l’eixorc escolasticisme continental viatjà el 1499 a Anglaterra per ampliar horitzons intel·lectuals. Fou a la llar de More on Erasme va formular l’objectiu de la seva vida, la reconciliació del Cristianisme amb els clàssics, entenent com a tals els redescoberts Plató i Sòcrates, no pas el gastat canon aristotèlic interpretat per Tomàs d’Aquino. No està de més recordar que tot i la moderació d’Erasme, la seva obra clau Elogi de la follia (1509) —on lloa More per la seva defensa del catolicisme davant del luteranisme—, seria incorporada a l’Index Librorum Prohibitorum pel Concili de Trento poques dècades després.

A més d’humanista, More també era un apassionat defensor de l’ortodòxia catòlica a qui va tocar viure l’auge de la Reforma i del Protestantisme a començaments del segle XVI. Frontalment oposat a que Enric VIII es divorciés de Caterina d’Aragó i a que establís i comandés una Església Anglicana (que com que la manava ell mateix, òbviament estava a favor del divorci), More va dimitir del càrrec de Canceller sense deixar de posar en qüestió la separació reial i la ruptura amb l’Església Catòlica. Jutjat per traició i condemnat a mort, la benevolença del rei es va manifestar en que, en comptes de ser penjat a la forca i esquarterat, l’execució consistís en una ‘simple’ decapitació, que va tenir lloc l’any 1535 a la Torre de Londres. Aquesta mort li valdria la canonització i la denominació “Santo Tomás Moro” amb que el vam conéixer en temps escolars.

El llibre conegut com a “Utopia” va ser publicat en llatí a Lovaina l’any 1516, amb el títol ‘Libellus … de  optimo reipublicae statu, deque nova insula Utopiae’, traduïble per ‘Llibre de l’estat ideal d’una república a la nova illa d’Utopia’. Utopia prové de les paraules gregues “no” (ou) i “lloc” (topos), de manera que significa “enlloc”. Segons algunes interpretacions també prové d’eutopos, que significa bon lloc. Així, un bon lloc que no existeix enlloc expressa bé el sentit del terme utopia, convertit en un nom comú en molts idiomes.

Utopia consta de dues parts, denominades Llibres I i II. Al Llibre II, escrit a Flandes el 1515 mentre hi era en servei oficial, More presenta una societat ideal on la gent viu de manera modesta i pagana, compartint una forma de vida qualificable de comunista en condicions gairebé perfectes, evidentment molt diferents de les reals i habituals d’Europa occidental en aquella època. El territori d’Utopia és una illa de bon clima i excel·lents condicions naturals. L’antiga llegenda de la Atlàntida havia inspirat mites utòpics en llocs més i menys versemblants però les exploracions del segle XV van permetre proposar una ubicació molt més realista. Així, l’illa idíl·lica on More ubica aquesta comunitat està situada a l’Atlàntic, molt a prop de les costes del Brasil. De fet, es pertinent dir que Utopia és un paradís artificial, perquè Utopos, el fundador de la república, va instar la població a excavar i eliminar l’istme d’uns quants quilòmetres que la unia al continent sudamericà, de manera que els habitants poguessin controlar millor els seus assumptes i estiguessin protegits d’influències pertorbadores.

Mentre el segon llibre imagina una societat més desitjable que la del seu temps i explica de manera concreta com de diferent i millor podria ser, el Llibre I se centra en la vida real, la situació social i les injustícies i condicions imperants a la societat anglesa de començaments del segle XVI. Escrit a Anglaterra el 1516, aquesta part és una conversa entre More, un dignatari de nom Peter Gilles i l’esmentat Rafael Hytlodeo que gira al voltant de qüestions polítiques i econòmiques determinades pels interessos, les riqueses i la cobdícia dels poders a l’Europa del seu temps. L’enèrgica crítica de la societat del segle XVI (per exemple, discuteix si els filòsofs han de ser servidors del rei i s’oposa radicalment a la pena de mort), porta a plantejar l’igualitarisme com a única solució contra l’egoïsme en la vida pública i privada. La pretensió de fons de More és més mitigar el mal que canviar la naturalesa humana.

More era un entusiasta d’una educació humanística (no restringida a arts i lletres) i pràctica que, junt amb altres humanistes, va influir en que s’obrissin portes a la ciència, en especial la matemàtica i la medicina, superant l’espai clos de l’aristotelisme medieval. More descriu l’interès dels pobladors d’Utopia en l’astronomia i la meteorologia i es pot considerar com un precursor de l’aprenentatge al llarg de la vida perquè explica que els “utòpics” inverteixen gran part del seu temps lliure en activitats formatives, en especial la lectura. Aquests habitants eren poc o gens coneixedors dels filòsofs famosos d’altres parts del món, però la seva laboriositat i rigor els havia portat a fer els mateixos descobriments que els Grecs en aritmètica, geometria, lògica i música. [4] A Utopia, on en el treball productiu era obligatori, l’estudi acadèmic a temps complert estava reservat a persones amb talent i determinació.

L’obra de More va tenir molt d’exit, segurament pel fet que els éssers humans sempre han somiat en vides sense patiment, fam ni malalties, en mons lliures de conflictes i en societats justes i sense explotadors. L’original llatí es va imprimir en diversos països d’Europa i el 1551 es va editar en anglès. El 1637 es va publicar en castellà una versió d’Utopia en la que manca sencer el Llibre I (segurament fou considerat massa crític) i on la traducció del Llibre II abreuja paràgrafs i altera la fidelitat a l’original [5]. Utopia no reapareixeria en una llengua hispànica fins la versió catalana de Josep Pin i Soler del 1912. Prop de quatre dècades haurien de passar abans de comptar amb noves edicions en castellà, el 1948 a Barcelona i el 1952 a l’Argentina. D’alguna manera això es pot considerar un símptoma d’escassa propensió a pensar contra-corrent en aquestes terres nostres i a imaginar a futurs desitjables que eventualment puguin orientar l’acció.

La visió d’una societat perfecta ha inspirat la humanitat des dels temps antics. Tot i que More va crear el terme, la República de Plató és una evidència, entre d’altres, que les utopies són molt més antigues que el seu nom. Tanmateix és mèrit de More haver donat cos i força a la idea. Posteriors a ell foren Tommaso Campanella (La città del sole) i Francis Bacon (New Atlantis). Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift exemplifica les utopies que es limiten a satiritzar situacions existents sense proposar solucions. Al segle XX, la possibilitat real de creació de societats autoritàries planificades va originar utopies (o millor, distopies) com les d’Aldous Huxley (Brave New World, 1932) i de George Orwell (Nineteen Eighty-four, 1949). Qui estigui interessat en l’assumpte de les utopies pot llegir l’obra de The Story of Utopias, obra quasi-centenària (1922) de Lewis Mumford, sociòleg, autor i professor sempre interessat en l’acció comunitària per millorar la vida. [6]

Arribats a aquí, la lectora o lector té dues opcions (tres si comptem tancar la pàgina). Una és saltar a la darrera part d’aquesta Nota, que tracta breument de la relació entre educació i utopia. L’altra és continuar llegint “normalment” per seguir una digressió tal vegada excessiva sobre dues utopies importants: la conceptual de James Harrington —decisiva per a la configuració política dels Estats Units d’Amèrica— i la pragmàtica de l’activista de Robert Owen, que va concretar amb fets el socialisme utòpic al servei de les classes populars.

L’Oceana de James Harrington

Una especulació amb influència política real fou The Common-wealth of Oceana (1656) de l’anglès James Harrington (1611-1677), exposició d’una constitució ideal destinada a facilitar la creació d’un república utópica. Harrington va estudiar un parell d’anys al Trinity College d’Oxford però en va sortir sense títol. Malgrat ser republicanista era amic del rei Carles I d’Anglaterra que fou executat pels revolucionaris l’any 1649. A causa d’aquesta paradoxal amistat va ser empresonat pel republicà Cromwell, qui va fer retirar Oceana de la impremta. El llibre posteriorment arribaria a veure la llum gràcies a la intervenció de la filla del Lord Protector Oliver Cromwell, això sí, amb una dedicatòria a ell. Mort Cromwell (que, per cert, volia que el poeta John Milton fos el seu “ministre” d’educació) Harrington va tornar a ser empresonat sense judici per l’acusació probablement falsa de conspirar per restaurar la monarquia. Quan va ser alliberat ja tenia la salut física i mental destruïdes, una mena d’execució lenta i dolorosa, a diferència de la de More.

A l’estat ideal d’Oceana, l’element bàsic del poder és la propietat de la terra. La distribució d’aquesta en lots d’un valor màxim determinat és una condició necessària de la soberania popular, doncs fa possible l’existència d’una forta classe mitjana capaç de fer front a una aristocràcia amb poders limitats per un complex mecanisme de rotació de càrrecs públics. Harrington presenta mètodes pràctics de repartir la terra, limita la duració dels càrrecs públics i estableix que a Oceana cada llei ha de ser objecte de referèndum. El seu pensament va ser molt important en la creació de la filosofia política que va alimentar Locke i Hume i les seves teories es van materialitzar en els principis idealistes dels American Founders. Les colònies de Carolina, Pennsylvania i Georgia foren inicialment planejades com a societats utòpiques amb un disseny físic, social i econòmic integrat. A Georgia es va preveure que la terra estaria repartida equitativament i les propietats no podrien augmentar per compra ni per herència. [7]

De la visió de Harrington van sorgir The Federalist Papers, col·lecció d’assaigs a favor de la ratificació de la Constitució per part dels diversos Estats, assumpte que, tot i la secessió de les colònies, no era gens segur. Encara que l’objectiu immediat de Publius —l’autor col·lectiu dels Papers— era aconseguir aquest vot, ja des del primer moment van plantejar un debat polític de gran envergadura i vigència. Així, l’any 1787, ja en el primer Federalist paper, Publius afirmava: “… sembla haver estat reservada a la gent d’aquest país, per la seva conducta i exemple, decidir la qüestió important de si les societats dels homes són realment capaces o no d’establir un bon govern de la reflexió i l’elecció o si les seves constitucions polítiques estan destinades sempre a dependre de l’accident i la força.” [8] Com es pot observar, aquest text té ple sentit més de dos segles després.

A risc d’allargar-me massa, afegeixo que les idees de Harrington foren clau perquè els Estats Units, a més de disposar d’una constitució escrita (la nació mare, Anglaterra, no en té) i d’un parlament bicameral, establís un mecanisme d’elecció indirecta del president (Electoral College) per evitar, arribat el cas, que el poble escollís una persona poc adequada al càrrec. En una ironia de la història, esperem que no sigui tràgica, aquest organisme fa pocs dies que ha confirmat l’accés de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.

New Lanark: La utopia pragmàtica de Robert Owen

Entre els propulsors d’utopies mereix un lloc excepcional l’anglès Robert Owen (1771-1858), el socialista utòpic més important de la primera meitat del segle XIX, que deixà una petjada que ha arribat fins els nostres temps. Owen va néixer en un indret remot de Gal·les i a l’escola va aprendre molt poc. El seu mestre era un tal Mr. Thickness que sembla que feia honor al seu nom. Com que als set anys era més hàbil que el mestre el van posar a ensenyar als seus companys, de manera que a l’escola no va aprendre mai més res i als 10 ja es buscava la vida a Londres fent ús de les seves dues grans qualitats: llegia molt i era encantador. A aquesta edat havia arribat a la conclusió que “hi ha quelcom fonamentalment erroni en totes les religions”, idea que no el privaria de tenir tota la vida una actitud quasi-religiosa de compassió per les persones que seria el motor de la seva vida. Li era insuportable el contrast entre la riquesa generada per la Revolució Industrial i la misèria de la immensa majoria de la població. Als 19 va optar a la feina de supervisor d’una filatura i la va obtenir fent ús dels seus dots d’enginy, imaginació i dedicació, sense amagar que no sabia res del negoci. Al cap de pocs anys ja era director d’una de les factories més importants de Manchester, on el van incorporar com a soci per la seva inventiva i innovació. [9]

Visitant Glasgow per feina va conéixer l’estricte presbiterià David Dale, banquer ficat en la indústria del cotó i en certa manera filàntrop que acollia orfans dels slums de la ciutat per fer-los treballar en la seva factoria situada a New Lanark, un paratge idíl·lic vora el riu Clyde. No em puc estendre en els detalls, però l’assumpte essencial és que als 27 anys Owen tenia una incipient fortuna, es casava amb la filla de Dale i estava a punt de fer realitat el seu somni: transformar aquest poble escocès en una comunitat governada per una combinació d’idees humanitàries i d’idees productives, on es fes realitat una economia al servei dels treballadors. Endeutant-se i assumint molts riscos, Owen va fer construir habitatges decents per als treballadors i els va moblar, va limitar les hores de feina i va instal·lar serveis de salud. També va restringir fortament l’alcohol i amb l’exemple va aconseguir que la gent mantingués nets els carrers.

Owen va excloure de la fàbrica els nens menors d’11 anys i per a ells va crear una escola —a càrrec de la seva dona— finançada amb els beneficis de la botiga de la companyia. El 1816 va obrir la primera llar d’infància del país per a nens i nenes a partir d’un any, on se’ls estimulava a cantar i ballar com a preparació de l’educació posterior que continuaria amb lectura, escriptura i aritmètica. Per a Owen era important que els nens aprenguessin a pensar per ells mateixos i a entendre el funcionament del món. “Man is the creature of circumstances” deia, i per això era essencial proporcionar educació, forjar el caràcter i formar bons hàbits que duressin tota la vida. Els treballadors entenien que els interessos del seu patró eren genuïns i estaven oberts a les constants innovacions que proposava l’infatigable Owen.

Robert Owen va tirar endavant enmig de moltes dificultats, algunes absolutament fora del seu abast, com l’embargament de vendes de cotó dels Estats Units a Anglaterra de 1807 (va mantenir la paga als treballadors tot i l’aturada de la producció per manca de matèria primera, actitud impensable i obstinada que treia de polleguera als seus socis i creditors). La innovació de New Lanark va atreure curiosos de tota mena: entre 1815 i 1825 va tenir més de 20.000 visitants, alguns tan destacats com el futur tsar Nicolàs I de Rússia (suposo que no quedaria gaire convençut del que va observar). En aquesta època i gairebé en solitari, Owen va començar a impulsar canvis en la legislació laboral de Regne Unit. La Factory Act de 1819 va incorporar idees d’Owen, si bé severament aigualides, però el precedent ja estava lograt i el mèrit és seu.

Consumit per la insuficient acció governamental en el camp laboral, l’infatigable i compromés Owen va saltar als Estats Units, nació on moltes persones amb esperit de reforma social, perseguint la seva pròpia idea d’utopia, van donar lloc a notables realitzacions en comunitats de caire religiós o secular. En aquest país Owen va fundar la societat cooperativa New Harmony, que tot i fracassar, va ser l’origen del primer jardí d’infància, de la primera escola de comerç, de la primera biblioteca pública i de la primera escola pública finançada amb impostos comunitaris als Estats Units. Però aquesta és tota una altra història.

És de destacar que Robert Owen va afrontar una immensa oposició des de tots els angles de l’espectre polític. Els conservadors ho veien tot plegat com una desestabilització de l’ordre social i un precedent perillós d’autonomia i organització dels treballadors. A l’altre costat, els reformistes més radicals denigraven Owen perquè consideraven que situava els pobres en comunitats tancades, motiu suficient d’oposició al seu reformisme utòpic. (Això recorda les coincidències pràctiques entre conservadors i radicals quan s’oposen per motius diferents a propostes de liberals i reformistes —vegeu la Nota d’opinió Els veritables creients).

La utopia d’Owen no va ser literària sinó pragmàtica, i va fructificar en el moviment cooperatiu i el pensament socialista del segle XIX. El seu punt feble va ser creure que la societat i els individus canvien com a resultat de la persuassió, tal com va reconéixer ell mateix en els seus darrers anys. More ho va tenir més fàcil: a banda que la seva societat perfecta no va passar del paper, comptava amb el recurs de degradar a la condició d’esclau qui infringia les normes establertes a la seva societat.

Reiterem la premissa d’Owen: “Man is the creature of circumstances”. Així, el punt principal de la seva filosofia era que, atès que el caràcter de la persona està condicionat per variables que no controla, és essencial que quan abans millor es pugui acollir a influències apropiades, d’on educar bé és la clau de la millora de les persones i de la societat. Els visitants de New Lanark podien veure amb els seus ulls com els nens educats en l’entorn creat per Owen eren generalment més instruïts, saludables, oberts i desimbolts que els altres nens. De manera que l’èxit econòmic de la comunitat era també èxit educatiu. Entre els molts mèrits d’Owen figura que la seva utopia social estigués lligada a una bona educació per a tots els fills dels treballadors.

Educació i utopia

Zygmunt Bauman (nascut el 1925) és un sociòleg i filòsof polonès establert al Regne Unit, mundialment famós per haver creat el concepte de “modernitat líquida”: els actuals temps d’incertesa i canvis accelerats en què les institucions ja no ofereixen marcs segurs i estables que permetin fer projectes a llarg termini. Aquesta reflexió és una suggeridora i pertinent invitació a plantejar i reimaginar el paper de les institucions educatives en el món d’avui.

Al popular i assequible llibre “Temps líquids. Viure en una època d’incertesa”, Bauman analitza el món contemporani i formula preguntes fonamentals sobre el futur que volem i el futur que ens espera. En aquest llibre Bauman dóna la seva esplèndida interpretació d’utopia: fi distant, cobejat i somiat, cap a on el progrés pot i ha de portar els qui busquen un món que respongui millor a les necessitats humanes. [10] Heus aquí un argument ric de significat, ple de força moral, que transmet l’esperança que de manera col·lectiva sigui possible avançar en direcció a un món on les persones puguin viure les seves vides amb plenitud, sense incerteses ni pors. Aquest ideal utòpic, malgrat sigui fàcil desqualificar-lo per ingenu, optimista o il·lús, hauria d’inspirar la teoria i la pràctica de tota acció educativa, i, per descomptat, de tota filosofia política.

L’àmplia coincidència de significat entre el “lloc desitjable que no és enlloc” de More i el “fi distant, cobejat i somiat” de Bauman ressalta la naturalesa intrínsecament crítica i orientada al futur de la utopia. El contrast dialèctic entre la visió imaginada del que podria ser amb la realitat del que és presagia canvis. Per això conservadors i realistes poc propensos a canvis que no els beneficiïn de manera immediata, tendeixen a assimilar utòpic a ingenu, mancat de realisme, impracticable o inassolible, fins i tot, ho identifiquen amb imprudent i perillós. El sol fet d’especular sobre la possibilitat que pugui existir quelcom més cobejable i desitjable del que coneixem o tenim posa de manifest que la realitat actual no és prou satisfactòria. Aquesta constatació nodreix la força interior que condueix a concebre, teoritzar, canviar o transformar la realitat, com van fer en diversos plans More, Harrington i Owen, i molts altres.

Potser per aquest caràcter indefugiblement crític, en els àmbits relacionats amb la pràctica i la gestió de l’educació generalment s’evita parlar d’utopia, perquè automàticament tot queda damunt la taula, a la vista, s’obre la caixa de Pandora de la missió de l’educació, dels processos educatius, del sistema escolar, dels estaments, institucions, finançament o dels professionals. Però en els temps líquids que descriu Bauman, el debat és tanmateix indefugible i, ni que sigui de manera fractal, ja està en marxa a la nostra societat. L’interès compartit per molts ensenyants i pares de disposar d’un sistema que respongui millor a les necessitats d’alumnes i fills, fa que alhora siguin indispensables tan la mirada llunyana i l’especulació intel·lectual sobre futurs educatius com la tasca pràctica i concreta de construcció de noves realitats i de transformació de les existents. Anatole France [11] deia que fins i tot els troglodites, per no continuar a les cavernes, miserables i despullats, van haver de somiar un món millor. Segons France, la utopia és el principi de tot progrés i l’esbós d’un futur millor: de somnis generosos en surten realitats beneficioses. Penso que això és del tot encertat en relació amb l’educació.

El trànsit vers un sistema educatiu més capaç de satisfer millor les necessitats de les persones és una empresa inevitable, difícil i meritòria, per a la qual, col·lectivament, com a societat i com a professionals de l’educació, hem de dibuixar el nostre mapa. Però no hem de ser-hi només “nosaltres”, adults. Els alumnes també han de ser coautors d’aquest disseny perquè tenen una legítima aspiració a tenir veu en els assumptes que els afecten i volen influir en la configuració de la seva relació amb el món. A més, el temps és més seu que no pas nostre. [12]

Tot emprenent amb ànims i fermesa aquesta feina, no està de més recordar el que deia Oscar Wilde: un mapa del món que no inclogui Utopia, no val la pena ni mirar-lo.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

PD: Moltes gràcies a les lectores i lectors de Notes d’opinió per la seva benvolença i els seus comentaris. Em comprometo a que la propera Nota sigui considerablement més breu.

Bon Any Utòpic 2017!

Referències

[1] Per elaborar aquesta Nota d’opinió he emprat l’esgrogueït exemplar de “Utopía” que tinc a casa des de fa prop de 50 anys, de la venerable col·lecció Austral núm. 1153, Espasa-Calpe Argentina, S.A., Buenos Aires, segona edició. Traducció del llatí de Pere Voltes Bou. El nom de l’aventurer i erudit Rafael Hytlodeo apareix per primer cop a la pàgina 29 i és el que faig servir, en lloc del Raphael Hythlodaye o Hythloday de les edicions angleses.

[2] Cita de la pàgina 143 de l’esmentat edició d’Utopia a la col·lecció Austral.

[3] Vegeu, per exemple, https://www.theguardian.com/books/2016/nov/04/thomas-more-utopia-500-years-china-mieville-ursula-le-guin

[4]http://www.bl.uk/learning/histcitizen/21cc/utopia/more1/education1/education.html

[5] Així ho explica Pere Voltes al pròleg de l’edició de la col·lecció Austral (pàgina 15).

[6] El PDF de The Story of Utopias (1922) de Lewis Mumford es pot descarregar a l’adreça http://www.hubertlerch.com/pdf/Mumford_The_Story_of_Utopias.pdf També es pot consultar http://www.sacred-texts.com/utopia/sou/ Existeix una edició en castellà. Editorial Pepitas de Calabaza, 2013.

[7] https://en.wikipedia.org/wiki/Utopia

[8] https://en.wikipedia.org/wiki/The_Federalist_Papers

[9] Notes tretes en gran part de “A Brief History of Economic Genius”, de Paul Strathern (2001), Ed. Thomson, pàgines 145 i següents.

[10] Zygmunt Bauman “Temps líquids. Viure en una època d’incertesa” (Viena Edicions, 2007). Pàgina 118 (he posat la cita en present).

[11] Anatole France, citat per Lewis Mumford: http://www.sacred-texts.com/utopia/sou/sou04.htm

[12] Es pot trobar més sobre aquest tema al meu article “Educar, entre la evasión y la utopía” pàgs 127-157 del llibre “La sociedad de la ignorancia”, Gonçal Mayos i Antoni Brey (editors). Ed. Península, 2011.