Juvenal va ser un poeta romà que va viure a cavall dels segles I i II. Creador d’expressions tan conegudes com panem et circenses i mens sana in corpore sano, va ser el primer d’emprar l’expressió rara avis per fer referència a “una au tan rara com un cigne negre”. El plomatge blanc es considerava consubstancial amb l’espècie, de manera que la possibilitat d’un cigne de ploma negra era una excepcionalitat gairebé impensable, pura entelèquia. Tanmateix, a finals del segle XVII l’explorador holandès Willem de Vlamingh va descobrir que a Austràlia hi vivien cignes negres (cygnus atratus) en abundància. Portades a Europa, aquestes aus foren considerades l’epítom del que és rar, insòlit o extraordinari.

Nassim Taleb, investigador matemàtic i trader financer d’origen libanès, esdevingut acadèmic i assagista filosòfic, va publicar l’any 2007 el llibre The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable [El cigne negre. L’impacte del que és altament improbable] on explica que les coses no passen seguint un programa (tampoc a les nostres vides) i que a gran escala hi ha esdeveniments especials amb un impacte enorme, rars com un cigne negre, per als quals no s’està preparat. Aquests esdeveniments sovint tenen efectes perjudicials, fins i tot funestos, tot i que no sempre sigui així. Segons Taleb, una petita quantitat de cignes negres explica gairebé tot al nostre món, des de l’èxit de les idees i les religions, a la dinàmica dels esdeveniments històrics, fins als elements de la nostra vida personal. Aquests són els cignes negres als quals em referiré en aquest article i no pas a la pel·lícula de Natalie Portman, la cançó del grup coreà BTS, o a clubs de jazz i restaurants d’arreu del món que prenen aquest nom per evocar una au tan bonica.

L’extinció dels dinosaures i de tres-quartes parts de les espècies fa 66 milions d’anys per l’efecte de l’impacte d’un meteorit sobre la Terra (extinció del Cretaci) seria un cas extrem de Cigne Negre, esdeveniment sobremanera singular i catastròfic, impossible de predir, a banda que no hi havia ningú capaç de fer-ho, i, en qualsevol cas, impossible d’evitar. Tampoc no és aquesta la mena de cigne negre que ens interessa, sinó l’associat a accions humanes que se situen fora de les expectatives normals dels experts (en història, ciència, finances, tecnologia … potser també en educació). L’esclat de la Primera Guerra Mundial, la crisi econòmica de 2008 o la pandèmia SARS-Covid-19 són bons exemples de cignes negres en tant que esdeveniments de gran impacte, en essència imprevistos, que han alterat el funcionament del món.

No tothom té la mateixa percepció dels cignes negres: la destrucció de les torres bessones de Nova York, fou un Cigne Negre per a la immensa majoria en el món occidental, i molt especialment pels qui directament en van rebre les conseqüències. No ho fou en canvi per als autors dels atemptats, ni potser per a alguns estudiosos de la gestació de l’islamisme radical o per a alguns analistes de la CIA. Per a la historiadora política francesa Hélène Carrère d’Encausse, que el 1978 va predir la fractura de la Unió Soviètica, aquest esdeveniment ocorregut l’any 1990 no va ser inesperat, però per a la resta de la humanitat, i en especial per a la població d’aquell país, va ser un Cigne Negre amb majúscules, les conseqüències del qual, com la guerra d’Ucraïna, són part de la nostra realitat quotidiana.

Taleb assenyala que la magnitud dels nostres errors o incapacitats de predicció és menys sorprenent que la falta de consciència que tenim d’aquesta ignorància, i que això és especialment preocupant quan es tracta de conflictes mortals: les guerres són fonamentalment imprevisibles, i fem com si no ho sabéssim. A falta de previsió, és habitual que respecte a esdeveniments tipus cigne negre s’inventin explicacions a posteriori. Periodistes, acadèmics i experts estableixen una mena de “predictibilitat retrospectiva” que els fa explicables i en certa manera els hi confereix el caràcter d’esdeveniments naturals o lògics o esperables. En el llibre esmentat i en d’altres, Taleb ―autor prolífic― no para d’insistir en que això és especialment aplicable al camp de l’economia, i manté una actitud polèmica vers els “experts i vestits buits (farsants)” (sic) que prosperen gràcies a interpretar el passat i continuar equivocant-se amb mètodes i models inapropiats. Tampoc no és gens tímid quan afirma que “degut a la manca de comprensió de les cadenes causals entre la política i les accions, és fàcil que provoquem Cignes Negres gràcies a la ignorància agressiva, com el nen que juga amb un kit de química”. Llegint això hom no pot evitar pensar en una eventual pertinença d’aquestes idees a l’àmbit de l’educació, al menys des del punt de vista de molts que viuen la realitat des de la mateixa base.

Per a l’autor de The Black Swan els predictors que s’empren en les nostres societats poden valer per el que és habitual, però no l’irregular, i aquí és on en última instància fracassen. Els successos gairebé sempre són estrafolaris i com que cap expert no ho vol semblar, els diagnòstics d’aquests acaben convergint en estimacions no provocatives que exclouen singularitats i que van acompanyades d’artefactes matemàtics incomprensibles per als seus clients. Em permeto recordar aquí el que vaig explicar a l’article La cerca del borratxo: que la quantificació és una tecnologia de la confiança perquè hom pressuposa (i alhora hom vol creure) que descriu la realitat de manera objectiva. I també que el sector de l’educació està saturat d’indicadors quantitatius que proporcionen una certa informació però que són insuficients per saber què està passant i encara ho són menys per il·luminar les zones desconegudes.

El raonament de Taleb és que malgrat el nostre progrés i creixement, el futur serà progressivament menys predictible, però tant la naturalesa humana com l’actual “ciència” social (les cometes són de l’autor) conspiren per amagar-nos aquesta idea. Contràriament al que donen a entendre molts dels nostres hàbits de pensament, el nostre món està dominat per allò extrem, allò desconegut i allò molt improbable segons els nostres coneixements actuals, però, malgrat això, perdem el temps parlant de menudeses, centrant-nos en el que és conegut i repetit, limitant-nos a les expectatives normals i excloent de les anàlisis els factors irregulars i els esdeveniments estrafolaris que poden tenir un gran impacte.

Arribat a aquest punt faré servir l’etiqueta “moment Lomloe” per designar el conjunt de factors i circumstàncies veritablement ampli, difús i complex que conflueixen en l’actual període de desplegament de la nova llei educativa. Això em permet arribar a l’objectiu d’aquest article: plantejar la possibilitat que el “moment Lomloe” que viu actualment el sistema educatiu i el conjunt de la societat sigui un veritable Cigne Negre amb enormes conseqüències, el caràcter de les quals només serem capaços de valorar retrospectivament d’aquí un temps, potser 5, 10 o 20 anys. Molt em temo que les conseqüències no seran generalment positives.

Els factors i circumstàncies a que faig referència no es poden precisar en el marc d’un article com aquest, però tanmateix i simplificant moltíssim, detallo alguns conceptes: inversió en educació eternament insuficient en termes reals i comparatius; ràtios excessivament altes; penúria econòmica crònica quant a funcionament dels centres educatius; menysteniment administratiu i mediàtic de la professionalitat dels docents, últimament estesa a la importància de les especialitats i coneixements específics; intervencionisme administratiu i burocràcia asfixiant; ingerència metodològica (cosa que l’administració educativa mai no hauria de fer ni d’haver fet); procediments d’avaluació en construcció “experta”, que no pocs qualifiquen d’esotèrics, confusos i inaplicables; incoherència del lideratge universitari; instal·lacions físiques insuficients i incòmodes, amb mancances de tota mena: d’espais, infraestructures, arquitectura―quantes aules tenen climatització i sortida d’emergència?); sistemes d’adscripció del professorat que han evolucionat en el sentit de ser proclius al nepotisme; associacions professionals febles, sovint silencioses en relació als assumptes professionals més candents i allunyades de la base docent … la llista podria ser més gran i explícita, però, al meu entendre, tots aquests factors i circumstàncies són vigents ara i aquí, i la majoria d’ells no són precisament nous.

Si a tot això hi afegim que la pandèmia ha estressat el sistema educatiu i especialment als càrrecs directius i als docents més implicats fins un punt difícil d’imaginar pels qui s’ho miren des de fora, amb tot això ben a la vista: no és estrafolari el paroxisme normatiu i procedimental que les administracions educatives (parlo en general) estan imposant al sistema educatiu amb molta precipitació i escassa consistència? L’actual “moment Lomloe”, no comporta el risc de provocar quelcom ―mai abans sospitat― que el propi aparell de l’Estat, per prepotència i imprudència, acabi provocant un veritable Cigne Negre de l’educació al país? Un Cigne Negre les conseqüències irreversibles del qual em temo que constatarem atordits i humiliats d’aquí uns anys.

Jo no em considero immobilista, i estic convençut que l’educació necessita grans canvis, però seriosos i ben fets. Termes com innovació i transformació em semblen necessaris, però han de designar millores reals de l’aprenentatge dels alumnes i de l’atenció que reben. I aquestes millores requereixen recursos intel·lectuals, econòmics i organitzatius. Un dels factors pels quals els sistemes educatius es basaven arreu en la classe tradicional és que era i és el sistema més barat possible. Per exemple, podem legítimament preferir l’aprenentatge basat en projectes, mentre no perdem de vista que portar-ho a la pràctica amb garanties és substancialment més car que el sistema tradicional, llevat que el projecte es limiti a cercar a Google. I si els recursos extra que farien falta no hi són, no ens enganyem nosaltres mateixos ni als altres: l’ABP pot ser fantàstic però també pot ser una caricatura. I no es pot oblidar que a més de recursos, fa falta respecte (no em miro mai un anunci que digui “Hola Profe”), confiança i seguretat. La inseguretat actual no és només pedagògica sinó també, possiblement, jurídica. Aquest àmbit certament se m’escapa, com tants d’altres, però trobo inquietant que hi hagi territoris on el curs ha començat sense currículums publicats o on els alumnes han iniciat el batxillerat sense que estiguin oficialment establertes les característiques de les proves d’accés a la universitat. Per a mi això són factors d’inseguretat i distorsió, que no lliguen amb la pretensió de les institucions que gestionen el sistema educatiu a tots els nivells de donar l’aparença que tenen una “visió” plena de bondats i exempta de riscos, quan els riscos ―al menys per a aquest modest i ja jubilat observador― són realment substancials.

Odiaria semblar catastrofista però els Cignes Negres poden existir, també en educació, i molt em temo que el “moment Lomloe” ho és. I jo ja soc prou gran com per ignorar que no es pot desfregir un ou.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago