Tres, 3, és el nombre natural que segueix al dos i precedeix al quatre; nombre imparell que resulta de sumar 1 i 2; primer nombre bessó (del nombre 5). A la natura, 3 és el nombre atòmic del liti i el nombre de colors primaris en els models additiu (vermell, verd i blau—mescla de llums) i subtractiu (cian, magenta, groc—mescla de pigments). A l’antiga Roma tres eren els governants del triumvirat. Segons la dita popular, són precisament tres les oportunitats “fins que va la vençuda” i “per un tres i no res” vol dir en un moment, molt de pressa. Per als xinesos el tres representa la vida. Per a Montesquieu, l’executiu, el legislatiu i el judicial són els tres poders de l’Estat de Dret. Tot això, i moltíssimes més, són coses relatives al 3 que hom pot llegir a la Viquipèdia.

La meva educació escolar en un bon col·legi religiós va comptar amb un grapat de ternes notables. La més fenomenal de totes foren els tres mesos de vacances d’estiu (acabàvem el curs el 22 de juny i les classes començaven el 3 d’octubre). Al final de cadascun dels tres trimestres de classe hi havia uns exàmens importants i butlletins de notes; un tres era un suspens inapel·lable. Els Reis Mags d’Orient, precisament tres, a més de celebrar la infantesa i cloure les vacances de Nadal, eren personatges destacats de l’atractiva assignatura d’Història Sagrada, on vam aprendre històries dels tres patriarques del judaisme (Abraham, Isaac i Jacob), que Jesús va ressuscitar el tercer dia i que Sant Pere va negar Jesús tres vegades. Respecte dels reis d’Israel, vam saber que n’hi havia tres de màxima importància: Saül, Salomó i David. A l’assignatura de Religió ens van dir que hi havia tres religions monoteistes (judaica, cristiana, musulmana) i que en el cristianisme ―la nostra, la verdadera― el 3 simbolitza Déu, ésser suprem amb tres característiques: ho sap tot, ho pot tot i és a tot arreu (omnisciència, omnipotència i omnipresència). Tres són les persones que el formen (Santíssima Trinitat) i per això es representa com un triangle (polígon de tres costats) amb un inquisitiu ull al mig. També ens van ensenyar les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat), i que les virtuts cardinals són quatre (no tres, llàstima!): prudència, justícia, fortalesa i temprança. Tanmateix penso que la temprança del caràcter personal és una mica redundant perquè és implícita en les altres, sobretot en la prudència, de manera que faig com si en fossin només tres.

A l’escola sabíem de memòria els noms dels tres tipus de triangles segons el nombre de costats (equilàter, isòsceles i escalè) i també segons els angles (rectangle, acutangle i obtusangle). Mai no hauríem aprovat les matemàtiques de la revàlida sense saber aplicar les tres formes principals de l’equació de la recta (implícita, explícita i per dos punts). Respecte de la Grècia clàssica vam saber la terna de grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil i la dels tres grans dramaturgs Èsquil, Sòfocles i Eurípides, així com que els ordres clàssics de l’arquitectura grega es deien dòric, jònic i corinti. Les formes de govern dels antics romans foren monarquia, república i imperi. Dels reis visigots en destacaven tres (Hermenegildo, Leovigildo i Recaredo); mai vam haver d’aprendre la mítica llista de reis gots, sovint vilipendiats quan es menysté la importància de l’aprenentatge memorístic. També tres foren els comuners de Castella (Padilla, Bravo i Maldonado), que una “audiència” reial ad-hoc va enviar a la forca. Per descomptat, mai he oblidat que la Pinta, la Niña i la Santa María foren les tres immortals naus de Colón.

Fetes aquestes pinzellades evocatives de ternes il·lustres de la meva educació escolar, passo al tema d’aquesta Nota assenyalant que el nombre 2, l’anterior al 3 en l’ordenació natural, és un nombre important en les nostre vides perquè en relació al nostre cos expressa simetria i confort: estem satisfets de tenir dos ulls, dues mans, dues cames, etc. Només cal mirar Instagram per veure il·limitades manifestacions d’aquesta satisfacció. Tanmateix 2 és menys plural que 3 perquè inevitablement el llenguatge corrent l’associa a dicotomies com blanc/negre, si/no, on/off, cert/fals, premi/càstig, amb mi/contra mi, nosaltres/vosaltres, jo/tots els demès. Tan la història del món com les notícies actuals posen de manifest la constant divisió dels éssers i dels grups humans entre amics i enemics, bons i dolents, entre grups mútuament excloents que pretenen la supremacia, fins i tot al preu de l’aniquilació dels altres. La divisió de la humanitat entre dues parts antitètiques és essencial per a les doctrines totalitàries, en les que no caben terceres opcions, ni tan sols segones opcions neutres. Qualsevol persona moderada és un adversari i qualsevol adversari és un enemic, que cal tractar com a tal. El lema dels totalitarismes polítics, teocràcies incloses, és que la societat gaudirà de la terna ordre-prosperitat-felicitat quan s’hagin silenciat els diferents. La promesa totalitària requereix eliminar qui no és digne d’ella, les classes enemigues o les races inferiors.

La història demostra que no pas pocs pobles i col·lectius s’han cregut aquest missatge. Això no és només història: les notícies d’actualitat parlen ben clar de com n’és de vigent. Quantes organitzacions no ho practiquen de manera oberta o solapada? Formulada per una eximia representant de l’esquerra més il·lustrada, la perla que ens va llegar Simone de Beauvoir “la veritat és una, l’error es múltiple”, és una depriment manifestació de la lamentable tendència a reduir-ho tot a l’oposició radical entre bo —els interessos i punts de vista propis— i dolent, tota la resta. [1] Em pregunto fins quin punt tot això és pertinent als debats sobre l’educació.

Així, el 3, primer dígit no monolític (com l’1) ni dualista (com el 2), és el primer nombre realment plural, i com a tal és un ens entranyable i molt útil. La ment humana, quan mira d’entrar en un àmbit que li és nou, acostuma a buscar alguna mena de classificació que l’ajudi a analitzar i entendre la complexitat, a posar-hi una mica d’ordre. Aleshores, en base a un determinat criteri o relació, sovint adopta una divisió en tres parts de l’assumpte o àmbit conceptual en qüestió. En aquesta Nota pretenc proporcionar uns quants exemples de la utilitat i la potència de les ternes o tríades conceptuals. Malgrat que el terme cultura pràcticament hagi desaparegut del discurs sobre l’educació, he seleccionat unes quantes mostres que em semblen d’interès per als ensenyants en general. Amb context i forma adients, també poden interessar als educands, així com a qui l’interessi aprendre coses noves al llarg de la vida. Amb l’edat que tinc, a això darrer li dono molta importància, perquè subscric el que diu l’hel·lenista i escriptor Pedro Olalla: “viure bé és a arribar a vell i continuar aprenent”. [2] Anem doncs per algunes ternes o tríades conceptuals, començant per algunes de tipus filosòfic i polític.

A Novum Organum, publicat el 1620, Francis Bacon (1561-1626) va establir tres idees sobre les quals bastir el pensament científic modern: el rebuig dels “ídols” (errors de pensament), la promoció de la inducció (anar d’observacions particulars a lleis generals) i el mètode científic (prioritzar la verificació empírica). Intentant definir les característiques que diferenciaven el seu temps dels temps antics, Bacon va identificar la impremta, la pólvora i la brúixola com els tres descobriments clau en la mesura en que donaren nova vitalitat a la literatura, la guerra i la navegació.

El napolità Giambattista Vico (1668-1744), filòsof de la Contrail·lustració, va posar l’accent en la imaginació, el mite i les creences col·lectives com a elements fonamentals de la cultura humana, en clara contraposició a la terna il·lustrada de pensament racional, ciència i progrés. Vico va identificar tres “instints” i tres “càstigs” que modelen la història i la civilització. Els instints són la creença en la Providència, el reconeixement del parentiu i la voluntat d’enterrar els morts. Sobre aquesta base la humanitat va instituir els tres pilars de la societat: la religió, la família i els ritus de la sepultura. Segons Vico els càstigs de la humanitat són la vergonya, la curiositat i la necessitat de treballar. [3] És notable que la curiositat, que estimula a cercar allò desconegut i a apartar-se del dogma, fos considerat un càstig de la humanitat. A la meva educació nacional-catòlica de fa unes quantes dècades aquesta mentalitat li esqueia prou bé, i tot fa pensar que en força contextos i cultures ho continua essent. Si més no s’ha de reconèixer que hi ha gent que mor (o la maten) a causa de la seva curiositat.

Per al filòsof John Locke (1632-1704), introductor del concepte de drets naturals, tots els individus tenen dret a tres coses fonamentals: la vida, la llibertat i la propietat. Segons Locke la missió primordial de qualsevol govern és precisament defensar aquests drets. La terna drets naturals, empirisme i contracte social (el compromís dels governs de defensa dels drets) ha fonamentat el pensament polític occidental modern, si més no fins ara. Per cert, als voltants de 1675 Locke va passar una temporada a Montpeller, exiliat, fet estrany perquè normalment ha estat a l’inrevés: els europeus continentals perseguits han trobat refugi a la Pèrfida Albió (com els il·lustres Erasme, Voltaire, Freud, o també Herzen, Zola i Trueta). El bon clima de Montpeller i el nivell dels seus estudis mèdics van fer que Locke, filòsof que tenia un considerable interès per la ciència i la medicina, escollís aquesta ciutat occitana per canviar d’aires. [Havent esmentat Voltaire, tot i que no fa al cas, comento que el 1758, havent tornat de l’exili anglès es va instal·lar a Ferney, localitat francesa a tocar de Suïssa, per poder saltar a l’altre costat de la frontera a la menor alarma―fi de la digressió].

El filòsof positivista Auguste Comte (1798-1857), assenyala al seu Course de Philosophie Positive que la humanitat i la ciència han passat per tres etapes. La primera fou l’etapa teològica: la gent atribueix els fenòmens a una divinitat, o a vàries. A la segona etapa, metafísica, les causes s’atribueixen a formes abstractes o a “essències invisibles” com “l’ànima”, “la força vital” o “la naturalesa”. Finalment, a l’etapa tercera que Comte va anomenar positiva, la ciència abandona la recerca de causes últimes i busca, en canvi, regularitats i seqüències predictibles en fenòmens observables. Galileu, Newton, Vesalius i Harvey, marcaren un camí seguit per molts altres. [4]

A l’estela de Locke i de Rousseau, les dues grans revolucions del segle XVIII van adoptar com a leitmotiv sengles ternes de conceptes que han perdurat en el temps. La primera fou la terna jeffersoniana de la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: tots els homes són creats iguals i tenen com a drets inalienables la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat (“Life, Liberty and the pursuit of Happiness”). Trobo fantàstic que Jefferson incorporés la idea de felicitat, però alhora la seva formulació té un punt d’individualista. No és aquest el cas de la segona terna, el clàssic i potentíssim eslògan Liberté, Egalité, Fraternité, que ha quedat gravat en l’imaginari del món modern. Aquests conceptes foren decisius a la Revolució francesa i van inspirar la proclamació del dret universal a l’educació el 1791, que acabaria portant a la creació d’una sòlida educació republicana a la França de la segona meitat del segle XIX i la difusió mundial d’aquest concepte, si bé amb considerable retràs en molts països.

Per a l’ex-canceller d’Alemanya Helmut Schmidt (1918-2015), un dels polítics més íntegres i competents (i fumadors) que mai hagi produït Europa, els valors fonamentals de la socialdemocràcia són llibertat, justícia i solidaritat. Schmidt va fer notar que totes les trilogies revolucionàries inclouen la llibertat, però no el principi de pau ni el principi democràtic, i que tampoc expliciten el principi de responsabilitat individual sense la qual no hi ha democràcia. [5]

Acabo amb els exemples polítics esmentant la poc coneguda lliçó de Max Weber (1864-1920) de l’any 1919 sobre “la política com a vocació i com professió”. En aquesta època, a països democràtics com Estats Units i Anglaterra, era clar el sorgiment de manera paral·lela i interconnectada de tres elements: la política de masses, el polític professional i els partits polítics moderns (organitzacions complexes i burocratitzades, orientades vers la competició electoral). [6] En aquest context, el polímata Weber va identificar la passió, la mesura i el sentit de la responsabilitat com a les tres exigències ineludibles dels polítics professionals. Aprofito per dir que per a Weber modernitat significava la conjunció de racionalitat i ordre, d’organització dels afers humans basada en l’eficiència, i de satisfacció a nivell material. [7]

A La Riquesa de les nacions, el pioner de l’economia política i element cabdal de la “Il·lustració escocesa” del segle XVIII, Adam Smith (1723-1790) va identificar els “tres grans, originals i constituents ordres de tota societat civilitzada” amb terratinents, treballadors i empresaris (o capitalistes). Segons Smith cada un d’aquests grups té interessos diferents i la interacció entre ells ―que n’obtenen rendes, salaris i beneficis, respectivament― és el que impulsa l’economia i la distribució de la riquesa en una societat civilitzada.

Treball, vida privada i cultura són els tres àmbits de la vida, segons Karl Marx (1818-1883). El treball és l’activitat productiva que permet als éssers humans satisfer les necessitats bàsiques i mantenir la seva família. La immensa majoria dels ensenyants que he conegut comparteixen l’atribut marxià de no poder viure de renda: són treballadors que veuen retribuïda la seva feina mitjançant un salari mensual. Marx argumenta que el capitalisme fa que el treball es converteix en una activitat alienant, ja que els treballadors no controlen els processos de producció i són explotats per la classe capitalista. Potser no estigui fora de lloc establir un cert paral·lelisme amb l’ensenyament d’avui, no tant per l’explotació laboral (que tanmateix en alguns casos és ben real) sinó per la progressiva alienació que en els docents provoca l’acumulació d’interferències externes i la disminució del control sobre la seva pròpia feina.

Alvin Toffler (1928-2016), destacat prospectivista estatunidenc del tercer terç del segle XX, va explicar a The Third Wave els canvis de la societat i de l’economia en termes de tres onades successives, on cada nova onada no substitueix la precedent sinó que parcialment s’hi fusiona. [8] La Primera Onada consisteix en la societat agrícola, amb grups familiars treballant la terra. La Segona Onada és l’etapa industrial, quan l’àmbit laboral es trasllada a les fàbriques i la família abandona el seu paper d’unitat de producció. La Tercera Onada, l’actual societat de la societat de la informació o del coneixement, es caracteritza pel fet que més del 50% de les professions estan relacionades amb la producció i la transmissió d’informació. Això és ben sabut, però potser és menys clara la relació que té amb l’educació.

Els sistemes educatius són producte de la Segona Onada toffleriana. La Revolució Industrial va fer necessària la creació de sistemes educatius per donar uns mínims coneixements i alhora acollir la gran quantitat d’infants que no podien romandre a casa, perquè els pares treballaven i els familiars més grans no podien atendre’ls, possiblement perquè ja eren morts. Un sistema educatiu és doncs, en origen, una estructura lligada als efectes de la pobresa. Els aristòcrates i els rics no necessitaven sistema educatiu, si de cas només universitats (ni que fos per estatus social); l’educació elemental i no tan elemental es proporcionava a la llar. Aquest és el cas, per exemple, de Locke quan parla ben assenyadament d’educació: la seva imatge mental és la tutoria a domicili. Alexander von Humboldt i el seu germà Wilhelm reberen una educació ben refinada sense sortir de casa (fet que entristia Alexander enormement). A l’Anglaterra de la Revolució Industrial era tan clar que el sistema educatiu era cosa de pobres, que fins i tot l’esborrany de la seva primera llei d’educació elemental tenia per nom The Education of the Poor Act. [9] Això passava el 1870, fa només un segle i mig. A empentes i rodolons, el progrés existeix.

Pel que fa els efectes educatius de la Tercera Onada, Toffler va ser dels primers d’advertir que les escoles no romandrien intactes davant la pressió d’aquest canvi i va augurar que la gent podria tornar a treballar des de la seva llar (o més aviat, des de qualsevol lloc), generant forts incentius per a modalitats de desescolarització o d’escolarització limitada.

Seguim amb més ternes d’idees. La que comento a continuació és, en la meva opinió, una de les majors contribucions que s’han fet per explicar les causes estructurals de com el món ha evolucionat, de perquè és com és en termes generals. Jared Diamond és un científic i historiador estatunidenc, d’un nivell extraordinari, de qui fa anys penso que, en absència d’un Premi Nobel interdisciplinar, se li podria concedir el Premi Internacional Catalunya. Als primers anys 60 un nadiu de Nova Guinea va preguntar al jove ornitòleg Diamond: com és que vosaltres ―li digué Yali, el nadiu― veniu aquí, mentre nosaltres no anem a casa vostra? Com és que teniu tant de material i nosaltres no tenim res? Dit en termes més generals: com és que des de l’Edat Moderna els europeus es llançaren a explorar i colonitzar altres continents amb una gran superioritat tècnica i organitzativa i no fou a l’inrevés? Com és, per exemple, que els xinesos, després d’haver explorat els oceans amb la flota de l’almirall Zheng He a principis del segle XV, van decidir tancar-se en ells mateixos, a l’Imperi del Centre? [10] La resposta de Jared Diamond a aquesta pregunta hauria d’esperar fins 1997, quan va publicar Guns, Germs and Steel: The Fates of Human Societies, llibre d’un extraordinari poder revelador sobre les causes geogràfiques i naturals (i també culturals) que han determinat que l’actual configuració del món. [11]

Com que és un dels llibres més interessants i que més he gaudit a la vida, m’estenc una mica sobre la particular terna conceptual de Diamond, per a qui la dominació històrica d’Occident es basa en tres realitats fonamentals, cap de les quals és responsabilitat de ningú. La primera és l’orientació horitzontal est-oest d’Euràsia, que permet la dispersió i l’adaptació d’animals i plantes domesticades per zones de latitud semblant, i, per tant, facilita les interaccions, el comerç i les migracions. En canvi, Àfrica i Amèrica són continents d’orientació vertical nord-sud, que comporten barreres naturals i climàtiques gairebé insalvables. Per exemple, el nord mediterrani d’Àfrica poca cosa podia compartir amb els pobles equatorials per la barrera del Sàhara entre mig. Grans civilitzacions africanes, com Songhay, Engaruka i Zimbabwe, van florir en llocs remots, aïllats d’influències externes.

La segona realitat és que a Euràsia la disponibilitat natural d’animals domesticables és molt superior a la dels altres continents. En particular, el cavall fou l’animal essencial per l’avenç de la tecnologia del transport, la guerra i l’organització social. D’alguna manera, la nostra cultura és hereva del cavall. Els inques sud-americans no podien cavalcar una llama per fer front als invasors. Quan no hi ha animals de tir ni tan sols s’inventa la roda de carro. A l’Àfrica no es podien cavalcar rinoceronts, hipopòtams o elefants per anar d’un lloc a un altre, ni estirar amb ells un carruatge. La zebra, quadrúpede sempre terroritzat pels depredadors, es va demostrar indomesticable, incapaç de jugar el paper del cavall. [Cal tenir present que domar no és el mateix que domesticar.] Un cavall pot compartir una barraca o una cova amb els seus amos (cosa prou recent, fins i tot a Europa); en canvi no s’hi pot tenir un elefant, per molt domat que estigui. El tercer factor és evolutiu: la domesticació va proporcionar immunitat a les malalties d’uns animals, que, un cop introduïts al Nou Món, van devastar, gairebé aniquilar, les poblacions autòctones.

Desconec si la fascinant terna conceptual de Diamond (que he exposat de manera molt simplificada) s’explica en algun centre educatiu. Més aviat em temo que no, perquè aquí Diamond no sembla gens conegut. Tanmateix, la seva tríada d’idees és ben tangible i enriqueix molt la comprensió global del món; crec que no pocs alumnes ho gaudirien. Abans de passar a una altra cosa, aprofito l’ocasió per esmentar que en una entrevista del 2019 a La Vanguardia, Jared Diamond expressava el seu pessimisme sobre l’evolució política dels Estats Units i el temor que deixi de ser una democràcia. [12] Em puc imaginar què deu pensar després de les eleccions del 5 de novembre.

Ideas – A History from Fire to Freud (2005) és una monumental i enormement ambiciosa història de les idees on l’autor, Peter Watson, aporta tres originals conceptes com a fonament de la història: la idea d’ànima, la idea d’Europa i la idea d’experiment. [13] Pel que fa el primer, Watson explica que creure que cada ésser humà té quelcom d’etern ―manera de dir-nos a nosaltres mateixos que no morirem del tot― fa que arreu on preval aquesta idea esdevingui possible exercir una gran fiscalització de les vides de les persones. Les religions organitzades han exercit un fortíssim control de la humanitat explotant la por associada al que li pot passar a l’ànima després de la mort, sobretot quan hom creu que el més enllà és etern. Això porta Watson a afirmar que, pel que fa l’explicació de la conducta humana, la idea d’ànima inmortal ha tingut més importància que la pròpia idea de Déu.

Watson justifica la seva segona proposta —que Europa, a banda d’un espai geogràfic, és essencialment una idea— pel seu caràcter d’entitat cultural oberta a les innovacions, les exploracions i els intercanvis molt més que qualsevol altra àrea del planeta: és diferent dels estats i cultures que es van aïllar del món tancant-se en els seus propis sistemes de creences. Aquesta obertura va fer que Europa fos capaç de realitzar avenços científics i culturals transcendentals i de consolidar-los mitjançant una xarxa única d’universitats, corporacions “universals” quant al coneixement, de matriu essencialment europea. Els historiadors de l’educació situen a Bolonya, a finals del segle XI, la primera entitat que presenta les tres característiques essencials de la institució universitària al llarg de la història: l’existència d’una comunitat de professors i alumnes reconeguda per l’autoritat civil o eclesiàstica; l’obertura a docents i estudiants joves de tot arreu que es preparen per a carreres en l’Església i l’Estat; i, tercera, que gaudeix de gran autonomia (generalment amb la condició que no doni veu a l’heretgia ni promogui l’ateisme).

Poc després de la universitat de Bolonya es fundaren Oxford, Salamanca i París, iniciant-se un procés expansiu que ha portat a que actualment hi hagi unes quatre mil institucions d’educació superior a Europa (si bé no totes són universitats), i al voltant de vint mil a tot el món. Mirant d’evitar el pecat d’eurocentrisme, afegeixo que a la Índia, cinc segles abans de Bolonya, es va fundar la Universitat de Nalanda, institució residencial amb deu mil estudiants de tota Àsia i una enorme biblioteca. Nalanda va tancar fa vuit-cents anys, a finals del segle XII, precisament quan s’obrien les universitats europees. Tanmateix, el 2010 el govern de la Índia, amb la cooperació d’altres nacions asiàtiques, va decidir reobrir-la. [14]

Respecte la rellevància del tercer punt que exposa Watson, la idea d’experiment, ja esmentada al parlar de Francis Bacon, només cal pensar que els conceptes equivocats d’Aristòtil sobre Física i Astronomia es van mantenir i ensenyar durant 18 segles pel fet de no sotmetre’ls a experimentació. Copèrnic (1473-1543) va desafiar la interpretació literal de la Bíblia però només es va atrevir a publicar que la Terra gira al voltant del Sol quan s’estava morint, i encara com a simple hipòtesi. Galileu Galilei (1564-1642) va fer observacions astronòmiques que contravenien l’autoritat escolàstica, els adeptes a la qual (pràcticament tothom) ni tan sols gosaven mirar pel tub del telescopi i observar una realitat que no encaixava amb les idees vigents. Va ser Galileu, un home veritablement combatiu a l’hora de defensar la cerca de la veritat, qui, a través de l’observació i l’experiment, va fonamentar els grans avenços en la comprensió del món natural que englobem amb l’etiqueta “Revolució Científica”, sorgida precisament a Europa i no en cap altre lloc del planeta. Per sort va evitar pels pèls la foguera i, per concessió papal, va poder acabar els seus dies empresonat a casa seva.

La satisfacció que malgrat la meva insignificança sento de pertànyer a la tradició intel·lectual occidental també sorgeix de determinades característiques, precisament tres, com haurà suposat el lector. Em retrobo ara amb Jakob Bronowski (1908-1974), matemàtic i filòsof britànic d’origen polonès, autor de The Ascent of Man (1973), esplèndida sèrie de la BBC i del corresponent llibre, on fa una popular i alhora rigorosa aproximació humanista a la ciència. Bronowski, a The Western Intellectual Tradition, From Leonardo to Hegel, escrita conjuntament amb Bruce Mazlish, professor d’història al MIT, assenyala les tres característiques definitòries de la tradició intel·lectual occidental. La primera és la cerca de la veritat. Els esforços d’indagació sobre la veritat corresponen a la religió, la ciència i la filosofia. Per la via del dogma la religió tendeix a resoldre els assumptes per sempre, de manera inapel·lable, mentre que ciència i filosofia saben que la cerca de la veritat no s’acaba mai. La segona característica és de tipus moral, la consideració de què està bé i què està malament, tan en el pla individual com en el social. Aquest estudi pertoca a la terna formada pel dret, l’ètica i la política, on es requereixen consensos amplis però relatius, sovint condicionats per l’oportunitat i la necessitat. Finalment hi ha l’àmbit estètic, on l’acord no és necessari i no té estrictes condicionants com els altres dos, perquè, com deia Whitlam, “el gaudi de les arts és un fi en si mateix”. L’inconformisme pot estimular la creació i generar experiències i plaers estètics.

Aprofitant aquesta línia de pensament Howard Gardner escriuria a The disciplined mind: “Crec que tres assumptes molt importants haurien de guiar l’educació; aquests assumptes tenen noms i històries que es remunten a un passat llunyà. Hi ha l’esfera de la veritat —i el seu costat contrari, el que és fals o indeterminable. Hi ha el tema de la bellesa i la seva absència en experiències o objectes que són lletjos o de mal gust. I en tercer lloc hi ha l’àmbit de la moralitat, el que considerem bo i el que considerem dolent.” [15] Educar és, en essència, incidir de manera estructurada en el desenvolupament intel·lectual, moral i social de la gent jove. Què millor que dur-ho a terme inspirat per l’esplèndida terna veritat, bellesa, moralitat?

Per acabar, esmento de manera concisa cinc ternes addicionals que em semblen de força interès però que seria excessiu detallar. La primera és la tríada de preguntes obligades i vàlides en tots els àmbits: Què fem? Per què ho fem? Què hauríem de fer? Formulades per Peter Drucker, “pare” del management modern, serveixen d’estímul del pensament en tota mena d’assumptes econòmics, socials i personals. La segona fa referència als papers que juga la tecnologia digital quan dona suport i amplifica el treball intel·lectual amb la informació. Idith Harel les va anomenar “3X” (eXploration, eXpression, eXchange) i en vaig parlar a Educació és conversació. Quant a la tercera n’hi ha prou amb recordar que a l’educació hi juguen tres cultures (la dels ensenyants, la politicoadministrativa i l’acadèmica) que tenen dominis, interessos i formes de vida substancialment diferents, quan no divergents i conflictives. I, en quart lloc, recordem que l’any 1994 el filòsof i antropòleg social britànic d’origen txec Ernest Gellner (1925-1995) va publicar El arado, la espada y el libro. La estructura de la historia humana. La seva tesi és que qualsevol activitat humana es pot enquadrar en una de tres categories: producció, coerció i cognició. Les tres cultures de l’educació tot just esmentades encaixen perfectament en aquesta formulació més general.

Per acabar, torno a les ternes de tipus polític amb Tzvetan Todorov (1939-2013) historiador, filòsof i assagista francès nascut a Bulgària. Afirma Todorov que la mesura de la qualitat de la democràcia d’un país és que hi hagi tres llibertats inalienables: llibertat de pensar, llibertat d’expressar-se i llibertat d’accedir al passat. Les dues primeres són prou conegudes però la darrera pot semblar estranya, perquè hom pot donar per suposat que els historiadors sempre poden fer la seva feina i que els documents o els testimonis no desapareixen.

Res més allunyat de la realitat. L’activitat d’amagar, distorsionar, esborrar o blanquejar el passat és una constant històrica. La veritable novetat del nostre temps és l’aplicació de la Intel·ligència Artificial a aquesta tasca destructora. Qui hi tingui interès pot, com he fet jo, preguntar al ChatGPT com s’està aplicant la IA amb aquesta finalitat. Aleshores que no s’estranyi si aquest giny li diu que la supressió o alteració de dades accessibles per als historiadors i investigadors mitjançant la IA es produeix de tres maneres principals: “filtrat i censura de contingut”, “priorització algorítmica” i “arxivament selectiu i creació de forats de memòria” (sic), al temps que, com si res, deixa caure que “aquests processos sovint els porten a terme empreses tecnològiques, governs i interessos privats que tenen influència sobre els sistemes d’IA i les polítiques d’accés a les dades.”

No podem prescindir del món digital però cal ser conscients que hi ha en curs un procés de superació i destrucció del món analògic i que estem pressionats per substituir-lo per un altre infinitament més manipulable, inestable i efímer. Qui es dedica a l’educació té el deure ètic i professional de tenir criteri en aquest assumpte.

Gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

Referències.

[1] Tzvetan Todorov (2002) Memoria del mal, tentación del bien. Indagación sobre el siglo XX. Ediciones Península, Barcelona, pàgina 47.

[2] Pedro Olalla, entrevista a La Contra de La Vanguardia, 26 de juliol de 2018.

[3] Peter Watson (2005) Ideas: A History from Fire to Freud. A Phoenix Paperback, Orion Books. Per escriure aquesta Nota en nombroses ocasions he consultat aquest llibre sensacional.

[4] Peter Watson. Ibid., pàgina 651.

[5] Helmut Schmidt (2009) Fuera de servicio. Balance de una vida. Icaria Editorial-Antrazyt.

[6] Podcast El Independiente (18/07/2021) Max Weber: la política como vocación y como profesión

[7] Peter Watson. Ibid., pàgina 654.

[8] Alvin Toffler (1982) La Tercera Ola. Plaza & Janés, Barcelona.

[9] John Abbott (2006) Towards Finding a New Order in Education (Section 49). The 21st Century Learning Initiative.

[10] Gavin Menzies (2002) 1421 The Year China Discovered The World. Bantam Books.

[11] Jared Diamond (1997) Guns, Germs, and Steel. The Fates of Human Societies. Norton.

[12 Entrevista a La Contra de La Vanguardia, 10 de desembre de 2019.

[13] Peter Watson. Ibid., capítol 15.

[14] Wikipedia: Nalanda University

[15] Howard Gardner (2000) The Disciplined Mind. Penguin.