8000 morts al dia

No, no em refereixo a cap dels múltiples desastres quotidians del nostre món, sinó als usuaris de Facebook que moren cada dia, segons estimacions d’un estudi esmentat en un reportatge de BBC-Future del març passat. Facebook s’està convertint en un enorme cementiri on el nombre de residents creix ràpidament. L’any 2012, tot just vuit anys després de ser creat, ja havien mort 30 milions d’usuaris i per pura biologia aquest nombre no para d’augmentar. Si continua així algun dia tindrà més usuaris morts que vius.

Parlar d’usuaris morts no té gaire sentit però, tanmateix, una persona difunta pot continuar “viva” als ulls dels altres membres de la xarxa, els quals poden continuar enviant-li invitacions, comentaris o felicitacions d’aniversari. Si l’empresa que dóna el servei desconeix l’òbit, n’hi ha prou amb que un individu tingui la contrasenya del difunt perquè el compte d’aquest pugui continuar operant “normalment” de manera indefinida.

Aquesta suplantació pot fer-se amb la intenció d’enganyar però també pot passar que abans de morir el titular legítim cedeixi de manera formal o informal el seu “patrimoni” a la xarxa a una altra persona, amb la intenció que el “marmessor digital” comuniqui la defunció als membres de la xarxa amb els quals es relacionava. També pot voler que la persona designada continuï la seva obra o simplement desitja que, en moments possiblement difícils, algú de confiança prengui el control dels comptes digitals per administrar-los de la manera que li sembli més adient. Al cap i a la fi, quan una persona deixa tots els seus bens en herència a una altra, es pot raonablement pensar que això també inclou el seu patrimoni digital personal, per molt al núvol que aquest sigui.

Una possibilitat és mirar d’incorporar aquest patrimoni al testament, però en general no és clar que això es pugui fer ni que els comptes digitals siguin propietats que es poden deixar en herència com les monetàries i materials. A l’estat de Delaware, un dels paradisos fiscals dels Estats Units, ho tenen estudiat i aparentment resolt. Una llei permet tractar els comptes digitals d’un difunt com si fossin una herència normal i designar el marmessor que hi tindrà accés, amb els mateixos drets que tenia el propietari anterior o el creador del compte (posats a especular, potser en el futur els comptes digitals s’heretaran entre generacions!).

Cedir comptes d’usuari va tanmateix en contra del que generalment preveuen els proveïdors, que a la lletra petita incorporen la condició que ni compte ni contingut són transferibles quan mor el propietari. Les clàusules dels agreements de servei que l’usuari accepta quan clica « he llegit les condicions i accepto » (aquesta deu ser, de molt, la mentida més freqüent a Internet) comprometen a que l’accés i la modificació dels continguts només la pugui fer la persona que ha obert el compte. Aquests proveïdors de servei consideren que el compte és una mena d’extensió virtual de la persona que el sol·licita, de manera que els drets d’aquesta s’extingeixen a la mort del titular i no són transferibles. Així que les últimes voluntats digitals poden contravenir els acords de prestació de serveis que els proveïdors imposen unilateralment.

En aquestes clàusules pot constar que el proveïdor del servei té el dret de bloquejar el compte o de cancel·lar els seus continguts en cas de la defunció de l’usuari que l’ha creat, o bé que l’única acció permesa a tercers sigui esborrar el compte del difunt. És perfectament possible que l’hereu dels passwords —ni que sigui del tot ben intencionat i fidel complidor de la voluntat de la persona difunta— estigui cometent una infracció quan les condicions no admeten la cessió de comptes, ni en vida ni post-mortem. Es podria arribar a considerar que això constitueix una suplantació d’identitat dolosa i entrar en un procés judicial. Si, per exemple, la parella del difunt manté actiu el compte d’aquest, està cometent un robatori d’identitat? A banda que sigui ètic o no, és això un delicte? És obvi doncs que hi ha molta feina legal a fer en aquest àmbit.

Les persones que moren sense fer testament són capítol a part. D’elles ni tan sols no se sap formalment quina era la seva voluntat. Haurien volgut esborrar els seu comptes d’Internet o potser els hi agradava la idea que els seus continguts fossin presents a la xarxa de manera indefinida? Potser haurien volgut que passessin a formar part d’un col·lecció o que fossin administrats per un altre usuari. No hi ha manera de saber-ho.

Un article de la revista digital FastCompany —amb l’inquietant subtítol Google cares about you, now, and in death (Google es preocupa de tu, ara i en la mort)— comentava fa un temps la posada en marxa de la funcionalitat Inactive Account Manager per permetre als usuaris decidir què s’ha de fer amb els seus comptes un cop ja no hi siguin. Amb aquest servei blogs, àlbums de fotos, comptes, etc., es poden esborrar o bé transferir a qui hagi estat designat per l’usuari difunt, al temps que s’envien les notificacions adients als usuaris i contactes prèviament relacionats.

Molts perfils de Facebook informen del traspàs del seu titular amb l’etiqueta “en record de” (remembering) i deixen d’aparèixer en espais públics com “gent que potser coneixes” o en recordatoris d’aniversari. Aleshores es diu que el compte és “commemoratiu” (memorialised). Això succeix quan la defunció es comunica a Facebook de manera fefaent, amb un certificat o una notícia de l’òbit, però el procediment facilita que els hackers de comptes es diverteixin fent declarar com a memorialised comptes d’usuaris vius.

Tot això no són més que pinzellades de situacions i problemes relacionats amb la mort dels titulars dels identificadors de serveis d’Internet com ara correu electrònic, Twitter, Pinterest, Instagram, Tumblr, LinkedIn, etc. Són nous àmbits d’incertesa i conflicte que requereixen directives internacionals sobre la presència de persones difuntes en l’univers digital. Pretendre resoldre aquests assumptes amb normatives a nivell estatal probablement causi més perjudicis que beneficis en cas de conflictes, perquè l’assumpte és internacional per naturalesa, a més de realment complex. Una mostra d’això és l’article “Digital Will” [Testament digital, consultat el 25 de maig de 2016] de la Viquipèdia en anglès. Entre les orientacions que dóna per a la bona mort digital, arranjar els assumptes personals i evitar complicacions als successors, esmenta, precisament, nomenar algú com a executor digital, proporcionar-li la llista de serveis, identificadors i contrasenyes d’accés, accions que poden estar prohibides pels proveïdors o que en tot cas només es poden fer amb el protocol que aquest assenyali.

La mort a Internet té molts vessants. Requiescat in pace (que descansi en pau) era fins fa poc una expressió reservada a làpides i esqueles. Ara #RIP és un hashtag força popular a la xarxa, sovint acompanyat d’un sufix que designa la persona difunta. Un exemple molt recent és #RIPPrince. Un altre vessant és l’streaming de funerals. Com diu un article de The Atlantic, a mesura que la gent viu lluny de familiars i amics, viatja o està massa ocupada per deixar la feina i anar a la cerimònia fúnebre, aquesta és una possibilitat que guanya practicants, oimés quan hom pot deixar l’expressió del sentiment en un llibre de condolences virtual.

A mesura que la imaginació es desferma i la societat s’aparta o allibera de normes i restriccions tradicionals van emergint nous espais i funcions per a les eines de la modernitat. Potser aviat, quan anem a un funeral, serà costum fer-se unes selfies de record. D’això ja n’hi ha exemples famosos, com el d’Obama, Cameron i Helle Thorning Schmidt (primera ministra de Dinamarca) fent-se una selfie tots riallers en un acte d’homenatge a Nelson Mandela, al costat d’una Michelle Obama que els ignora olímpicament. Cal dir, en honor a la veritat, que no era ben bé un funeral, sinó un acte d’Estat.

Com que les selfies són omnipresents, possiblement anem en camí de reblar el clau incorporant el costum de fer-nos una selfie amb el taüt del difunt (obert o tancat, segons preferències i normes de capteniment funerari). Quan l’haguem fet, sense perdre ni un moment, la penjarem a Twitter sense oblidar-nos de posar-hi el hashtag #RIP. Fet això ja haurem complert i podrem posar l’atenció en d’altres assumptes. L’expressió de dol però serà més genuïna i efectiva si esmercem un moment més per dir als nostres seguidors que, sisplau, facin retweet per acompanyar en el sentiment els familiars i amics.

Un bon eslògan dels nous temps podria ser: Si estàs de dol, tuiteja!

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

Nota: Seran benvingudes les notícies, comentaris, suggeriments i refutacions en relació als temes d’aquest post. Gràcies d’avançada.

Anuncis

4 pensaments sobre “8000 morts al dia

  1. Certament quedà molt per legislar. Cal anar a compàs dels signes del temps. Enhorabona per l’escrit Ferran, continua, ho fas molt bé 3>

  2. Moltes gràcies Ferran,… és un tema per donar-hi altaveu; a mi se’m fa difícil que tot i havent comunicat un parell de decessos a Linkedin, no hagin fet res per averiguar si l’informació era verídica i els perfils segueixen estan actius,… una barbaritat.
    N.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s