NOTA PRÈVIA

L’Associació Educació Oberta (Asociación Educación Abierta) ha estat treballant en un projecte de reflexió educativa denominat “Calmar la Educación“, que parteix d’un  document base  amb 101 propostes de debat. Carlos Magro, vicepresident d’aquesta associació, em va convidar a comentar alguna d’aquestes propostes i jo vaig escollir la primera, per semblar-me summament important. El seu enunciat:

Calmar l’Educació 1. L’educació és una conversa, essencialment en persona i entre persones. La tecnologia pot multiplicar les possibilitats d’aquesta conversa.

No podria estar més d’acord amb aquest enunciat. L’educació és una conversa, o almenys hauria d’aspirar a ser-ho, en base a les consideracions que exposo a continuació. Aquesta aportació ha estat publicada al blog d’Educación Abierta. Només em queda afegir el meu agraïment a en Carlos i la meva enhorabona als impulsors i col·laboradors d’aquesta iniciativa.

Educació és conversació

El tret essencial dels centres educatius és que són institucions creades per la societat per acollir persones joves (que anomenem alumnes) i posar-les en contacte entre si i amb uns adults degudament preparats i seleccionats (els professors i professores que constitueixen l’estament docent) al llarg d’un procés que dura anys i que comprèn una fracció significativa de la vida de cada individu. Com assenyala David Istance, els centres educatius són entitats morals i socials que tenen la missió de promoure els valors humans en un entorn segur, que sovint és l’únic en el qual poden confiar els pares i la societat en general.[1]  Les oportunitats que per a cada nena, nen, adolescent o jove ofereix el centre educatiu com a espai d’interacció i conversa són úniques i irrepetibles, el que confereix especial responsabilitat i transcendència a la tasca dels educadors.

Els professionals a càrrec dels centres educatius tenen la missió de facilitar al màxim el creixement intel·lectual i personal de tot l’alumnat. A més han de fer-ho de la millor manera possible dins dels marcs d’actuació establerts externament mitjançant lleis i reglaments que incideixen fortament en l’organització i el contingut de la seva actuació. Les normatives, però, no són els únics factors determinants: les activitats que es duen a terme en els centres també estan condicionades pels idearis, capacitats, valors i recursos de les institucions i dels seus professionals i per les condicions de l’entorn. Tots aquests factors mediatitzen, potenciant o potser desdibuixant, el que hi ha de fonamental: l’espai d’interacció personal entre les persones joves i les persones adultes que la societat destina a la seva educació.

Cada centre educatiu, pel simple fet d’existir i d’actuar d’una certa manera (entenent com a tal els estímuls que genera, les interaccions que afavoreix i les orientacions que proporciona),  incideix en el desenvolupament intel·lectual i moral de tots i cadascun dels i de les alumnes. Aquest desenvolupament està ineludiblement condicionat pels plantejaments de les activitats que es duen a terme, pel seu potencial i també pels seus límits i restriccions. Així doncs, per la manera en què es planteja i condueix, tot procés d’escolarització té conseqüències en el desenvolupament i l’aprenentatge de les persones joves. A tall d’exemple només cal observar la diferència substancial entre l’acció educativa d’un centre que estimula constantment l’expressió del pensament de l’alumne i afavoreix que aquest tingui línies de raonament pròpies i la d’un centre que no la desitja ni promou perquè considera que interfereix les classes o interromp uns discursos prèviament programats.

En definitiva, el tret més essencial d’un centre educatiu és fer possible en espai i temps la interacció entre el món adult i la generació jove amb finalitat formativa. De manera corresponent, l’essencial del procés educatiu és la materialització quotidiana, coherent i progressiva d’un cúmul ampli i diversificat d’interaccions adequadament plantejades i gestionades (la participació és implícita a aquest “adequadament”). És en aquest marc conceptual on l’expressió “l’educació és una conversa” adquireix ple sentit i rellevància. Per molt importants que siguin i per molt pes que tinguin, les tradicions, les normatives i les formes d’organització són contingents. El fonamental és, o hauria de ser, la qualitat de la interacció, de la conversa, del diàleg entre totes les persones implicades.

Precisament una de les millors representacions mentals del procés educatiu és la seva conceptualització com un triple diàleg: el de l’alumne amb si mateix (especialment en forma de treball intel·lectual personal, estudi i introspecció), el diàleg dels alumnes entre ells mateixos (activitats de grup, investigacions i projectes col·laboratius, entre d’altres), i el diàleg entre alumnes i professors (classes, debats, tutoria, orientació i suport personal, etc.). Tot això constitueix un complex entramat de converses que admeten l’atzar però que han de ser planificades i avaluades. La voluntat i la capacitat del professorat de promoure i conduir aquestes converses és el que el fa fort i imprescindible. En aquest sentit, parafrasejant Sherry Turkle, es pot dir que la conversa entre persones és —o hauria de ser— la principal tecnologia a disposició de l’educació: la conversa cara a cara és el principi organitzador bàsic. [2] No obstant això, cal reconèixer que el sistema educatiu en el seu conjunt i els centres educatius en particular tenen, llevat d’excepcions, un llarg camí per davant per fer de la conversa el seu principal instrument conceptual i organitzatiu. Col·lectivament estem en això.

La tecnologia digital pot certament multiplicar les possibilitats d’aquesta conversa, tal com proposa l’enunciat, però també pot atrofiar les capacitats d’empatia i autoreflexió. Atès que la tecnologia digital incideix fortament en el que les persones adultes i joves pensen, senten i fan, cal disposar d’una conceptualització potent del seu paper en l’educació. Segons el parer de qui subscriu aquestes línies, l’ús de la tecnologia digital en l’àmbit educatiu s’ha d’entendre i articular en relació a: 1) l’exploració de l’univers d’informació, de models i entorns simulats (que poden incloure jocs) i l’exploració del món físic i natural mitjançant les interfícies apropiades, 2) la formulació, concreció i l’expressió de les idees personals mitjançant llenguatges simbòlics (textual, matemàtic, musical, icònic, algorítmic, etc.) amb la consegüent plasmació exterior tangible del pensament individual, i 3) la comunicació, col·laboració, l’intercanvi, la posada en comú i treball cooperatiu entre persones físicament pròximes o a distància. Aquest esquema, que la seva creadora Idith Harel denomina 3X pels seus sigles en anglès (eXploration, eXpression, eXchange), concreta el més valuós de la contribució de la tecnologia digital a l’educació. Degudament incorporades als tres diàlegs educatius, les tecnologies es posen naturalment al servei de la curiositat, la iniciativa, la plasmació de les idees, la creativitat i la conversa i contribueixen al desenvolupament de l’intel·lecte, la personalitat, les aptituds i els valors de l’alumnat. [3]

Mitjançant la conversa el professorat té en els seus mans aprofundir i millorar la humanització i el profit de l’educació: a escala del que poden fer alumnes i professors, contribuir a que el món sigui millor consisteix precisament en posar la conversa al cor de la pràctica educativa.

Ferran Ruiz Tarragó

Expresident del Consell Escolar de Catalunya

Abril 2018

[1] Universitat de Cambridge (2012). Future of the teaching profession seminar. 16th-17th February 2012. A record of the discussion.

[2] Sherry Turkle (2015) Reclaiming Conversation. The Power of Talk in a Digital Age. Penguin Press.

[3] Ferran Ruiz (2007). La nueva educación. LID Editorial Empresarial (pàgs. 49-52).