Si ho vaig entendre bé, la selecció natural és el conjunt de processos pels quals els organismes s’adapten i canvien en funció de les exigències de l’ambient en què viuen. Els organismes que tinguin més capacitat d’adaptar-se també tindran majors possibilitats de sobreviure. La selecció natural s’intensifica quan l’ambient vital de les poblacions canvia de manera ràpida o dràstica. Quan més canviant i agressiu sigui l’entorn, més acusada serà la victimització dels organismes més febles i més avantatge tindran els individus que disposen de característiques i recursos que potencien la seva capacitat de resistir, d’adaptar-se i de medrar en les noves circumstàncies.
Fins aquí arribo com a biòleg de pega però tanmateix aquesta consideració em serveix per plantejar una qüestió que cada dia em sembla més òbvia: la maquinària estatal desbocada que tenim s’ha convertit en el principal i més insidiós factor de selecció natural en l’àmbit de l’educació.
Quan dic “maquinària estatal” em refereixo al conjunt de poders legislatius, administratius i acadèmics tant de l’administració central com de les comunitats autònomes, incloent consorcis i entitats municipals. Justificar amb detall el qualificatiu “desbocada” seria inacabable. Només cal pensar en la barbàrie que representen vuit lleis estatals d’educació (anys 1980, 1985, 1990, 1995, 2002, 2006, 2013 i 2020), totes elles amb la seva particular voluntat d’imposar terminologies, conceptes i procediments; les lleis autonòmiques –com la LEC de 2009 i la de formació i qualificació professionals a Catalunya (2015)–; la infinitat de decrets de currículum, d’organització i autonomia de centres, de plantilles docents, d’avaluació, ordres, reglaments i protocols de tota mena.
Afegim-hi la incapacitat de les inspeccions per fer el que hauria de ser l’essència de la seva feina: garantir que els drets es respecten i que les obligacions es compleixen. En particular, si l’administració fes la feina de detectar i expulsar els incompetents, no caldria crivellar la resta d’un col·lectiu majoritàriament responsable amb normes i formularis i generar una pèrdua espantosa de temps i energies. Afegim-hi la crisi permanent de la provisió i de la selecció de personal docent. A més de produir mestres que no llegeixen i de no planificar la producció de titulats amb les especialitats necessàries, passen coses esperpèntiques com ara la institucionalització de l’arbitrarietat per la creixent intervenció de les direccions en l’adscripció de personal docent públic, una feina per a la qual no estan capacitades ni tampoc els hi correspon fer-la. Tampoc no oblidem que any rere anys el finançament és notòriament insuficient i que, malgrat això, per a més inri, es multipliquen els plans i programes sectorials amb el pintoresc nom de “polítiques educatives”, deixant ben clara la inexistència de política educativa com un tot coherent.
A aquest panorama cal afegir-hi la universitat, que també és part de la maquinària estatal. La meva opinió és que l’entitat que institucionalitza el coneixement s’ha demostrat incapaç d’exercir un mestratge col·lectiu culte, coordinat i coherent en l’àmbit de l’educació. És greu que tanta gent de vàlua vagi només a la seva, sent pràcticament incapaç de treballar conjuntament en el nivell i l’escala que requereix l’enorme crisi educativa actual. Tanmateix això no hauria de sorprendre perquè, fa molts anys, per corporativisme i endogàmia, les universitats van tallar la connexió professional amb l’educació secundària, i de retruc amb la primària. La voluntat d’establir un tall nítid entre la universitat i els nivells “inferiors” de l’educació em sembla tan clara com l’horror de qualsevol rector a dependre d’un ministeri o conselleria conjunta “d’educació i universitats”.
Tot aquest entramat d’òrgans legisladors, administracions a nivell d’estat i autonòmic, inspeccions altes i “menys altes”, facultats universitàries d’educació, altres entitats d’aquesta galàxia al servei de qui les paga, actuant al llarg de quatre dècades i de manera progressivament accelerada (per no dir eixelebrada) els darrers lustres, ha acabat portant tals nivells d’estrès i tensió que el sistema educatiu està cada cop més exhaust (em remeto a la Nota El Cigne Negre). No pas pocs professors senten que la “maquinària estatal” els ofega i lliga les mans, que els porta a carrerons sense sortida. El sistema és tan intrusiu, onerós i burocratitzat que les altes paraules amb les que s’embolica tot no són més que casuística. És un sistema tan irresponsable que s’arronsa d’espatlles davant unes dades de comprensió lectora que fan estremir.
En definitiva, s’ha creat un “medi ambient” de confusió, contradicció, ineficàcia i saturació en el que només sobreviurà qui estigui en les millors condicions per fer-ho. No és el que es pretenia, però és el que passa i passarà.
NOTES D'OPINIÓ 
Com sempre, un gran article amb una mirada global dels principals problemes que pateix el nostre sistema educatiu:
Docents poc preparats i alguns incompetents que passen d’un centre a l’altra amb un gran perjudici.
Poca lectura pedagògica per part dels docents.
Manca d’un cap de personal per triar els docents que necessita el centre (afegiria també altra tipus de personal necessari com el sanitari, salut mental essencials amb els problemes existents).
Pressupostos insuficients.
Molta burocràcia.
Manca de control bàsic per part de la inspecció.
Lleis que passen desapercebudes ja que són ideològiques
Universitats endogàmiques.
Potser he trobat a faltar comentar:
– Uns sindicats ancorats al passat i que posen fre als canvis que necessita l’educació.
– La manca d’hores de treball en equip docent al Centre i les hores pagades que no es fan.
– Els canvis poc reflexius que fan els centres amb perjudici de l’alumnat.
Però seguraments aquests temes donen per un altra article.
Malgrat tot, sóc optimista, estem en un canvi de paradigma i estem construint sobre l’error … esperem aprendre’n.
Gràcies Ferran
Moltes gràcies, Josep Maria. Tens raó que hi falten moltes coses, però és que per una vegada he volgut fer una Nota curta. Seguirem.
Gràcies Ferran, per posar de manifest, un cop més, allò que percebem des de fa molt de temps, a l’administració i en el conjunt de la comunitat educativa: “la inexistència de política educativa com un tot coherent”.
La intervenció depredadora en el món educatiu de la política partidista curtplacista, ideologista i manca d’escrúpols, està abocant el sistema educatiu en un carreró sense sortida ni sentit, desprestigiant i despullant de qualitat un servei públic que condiciona la vida dels ciutadans i ciutadanes i la cohesió social.
Les variables són múltiples, complexes i dinàmiques, però ara cal actuar amb decisió (potser la societat civil haurà de prendre la iniciativa) o estarem perduts deixant en “mans de la selecció natural” generacions senceres d’infants i joves.
Gràcies Ferran
Article contundent, curt i taxtatiu que descriu acuradament la trista i penosa realitat del nostre sistema educatiu.
La meva desconfiança en la classe política i sindical fa que pensi que el capgirament de la situació actual està en mans de la societat civil, alertada i actividada pels sectors més responsables i vocacionals dels centres educatius de tots els nivells.
Hola, Ferran.
Trobava a faltar que hi diguessis la teva. I veig que has anat fort.
D’entrada un comentari sobre la forma, que és un tema que, com a escriptor amateur ocasional, em preocupa i em ve de gust compartir: He arribat a la conclusió que si volem tenir alguna opció que ens llegeixin, com a molt podem escriure unes 400 paraules (2 a 3 minuts de lectura). Et convido a fer un cop d’ull a “les barretades d’en Quim Curbet”, que són això, textos curts (https://elmonperbarret.blogspot.com/).
M’atreveixo a opinar que el caos va més enllà del funcionament politicoadministratiu que, per desgràcia comparteixen més estats europeus, sobretot els que tenen un model funcionarial arrelat (França seria el paradigma).
Fa dècades que la universitat, sobretot les Facultats d’Educació, van perpetrar un divorci teoria-pràctica preocupant. El divorci s’ha consumat amb un trencament entre mediocritat i coneixement teòrico-pràctic. Evidentment, hi ha excepcions, però són individuals, aïllades i, em temo, en retrocés.
La mediocritat no és, però, un mal només del camp educatiu, és un tumor que s’estén d’una manera alarmant a tots els àmbits. I no l’arreglarà la intel·ligència artificial, que, dit de passada, em preocupa menys que la ignorància natural.
En aquest context el que sobreviu és, tal com dius tu mateix, el que s’adapta al medi, a aquest medi pobre, artificial, abstrús, complex, barroc,… , amb la qual cosa s’aprofundeix en els mateixos adjectius que ho compliquen tot.
Vaig escriure una nota sobre tornar a les arrels (back to basics) (https://blocs.mesvilaweb.cat/perecostav/back-to-basics/). La revolució pedagògica consistirà, i ja ha començat, en tornar a l’arrel: la relació mestre – nen, un educador que acompanya la capacitat innata (i ineludible) d’aprendre que tenim tots els humans.
Com t’ha dit en Josep M. Esteve, jo també m’afegeixo al bàndol dels optimistes, fent servir una frase que vaig sentir moltes vegades en boca de la meva difunta mare: “de vegades, per arreglar una cosa, s’ha de ben espatllar”.
És el problema d’estar envoltats de gent que en sap més que les persones… Bona -i trista- reflexió, Ferran.
Tot i que una mica tard, agraeixo els anteriors comentaris i aportacions a “Selecció natural”. Observo que dues fan referència a la societat civil, a la possibilitat que aquesta prengui la iniciativa, activada com diu Barceló pels sectors més responsables i vocacionals dels centres educatius. Voldria creure-hi però l’experiència no ajuda a ser gaire optimista. Fem memòria.
L’any 2008 els diaris catalans anaven plens del compromís de la societat civil amb l’educació. Alguns van emprar el terme “conjura”, terme amb força resonàncies en altres àmbits i que em sembla poc apropiat per descriure alguna mena d’acció coordinada (purament hipotètica) per la millora de l’educació d’un país. “Catalunya es conjura per l’educació. Manifest de 36 entitats en recolzament als docents i a l’escola”, titulava La Vanguardia el 5 desembre. “Units per l’educació”, escrivia l’Avui del mateix dia. La societat civil proclama públicament el seu compromís en la millora de l’educació. Polítics i personalitat del món social, educatiu i cultural assisteixen a la difusió del manifest subscrit per 35 entitats. Per a El Periódico, “La societat es compromet a donar més suport a l’educació”. La iniciativa vol fomentar “un clima positiu al voltant de l’ensenyament”.
Després de les paraules, les declaracions, les apretades de mans, els somriures, les fotografies i els vídeos i les notícies de premsa … silenci. Tot plegat focs d’encenall, notícies oblidades al cap de pocs dies, sense cap transcedència real. Després, silenci, inacció, i també decepció.
Potser la propera vegada hi hagi més sort. Això dependrà en, bona mesura, dels ensenyants, no pas de les elits.