L’últim dia del carnaval de 1497 va aparèixer una estructura piramidal de fusta a la Piazza della Signoria de Florència. La part més baixa contenia màscares i disfresses carnavalesques. A sobre hi havia pergamins antics, manuscrits i llibres impresos d’escriptors llatins i italians, entre ells obres dels poetes Petrarca i Boccaccio. Més amunt hi havia una capa de vestits i objectes d’ús femení, com miralls, vels, cosmètics i perfums, juntament amb llaüts, arpes, jocs de cartes i d’escacs. Al nivell superior de l’estructura hi havia obres d’art, quadres i retrats de dones, algunes d’elles, com Cleòpatra i Lucrècia, especialment conegudes per la seva personalitat i bellesa. Quan per indicació del frare dominic Savonarola van repicar les campanes de les esglésies i els músics van començar a tocar, la “foguera de les vanitats” va ser encesa. La massa de gent congregada a la plaça va ballar al voltant del foc en cercles concèntrics, el més interior format per monjos i nois disfressats d’àngels, envoltats per eclesiàstics i públic en general, tot sota la mirada de les autoritats als seus balcons. [1]

Aquest aquelarre misogin, obscurantista i fanàtic es va desenvolupar a plena satisfacció del seu instigador, Fra Girolamo Savonarola, natural de Ferrara, esdevingut per un breu temps governant efectiu de Florència a base de predicar contra el pecat, el luxe i el que considerava disbauxes artístiques i socials. No se sap del cert però es creu que alguns quadres mitològics de Botticelli es van convertir en cendra. Tanmateix és segur que després d’això aquest suprem pintor de l’harmonia i la bellesa va produir ben poc.

La jerarquia eclesiàstica romana no podia romandre aliena a un predicador parvenu capaç d’assolir tant de poder actuant pel seu compte, de manera que pocs mesos després, ràpid, ràpid, Savonarola va ser excomunicat pel papa Alexandre VI, jutjat per heretgia i sedició i, naturalment, condemnat a mort. El maig de 1498 Fra Girolamo Savonarola fou penjat a la mateixa Piazza della Signoria i les seves restes cremades. Es va ordenar que ningú podia quedar-se cap “record” seu sota pena d’excomunió (tot i que des de 1875 ―ChatGPT dixit― té una prominent i impactant estàtua al centre de Ferrara). Tanmateix Savonarola ja havia aconseguit el seu objectiu: esguerrar el Renaixement cultural i artístic i, amb el seu integrisme religiós, pertorbar la dinàmica social i política de l’extraordinària ciutat de Florència.

Al punt de mira de Savonarola hi havia estat l’humanista i poeta Francesco Petrarca, obres del qual, com he dit, havien alimentat la foguera. [Faig un incís per dir que aquesta no va ser la única relació de Petrarca amb el foc: el seu propi pare, notari de professió, enfadat perquè la literatura i el llatí el distreien dels estudis de lleis, va llençar els seus llibres a la llar de foc, fet que després va lamentar, diuen]. [2] Val la pena parar un moment d’atenció en la figura d’aquest ferm puntal de la llengua italiana. Va néixer el 1304 a Arezzo i va morir inclinat sobre un llibre del poeta Virgili a la seva caseta d’Arquà, prop de Pàdua, el 19 de juliol de 1374, just el dia abans de fer 70 anys. La República de Venècia en algun moment li havia donat protecció i una casa per viure amb la condició que al morir llegués a la ciutat la seva biblioteca sencera de manuscrits notables, fet que malauradament no es va materialitzar al traslladar-se a Pàdua, rival de Venècia. Amb motiu del 650è aniversari del seu traspàs (d’aquesta efemèride ―per a mi desapercebuda― no en fa ni dos mesos), el Vaticà ha encunyat una moneda bimetàl·lica de 5 euros, on una cara representa el poeta oferint una branca de llorer a la seva idolatrada i angelical Laura, morta de pesta negra el 1348. A dia d’avui, aquesta moneda commemorativa es pot comprar per 59 euros. [3]

No soc ningú per parlar de l’obra literària de Petrarca i no ho faré. Només vull fer èmfasi en les transcendentals conseqüències que va tenir que al llarg de la seva vida treballés en la difícil feina de reconciliar dos gran ideals: el cristianisme i la cultura clàssica de Grècia i Roma, activitat que va dur a terme esperonat tan per la devoció al món clàssic ―aleshores conegut de manera summament fragmentària i limitada― com per la fe religiosa. Petrarca sempre fou un catòlic devot que tanmateix retreia als escolàstics “ignorar la realitat” i trobava immoral la cúria, el grup dirigent de l’Església catòlica a Avinyó, lloc on treballava.

Petrarca va expressar que “sentia un vincle més fort i una més estreta afinitat espiritual amb els grans escriptors clàssics que amb els seus predecessors medievals més immediats.” [4] Més encara, també afirmaria que “entre els molts temes que m’interessaven, em vaig centrar especialment en els temps antics, perquè la nostra pròpia època sempre m’ha repel·lit”. [5] Dedicar-se a això requeria ampliar el migrat corpus disponible d’escrits de l’antiguitat, a ser possible amb originals nous i textos que no haguessin passat per traduccions a l’àrab. Recolzat en el seu gran coneixement del llatí (però no del grec, a diferència de Boccaccio), Petrarca fou infatigable a l’hora de cercar i recuperar escrits i originals clàssics fins aleshores generalment desconeguts. Ho va fer aprofitant les oportunitats de rondar per monestirs i biblioteques que li proporcionaven els viatges que feia per Europa exercint d’ambaixador, conseller de prínceps i assessor polític. El seu èxit principal fou que l’any 1333, en el decurs d’una estada als Països Baixos, va descobrir dos llargs manuscrits de Marc Tul·li Ciceró. Aquesta tasca pacient, feixuga i experta ―característica dels primers humanistes― sembrà una llavor que en particular va florir en Poggio Bracciolini, personatge que va tenir un paper instrumental clau per a la cultura occidental pel fet de recuperar l’obra de Lucreci (autor del poema De Rerum Natura) i a través d’aquest la filosofia del grec Epicur, que no s’assembla gens a la imatge tòpica que se’n té habitualment. Poggio també és interessant per altres motius més mundans, com veurem després.

Acabem però amb Petrarca esmentant que, a més de viatjar per feina, també ho va fer per plaer, motiu pel qual alguns l’han anomenat “el primer turista”. L’abril de 1336, acompanyat del seu germà i dos servents, va pujar al cim del Mont Ventoux, a la Provença, una muntanya d’altitud moderada (1912 m). No fou cap gesta heroica, però el fet és que en aquella època ningú pujava muntanyes per plaer. Al cim va gaudir el panorama associant mentalment la magnífica vista pròpia d’aquella altura amb la seva aspiració a dur una vida cristiana virtuosa. Tanmateix l’experiència no fou del tot satisfactòria. Mentre era a dalt es va treure de la butxaca l’exemplar de les Confessions de Sant Agustí que sempre duia a sobre, amb la mala sort que els ulls li van anar a parar precisament a un passatge que criticava l’actitud de quedar captivat per la grandesa i la bellesa del món en lloc de centrar-se en el més important: l’examen d’un mateix i el viatge introspectiu pel propi cor, ment i ànima. Amb aquesta acció, potser comparable amb mirar el mòbil quan no cal i rebre una mala notícia, Sant Agustí va aconseguir esguerrar-li força aquest dia tan assenyalat.

Al segle XIV pujar una muntanya per curiositat i diversió era un acte trencador, que tornaria molt de temps a repetir-se. No hi ha cap registre previ d’ascens a una muntanya per plaer. Més d’un segle després Leonardo da Vinci voltaria pels Alps fent observacions botàniques i geològiques que aprofitaria en alguns dels seus quadres. L’historiador de l’art i la cultura Kenneth Clark afirma que personatges de primeríssima fila com Erasmus, Montaigne, Descartes, Newton i pràcticament qualsevol gran intel·lectual anterior al Romanticisme, ho haurien considerat una idea ridícula. No se’ls havia perdut res en una muntanya i tampoc havia res a fer-hi allà dalt. [6] És afortunat que Petrarca descrivís amb detall una acció aleshores inversemblant, [7] i per això no és doncs d’estranyar que sigui una mena de “sant patró” del muntanyisme, tot i no formar part del santoral de l’Església catòlica.

Baixem ara de la Toscana i el nord d’Itàlia a Roma. A començaments del segle XV el Papa era el monarca absolut dels Estats Pontificis i alhora era el líder d’un regne espiritual format pels cristians no ortodoxes i per infidels encara no batejats, tot i que aquests ho ignoressin. L’abast potencial del papat era doncs tota la humanitat, tal com es faria evident al cap d’un segle amb la conquesta d’Amèrica. La voluntat d’expansió de l’Església en l’àmbit espiritual fins i tot deixa petita la de la Tercera Internacional a la primera meitat del segle XX, que ja és dir. Exercir la pluriocupació de líder espiritual i religiós, bisbe de Roma, legislador civil, governant territorial, jutge, cap militar i canceller d’un ampli i sofisticat cos diplomàtic comportava una feinada aclaparadora, que només es podia dur a terme gràcies a disposar d’una sòlida cort de teòlegs, advocats, notaris, funcionaris, secretaris i servents domèstics, a més d’assessors polítics, caps de protocol i cerimonial, guàrdies, confidents, espies, lacais i esbirros.

Fou en aquesta època que l’esmentat Poggio Bracciolini, jove toscà solter nascut el 1380 a la petita localitat de Terranuova en una família humil, admirador de Petrarca tot i no haver-lo conegut, s’incorporà a la cort papal. [8] Poggio, que no aspirava a fer carrera eclesiàstica, era un treballador incansable amb formació jurídica que coneixia molt bé la llengua llatina. A més, i sobretot, tenia una cal·ligrafia excel·lent, en realitat extraordinària. Aquesta era una competència molt important en un món en què s’havien de transcriure converses, fer actes, redactar butlles, ordres i sentències, enviar cartes i memoràndums, copiar i arxivar documents, etc., tot manualment, sense errades i amb lletra clara que no originés confusions. El volum de feina era gran: només pel que feia a l’administració ordinària, la cort papal registrava setmanalment dues mil instàncies que s’havien de tramitar i resoldre. [9]

Les qualitats personals de Poggio van fer que ascendís ràpidament conservant el caràcter d’empleat civil. Va evitar així el que considerava “la més severa i opressiva forma de servei” (el clergat) i va poder mantenir una íntima independència mentre participava plenament en la “mina d’or” que era servir al nivell top de la cort papal. A mitjana edat havia aconseguit la poderosa i ben remunerada posició de ser un dels sis secretaris amb accés directe al Papa que governaven una oficina de més d’un centenar “d’escriptors”. I no només això: Poggio arribaria a assolir durant un temps la categoria preeminent de secretarius domesticus o secretus, és a dir, secretari privat del pontífex, feina que, naturalment, no podia durar sempre en un món tan turbulent.

Tanmateix, essent les portes giratòries i prou escàs el nombre de gent amb les característiques idònies, la posició a que havia arribat Poggio Bracciolini li demostrava que tenia la combinació de coneixement i caràcter per pertànyer al que ell mateix va denominar bugiale: com que en italià bugia vol dir mentida, Poggio va encunyar el terme bugiale per designar la “fàbrica de mentides”, el lloc on radica el poder, un espai on sabia moure’s com peix a l’aigua tot i tenir en ocasions escrúpols morals. Sigui per ordre del superior, per ideologia politico-religiosa, conflicte polític o conveniència personal i de clan, sigui per benefici econòmic o moral, rivalitat o enemistat, el membre del bugiale és expert en “gestionar informació”: jugar amb mitges veritats i tergiversacions, fabricar mentides, difondre filtracions esbiaixades, provocar els adversaris, fer crítiques i burles públiques i privades, filtrar libels i difamacions quan cal. També sap com controlar els temps, activar les bombes informatives i fer-les circular entre les persones i en els llocs i moments oportuns. Les seves afilades diatribes contra l’humanista rival Lorenzo Valla van assolir cotes insuperables.

L’objectiu inicial d’aquesta Nota era especular una mica sobre com, en la meva opinió, la “conversa” sobre l’educació al nostre país té prou característiques de bugiale, perquè nombrosos agents juguen constantment amb mitges veritats, investigacions esbiaixades, relats incomplerts, personalismes, notícies superficials i dissimulacions de la realitat. Com és d’esperar això obeeix a interessos ideològics, econòmics i professionals, tot prou similar al que passa en d’altres àmbits. L’excepcionalisme que en ocasions s’autoatribueix el món educatiu no acostuma a estar justificat. Tanmateix, com que amb Poggio i Petrarca l’article ha cobrat vida pròpia, deixo el nostre bugiale educatiu, amb les seves fake news i els seus trolls, per una altra ocasió. I és que encara em queda acabar amb Poggio i arribar a Lucreci.

El més transcendental de Poggio és que, compartint la passió humanística de Petrarca, va  aprofitar la mobilitat de la seva feina i els contactes d’alt nivell per visitar monestirs amb l’esperança que el deixessin entrar a les seves biblioteques per cercar pergamins antics, i, cas de trobar-ne, comprar-los o al menys mirar de copiar-los amb la seva preciosa cal·ligrafia. Val a dir que dècades més tard l’impressor venecià Aldus Pius Manutius prendria de model la Cancelleresca, l’escriptura manual de la Cancelleria vaticana, per crear la tipografia itàlica o aldina. [10] Poggio es va dedicar a l’activitat de perseguir manuscrits ―pràcticament l’únic àmbit no contaminat per la desil·lusió i el cinisme que havia anat covant― amb la seva habitual intel·ligència i passió. A més, hi va esmerçar molts diners, compensats amb escreix perquè va tenir la fortuna de trobar una obra cabdal del món clàssic, totalment desconeguda: el poema De Rerum Natura de Lucreci, on aquest ciutadà romà de la primera meitat del segle I abans de Crist explicava la filosofia d’Epicur i la seva pròpia visió del món. Hom creu que la troballa va tenir lloc a l’Abadia de Fulda (Hesse, Alemanya), monestir benedictí fundat el segle VIII on reberen formació nombrosos intel·lectuals carolingis i que comptava amb un important scriptorium (lloc de copiat de manuscrits) i una notable biblioteca.

De Rerum Natura (“De la natura”, en castellà “Sobre la naturaleza de les cosas”) és un poema llarg de 7414 línies escrit en hexàmetres de sintaxi complexa, on mitjançant un llenguatge sofisticat Lucreci revela una ambició intel·lectual amplíssima i heterodoxa. Dividit en sis parts, abasta una meditació filosòfica sobre la religió, el plaer i la mort, una teoria del món físic i de l’evolució de les societats humanes, així com una especulació sobre les alegries i perills del sexe i la naturalesa de l’enfermetat. [11]

Per a Lucreci tot està fet de partícules elementals invisibles i eternes (Demòcrit les havia anomenat àtoms) que es mouen en un buit infinit, col·lisionen, combinen i separen. Qualsevol objecte o ésser de l’univers és transitori, temporal, de duració limitada. L’univers no té creador ni dissenyador sinó que és el resultat d’un procés continuat de formació, dissolució i redistribució que resulta dels moviments caòtics i no predeterminats dels àtoms. Cas contrari, les criatures amb sentits, tan humans com animals, no tindrien llibertat.

L’univers no va ser creat a benefici de l’espècie humana i els humans s’equivoquen quan imaginen que ocupen un lloc privilegiat a l’univers i que d’alguna manera duraran per sempre. Seguint Epicur, Lucreci escriu que l’ànima humana està feta del mateix material que el cos, que no es pot identificar amb cap òrgan i que en el moment de la mort es “dissol com un perfum exquisit que es dispersa en l’aire” i desapareix. Bonica metàfora. No hi ha doncs vida eterna i no té sentit turmentar-se ni consolar-se amb el pensament de quelcom després de la mort. Amb la mort les partícules que t’han constituït es separen, no hi ha plaer ni dolor, ni desig ni por. “Res t’importarà, perquè no existiràs”.

Pel que fa la societat humana, Lucreci adverteix que no va començar en una època daurada de tranquil·litat i plenitud, sinó en una batalla primitiva per la supervivència caracteritzada per la lluita contínua per aconseguir menjar i per evitar ser menjat.

Com es pot veure, el problema estava servit. Molts escriptors i artistes del Renaixement eren cristians devots que creien en la tradició i en l’Església (i alhora sentien el seu alè al clatell). Sobtadament es van trobar amb els mots d’un poeta visionari de l’experiència humana que posava de manifest que alguns dels admirats antics havien preferit gaudir vides felices i profitoses més que no pas estar preocupats i condicionats pel destí etern de les seves ànimes. La invenció i ràpida expansió de la impremta facilitaria la llibertat intel·lectual i l’expressió individual d’un creixent escepticisme vers el missatge cristià i, especialment, vers l’Església com a institució. Lucreci va ser prohibit, però ja era tard per tapar l’hemorràgia. Per a més inri en molt poc temps el llatí perdria de manera radical el monopoli de l’expressió del pensament cedint el protagonisme a les llengües dels pobles.

Fins aquí arribem. Som hereus de Petrarca, Poggio i Lucreci, i molts altres, ens hi sentim còmodes o no. Tan evident és que tot això dona per moltíssim com que és hora d’acabar aquest escrit. Vull expressar el meu reconeixement a les lectores i lectors que hagin volgut esmerçar una estona del seu temps llegint aquestes pàgines.

Ferran Ruiz Tarragó

Primera postdata. No hauria escrit res de Poggio ni de Lucreci si no fos per una memorable lectura d’aquest estiu: The Swerve: How the World Became Modern, extraordinari llibre del professor Stephen Greenblatt, publicat el 2011 per l’editorial W. W. Norton & Company. El terme swerve fa referència a un gir brusc (com podria ser el d’una partícula que es mou a l’atzar, random), que en aquest cas és el gir inesperat amb que el pensament escolàstic-medieval va donar sobtadament pas al món modern durant el Renaixement. Aquesta obra compta amb una edició en castellà del 2014 publicada per l’editorial Crítica, titulada “El giro: de cómo un manuscrito olvidado contribuyó a crear el mundo moderno”. Penso que “giro” té menys significat que “swerve” però això no treu cap mèrit a l’obra ni a la traducció. Poca broma, The Swerve va rebre l’any 2011 el National Book Award for Nonfiction (Premi nacional del llibre de no ficció dels Estats Units) i l’any següent li van atorgar el Pulitzer Prize for General Nonfiction.

Segona postdata. The Swerve fou rebut amb entusiasme per part de molts però tanmateix fou criticat per la seva visió volteriana de la religió, que crec que en bona mesura s’hauria d’atribuir al propi Lucreci. Tot i que Greenblatt és professor d’Humanitats a Harvard, alguns acadèmics l’han acusat de simplificador, de contribuir al declivi de l’especialitat i de gosar escriure la història com si fos un thriller. A mi el llibre m’ha enganxat. Respecte d’aquestes crítiques hom pot consultar l’article The Swerve a Wikipedia. Tampoc estan malament alguns comentaris a Amazon.

Tercera i última postdata. En escriure aquesta informal i estiuenca Nota d’opinió m’he imaginat vàries vegades escoltant absort una conferència sobre aquests temes, impartida, per exemple, pel mateix Greenblatt o per algú com Irene Vallejo, persona que només conec a través de l’esplèndid El infinito en un junco i algun dels seus articles esporàdics. També he pensat, amb un cert neguit, com seria rebuda i aprofitada una tal xerrada per una classe d’alumnes de 4t d’ESO o de batxillerat, si es farien preguntes i quina mena de debat hi hauria. Si algú en fa la prova, el/la felicito i li agrairé que m’ho expliqui.

Referències

[1] He tret aquesta descripció de la “foguera de les vanitats” de la pàgina 551 del monumental llibre de Peter Watson “Ideas. A History from Fire to Freud“. Phoenix 2005.

[2] Wikipedia: Petrarch

[3] Commercializzazione Filatelica e Numismatica

[4] Watson, pàgina 322.

[5] Teach Democracy: BRIA 21 1 b Human Glory Is Enough for Me: Petrarch

[6] Kenneth Clark. Civilisation. TV Mini Series 1969-1970. BBC.

[7] Fordham University Medieval Sourcebook: Petrarch: The Ascent of Mount Ventoux

[8] Wikipedia: Poggio Bracciolini

[9] Molta informació relativa a Poggio, a la seva feina, al bugiale i al seu temps prové del llibre de Stephen Greenblatt que he comentat a la Primera postdata.

[10] Watson, pàgina 521.

[11] Viquipèdia en fa una bona introducció: De la natura