Els veritables creients

Per preparar un tema d’un postgrau de formació de potencials directors escolars en el que participaré he tornat a llegir una mica de Mintzberg, el geni canadenc que va explicar com ningú els conceptes fonamentals de l’estructura de les organitzacions humanes —incloses per descomptat les educatives— i les seves relacions de poder. Penso que aquest és un dèficit important dels administradors de l’educació i dels directius escolars, molt condicionats per lleis, disposicions, organigrames, tradicions, hàbits, especialitzacions estanques i avaluacions, i generalment poc oberts als cossos de coneixement que proporciona el management modern, en gran part perquè sonen a “empresa”.

Academicians don’t understand power deia Drucker i d’això se’n ressent la formació dels directius escolars, poc propensa a considerar que els principis que possibiliten que la gent pugui treballar junta amb eficàcia en el món extern s’apliquin a organitzacions com les educatives que tenen per finalitat canviar vides en lloc de produir beneficis econòmics. Aquesta limitació de perspectives accentua l’aïllament intel·lectual i comunicatiu de l’àmbit educatiu en la societat.

Com deia, estava llegint un capítol de “Power In and Around Organizations” de Henry Mintzberg (1983) quan he trobat una llarga referència a un tal Eric Hoffer, de qui no en sabia res de res. He mirat qui era aquest personatge i he decidit que valia la pena dedicar-hi una estona. Anant al gra: Hoffer era un estibador del port de Sant Francisco que aprofitava els temps lliures i els dies sense feina per filosofar i escriure sobre la vida, el poder i l’ordre social.

Nascut a Nova York el 1902 d’una família molt pobra, la mare de Hoffer va morir quan ell era molt petit. Com a conseqüència d’una caiguda va quedar gairebé cec als set anys però va recobrar la vista als 15. Aleshores va decidir llegir a tota hora, no fos cas que li tornés la ceguesa. Quan el 1920 va morir el seu pare, Eric va emigrar a Califòrnia on durant 23 anys va fer de peó agrícola i múltiples feines manuals. La única possessió que transportava entre feina i feina eren els seus llibres. Visitant asidu de les biblioteques populars, a part de treballar, segons la Wikipedia, passava el temps between the books and the brothels. Aïllat per la neu quan buscava or va aprofitar el temps estudiant els Assaigs de Michel de Montaigne. El 1943 va entrar d’estibador al port de San Francisco i, aleshores, a més de llegir, va poder escriure.

El 1951 va publicar “The True Believer”, llibre sobre la naturalesa dels moviments de masses, els motius i personalitats de la gent que els impulsa i les causes psicològiques del fanatisme. Analitza perquè i com comencen, progressen i acaben aquests moviments i també estudia les semblances entre ells, siguin polítics, religiosos, radicals o reaccionaris. Aquest llibre va convertir Hoffer en una celebritat, però ell va continuar treballant d’estibador fins que es va jubilar el 1967. El president Reagan va reconèixer l’impacte de l’obra d’Eric Hoffer en concedir-li la Medalla Presidencial de la Llibertat.

La singularitat d’un pensador sense escolarització formal, autoeducat, eric-hofferaliè a l’acadèmia, i la novetat d’un filòsof de classe treballadora van afavorir l’èxit de les seves obres posteriors. N’esmento només dues: “The Passionate State of Mind” (1955), amb aforismes a l’estil del seu estimat Montaigne i la seva obra preferida, “The Ordeal of Change” (1963), sobre les reaccions humanes a les convulsions polítiques i econòmiques. Wikipedia proporciona abundant informació sobre la persona (anglès, castellà) i sobre “The True Believer“, del qual n’hi ha traducció en castellà. La versió en anglès en PDF s’obté fàcilment a Google.

Torno ara al que deia al començament, a la referència que Mintzberg fa de Hoffer a “The Power In and Around Organizations”, en concret, a la definició de conservador, liberal, escèptic, radical i reaccionari en termes d’actituds cap el passat, el present i el futur (pàgs 530-531). Segons Hoffer [tradueixo i adapto al meu aire — el millor com sempre és llegir l’original], conservador es qui dubta que el present es pugui millorar i intenta que la seva imatge mental de la realitat actual serveixi per donar forma al futur; en definitiva, vol que el futur s’assembli al passat. El conservador mira el passat per tenir sentit de continuïtat, inspirar-se i adquirir confiança en el present, però no es tanca al canvi parsimoniós i gradual.

L’escèptic, en canvi, pensa que mai no hi haurà res de nou sota el sol: el que ha sigut, serà; el que s’ha fet, es continuarà fent, sense canvis substancials; el que no s’ha fet, no es farà. Per a l’escèptic el present és la suma de tot el que hi ha hagut i haurà. Aquesta perspectiva contrasta amb la del liberal, que contempla el present com el resultat legítim del passat. Per al liberal el present és com un fill del passat que creix i es desenvolupa de manera constant cap a un futur millor; perjudicar el present és malmetre el futur i les opcions que pot oferir.

Conservadors, escèptics i liberals tenen en comú que valoren el present i no abraçarien de bon grat la idea de sacrifici per canviar la realitat. La seva actitud és que el futur no mereix l’autosacrifici. En aquest sentit extrem —sacrificar-se personalment per bastir el futur desitjat— conservadors i liberals s’acosten als escèptics.

Per a Hoffer, radicals i reaccionaris tenen en comú que detesten el present. Assenyala que perceben el present com a una aberració i una deformació, que són capaços de procedir d’una manera despietada i temerària en el present i que se senten confortables amb la idea del sacrifici. La diferència entre ambdós rau en la visió que tenen de la mal·leabilitat de la naturalesa humana. El radical creu de manera apassionada que l’ésser humà admet una perfectibilitat infinita. Creu que canviant l’entorn humà i perfeccionant la tècnica de formació d’ànimes es pot forjar una societat nova, sense precedents ni càrregues del passat. El reaccionari en canvi no creu que la persona tingui un potencial amagat per a fer el bé: la persona no pot millorar i per establir una societat estable i saludable cal seguir models provats en el passat. El reaccionari veu el futur com una gloriosa restauració més que com una innovació o un canvi original.

Els radicals que defensen construir quelcom nou i sense precedents­ i els reaccionaris que pretenen la restauració gloriosa del passat són els true believers de Hoffer. A la realitat, però, la distinció entre aquests dues menes de veritables creients no sempre és nítida [és fa inevitable recordar allò que “els extrems es toquen”], perquè el reaccionari manifesta el seu radicalisme quan recrea el seu ideal del passat. La imatge que el reaccionari es fa del passat es basa no tant en el que realment succeí sinó en el què vol que sigui el futur. Així, el reaccionari innova més que no pas reconstrueix.

Un desplaçament similar es dóna en el cas del radical quan tracta de construir el seu nou món. Sent la necessitat de guiatge pràctic i com que rebutja un present que no li agrada i vol modificar o destruir, se sent impulsat a enllaçar el nou món amb algun punt del passat. Admetre el recurs a la violència per donar forma al nou món enfosqueix la seva visió de la naturalesa humana i l’acosta a la del reaccionari.

Menystenir el present retroalimenta les inclinacions de qui se sent frustrat. Hoffer assenyala que el més xocant d’escoltar-los quan reneguen del present i descriuen la incurable vilesa dels temps actuals, és apreciar que fer-ho els satisfà, que els hi proporciona alegria. Aquesta satisfacció prové no només d’airejar queixes i greuges sinó del fet que desaprovar el present alimenta sensacions de força i igualtat, que alliberen de sentiments de fracàs i d’aïllament.

La falta d’èxit dels moviments de masses en els afers quotidians sovint genera una audàcia extravagant. Advocar pel que és impracticable genera una sensació d’eufòria i de superioritat, perquè el risc de quedar desacreditat quan s’intenten impossibles és molt menor que el risc que corre qui intenta aconseguir fites possibles.

Acabo. El lector que hagi arribat fins aquí (gràcies!) es preguntarà a que ve tot això. Buscar material per a un curs de formació m’ha portat a compartir una divagació que s’aparta del temari previst. És el que té Internet: són tants els camins i tantes les descobertes i distraccions que al final et perds, com m’ha succeït a mi (però m’ho he passat bé). A més, és obvi que no sóc d’aquest ram i que “The True Believers” és antic; es va publicar fa més de 60 anys i l’autor fa més de 30 anys que és mort. Tanmateix, en temps políticament tan insatisfactoris com els que vivim ara i aquí, amb institucions i organitzacions que han (haurien!) d’esforçar-se per recuperar o redefinir la seva legitimitat (els temps líquids van d’això), i en particular amb centres educatius sacsejats tant pel desig de renovar-se com per pressions mediàtiques per innovar, m’ha semblat estimulant la possibilitat de plantejar les actituds cap el present, el futur i el passat segons les perspectives conservadora, liberal, escèptica, radical i reaccionaria. A més, si Mintzberg ho cita, segur que no és irrellevant. Potser, després de tot, aquesta divagació pugui tenir una mica d’interès per a les noves fornades de directores i directors escolars que hauran de pilotar amb encert les seves institucions en temps turbulents. Tant de bo fos així.

Ferran Ruiz Tarragó

Anuncis

14 pensaments sobre “Els veritables creients

  1. Ferran, m’agrada tot el que penses i més encara com ho fas arribar. És curiós com hi ha persones, com aquest Sr. Hoffer (que jo he descobert per tu) que neixen pobres, o en realitats dures (ara també em venen al cap d,altres) i que deixen quelcom que canvia el pensament, la vida o la societat!!!
    Ah! Tenen molta sort aquests estudiants que podran gaudir de les teves xerrades… Fins aviat, espero!!!

  2. Bon dia Ferran, Gràcies per esquematitzar uns conceptes que, potser, no se’ns queden ben definits en el dia a dia de la gestió. Si em dones autorització ( i si no, me la prenc) trametré aquest escric a la nova fornada de directors i directores que s’han incorporat al càrrec a les diverses escoles i instituts del territori de Lleida en aquest curs 2016-17.

  3. “Advocar pel que és impracticable genera una sensació d’eufòria i de superioritat, perquè el risc de quedar desacreditat quan s’intenten impossibles és molt menor que el risc que corre qui intenta aconseguir fites possibles”.

    Aquesta idea m’ha semblat molt interessant. No sé si es aplicable a tota organització, però en la política d’avui explicaria l’extesa creença d’alguns en la seva superioritat moral.

    • Doncs sí, Carles, la idea és prou potent i versemblant per ser d’aplicació a persones i organitzacions, ara i aquí. Gràcies pel comentari. Ferran

  4. Ferran com sempre un post molt interessant i sobretot “oportú” pels moments tant polítics com educatius.
    Gràcies per les teves reflexions i ensenyances.

    • Jordi,

      Possiblement encaixin en el bloc dels conservadors. La por impossibilita el canvi. Maquiavel, ja parla dels porucs com aquells “del teu bàndol” (vol dir que es beneficiarien del que l’innovador proposa), però que no et recolzen per por, així com d’altres no ho fan per desconfiança, càlcul interessat o mandra. La lectura política és obvia.

      Salut!

      Ferran

  5. Gràcies per aquest post tan enriquidor, estimulant i il•luminador. Sempre ens dones arguments per qüestionar la nostra tasca i ajudar-nos a pensar una mica millor sobre el que estem fent.

  6. Ferran, m’identifico amb el fet que m’ho he passat bé llegint el post. M’ho he passat bé i he reflexionat sobre on em situo. Conèixer el passat com més millor. Imaginar el futur, però construir sempre en el present, que és en definitiva l’únic que tenim i, quan el volem agafar, ja se’ns ha escapat. I parlant d’organitzacions, aquesta setmana vaig poder gaudir d’una conferència del prior de Montserrat: Ignasi M.Fossas, que ens va parlar sobre l’aportació de la regla de Sant Benet al lideratge de les organitzacions: 1500 anys avalen els monestirs benedictins. Vaja, que dec ser un conservador,….

  7. […] És de destacar que Robert Owen va afrontar una immensa oposició des de tots els angles de l’espectre polític. Els conservadors ho veien tot plegat com una desestabilització de l’ordre social i un precedent perillós d’autonomia i organització dels treballadors. A l’altre costat, els reformistes més radicals denigraven Owen perquè consideraven que situava els pobres en comunitats tancades, motiu suficient d’oposició al seu reformisme utòpic. (Això recorda les coincidències pràctiques entre conversadors i radicals quan s’oposen per motius diferents a propostes de liberals i reformistes —vegeu la Nota d’opinió Els veritables creients). […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s