Eslògans i educació

“Carn a la vrasa” (sic) lluïa la pissarra d’un lloc de menjars d’un carrer de Barcelona. Aquest ‘gafe’ ortogràfic, que sorprèn i fa mal d’ulls, sembla més propi d’una educació deficient que d’un error tipogràfic. Hom pressuposa que un objectiu d’anar a escola és aprendre a escriure el més correctament possible, i, per descomptat, no fer faltes d’aquesta magnitud. Per aconseguir-ho cal llegir en abundància. També cal que els mestres ensenyin les normes ortogràfiques i facin que els alumnes s’imbueixin de textos adients, avisar-los quan s’equivoquen i insistir tot el que calgui fins que escriure correctament “carn a la brasa” sigui del tot natural.

Imatge capturada a Es Bòrdes (Val d’Aran). Vegeu la referència [1]

En aprenentatges d’aquest mena hi veig poc espai per a les emocions. Això contrasta amb la idea, actualment molt proclamada, que sense emoció no hi ha aprenentatge, que cap aprenentatge té lloc sense la corresponent càrrega emotiva. És clar que cal ensenyar sense provocar emocions negatives que generin en l’alumne aversió al tema, a la matèria o al docent. És també evident que cal evitar que l’alumne s’automenystingui pel seu desconeixement o manca de competència. Tanmateix no em consta que nenes i nens s’emocionin amb la “b” i la “v”, ni amb altres aprenentatges necessaris de naturalesa més o menys rutinària. En un temps i un espai ple d’advocats de l’evidència científica, prefereixo ser prudent i admetre que potser em manquen les evidències adients. [Al respecte, recordo que el professor José Luis Sampedro parlava de la seva incomoditat davant la dificultat de demostrar l’evident]. El que més he observat és la satisfacció de l’alumne quan li diuen que ho ha fet bé o que ha aprovat l’examen. Em costa acceptar que els aprenentatges quotidians a l’escola es puguin basar en emocions breus o duradores, però em sembla fantàstic que per algú pugui ser així. Encara recordo l’emoció que em va produir entendre com els fonamentals teoremes de conservació de la mecànica clàssica es podien deduir de les propietats intrínseques de l’espai i del temps newtonians. Però l’emoció d’assolir aquesta comprensió fou sobretot una emoció estètica ―quan de llarg havia sobrepassat l’edat escolar― poc habitual en els meus estudis i per sort més freqüent en les meves lectures. Així que, en general, més que emoció jo diria satisfacció per la comprensió intel·lectual de conceptes i situacions i per l’harmonia de les idees en conflicte (ho penso així, tot i que pugui semblar cursi).

Tanmateix, “sense emoció no hi ha aprenentatge” és un eslògan “educatiu” que certament s’ha fet molt popular, em temo que al preu de banalitzar el concepte d’emoció. Posat a buscar una alternativa, trobaria més apropiada una expressió com ara “aprendre genera satisfacció”, certament menys contundent i d’impacte molt menor. Potser hauríem de pretendre i posar els mitjans perquè l’alumne se senti satisfet quan aprèn quelcom, per exemple, quan li surt “brasa” sense haver-hi de pensar dues vegades ni fer servir un corrector. Com a incís voldria posar de manifest que la noció de gust d’aprendre, l’afirmació que arribar a saber és satisfactori, està estranyament absent a les notícies habituals relatives a la tornada a l’escola pròpies dels començaments de curs. El curs que fa poc ha començat no n’és una excepció. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plens declaracions de persones rellevants del món educatiu sobre com n’estan de contents nens i nenes pel fet de començar el curs i retrobar-se amb amigues i amics. La meva modesta experiència diu però que cap nen més gran de 11 o 12 anys té ganes de tornar a l’escola. I pel que fa a retrobar-se, molts hauran estat en contacte a través de xarxes i jocs en línia, de manera que poc s’han trobat a faltar. És clar que hi ha excepcions, però de secundària en endavant, la regla general és que ni noies ni nois tenen cap mena d’entusiasme vers el col·legi. Accepten resignadament que hi han d’anar pels seus pares i per les expectatives socials i familiars posades sobre ells, i sobretot perquè no tenen cap altra opció. De la tòpica alegria de tornar a l’escola trobo xocant que només s’esmenti la socialització. Mai es fa referència a la construcció del saber ni a la formació de la personalitat en el marc de la institució educativa. Ningú, ni els mateixos docents amb veu pública, assenyalen que infants i adolescents estan contents per retrobar-se amb l’aprenentatge i el coneixement. Aquesta sincera omissió descriu molt bé la nostra realitat.

Seguim amb els eslògans. Un eslògan és una frase curta, a ser possible original i atractiva, que es fa servir com a símbol o consigna d’una empresa o activitat amb fins publicitaris o propagandístics. He llegit que el terme anglès “slogan” deriva d’una expressió gaèlica que significava “crit de guerra d’un clan”. Com a tal crit de guerra, l’eslògan sempre està al servei d’alguna cosa o causa, sempre hi ha interessos al seu darrera, i per això és habitual als àmbits de la propaganda comercial i política. La política els utilitza intensament sobretot en períodes electorals. En les eleccions de 1977 l’eslògan d’AP fou “Fraga conviene” [aclaració per a gent jove: AP fou el partit antecessor de l’actual PP]. El 1982 el PSOE va emprar “Por el cambio”. L’hemeroteca d’eslògans polítics és inesgotable però n’hi ha prou amb aquests dos exemples llunyans per posar de manifest que els eslògans són expressions concises, fàcils de recordar i que pretenen atraure l’audiència a qui s’adrecen. No pretenen informar, ni aclarir, ni fer pensar. Pretenen incitar a l’acció (en aquest cas, votar un determinat partit). Ni tan sols tenen un significat clar o únic, sinó que la interpretació la posa el receptor d’acord amb les seves idees i expectatives en un context polític, social o personal concret. Qui volgués saber perquè convenia Fraga o quina mena de canvi proposava el PSOE, s’ho havia d’imaginar o anar a buscar-ho en un altre lloc.

En l’àmbit econòmic els eslògans es poden interpretar com a consignes identificadores d’estatus socioeconòmic, estil de vida i personalitat, com ara l’eslògan “T’agrada conduir?” del fabricant de cotxes d’alta gamma BMW. Consumir o posseir objectes d’una determinada marca pot crear un sentit de comunitat, exclusivista, quan es tracta de productes cars i luxosos. Tanmateix, en el cas de productes populars, la finalitat més corrent dels eslògans és incitar al consum. Ara fa just 100 anys, el 1921, els sempre pioners creatius de The Coca-Cola Company van crear un eslògan memorable: “Thirst Knows No Season”. La set no coneix estació, no coneix temporada, és a dir, sempre tenim set. L’anunci fa tothom conscient que la set és permanent i que aquesta beguda proporciona una manera plaent de saciar-la. Per si no fos prou clar, el 1923 van reblar el clau amb “Enjoy Thirst” (Gaudeix la sed). S’ha de reconèixer que presentar la set com a motiu de plaer és tota una ocurrència. Molts anys després, a Espanya, aquesta idea seria reciclada per Fanta en l’anunci “Da gusto tener sed”. Recordo haver sentit al meu avi esmentar amb un somriure el ganxo i l’enginy d’aquesta frase. En definitiva, Coca-Cola és una icona cultural global per la seva eficaç propaganda i per molts altres motius, entre els quals, en el seu moment, als Estats Units, hi va haver l’avançada tecnologia de les màquines expenedores d’ampolles de refresc, així, fresques. La “religió” practicada pels bevedors de Coca-Cola té un llunyà precedent històric: Heró d’Alexandria va inventar la primera màquina de vending que funcionava amb una moneda. Corria el segle I D.C. i el producte dispensat era aigua beneïda. [2]

L’educació és un àmbit professional i social de caràcter global, ple de conflictes de poder, polítics en sentit ampli. També és un àmbit de gran consum perquè tothom ha tastat el “producte” i en té una experiència pròpia. Essent els eslògans armes potents i imprescindibles de les batalles per la competència comercial, l’acció política i la supremacia ideològica, no és d’estranyar que l’educació estigui farcida d’eslògans amb tota mena d’orígens: governs, partits, docents i associacions professionals, investigadors, sindicats, entitats i fundacions, grups de pressió, etc. Per la seva elaboració potser no tenen la força dels eslògans comercials però tanmateix n’hi ha molts de forts i persistents, al voltant dels quals es poden articular comunitats perfectament legítimes, juntament amb altres que poden arribar a tenir característiques sectàries. En un vell article de 1979 a Perspectivas (revista d’educació de la Unesco), molt abans de l’aparició d’Internet, l’historiador i filòsof de l’educació Olivier Reboul avisava que l’eslògan esdevé perillós quan sota la màscara del sentit comú, de l’evidència científica, de l’exigència revolucionària, de la tradició establerta o del consens general ja no incita el pensament sinó que el reprimeix. [3] Això, què és prou obvi en l’eslògan polític, em temo que, per la força de les xarxes socials i de Twitter en particular, ara és molt freqüent en els afers pedagògics.

“L’educació canvia el món” o “Ensenyem persones, no matèries” o “Cobrar segons el rendiment” (en referència als docents, és clar, mai als administradors o a les elits de l’educació) o “Llibertat d’ensenyament” són bons exemples d’eslògans. Malgrat la seva potencial bona intenció, són maximalistes i dificulten la conversa perquè mostrar-s’hi en desacord total o parcial és molt difícil. Qui vulgui precisar o matisar frases com aquestes hauria d’entrar en un nivell de raonament i de diàleg que no és practicable a la Xarxa, sinó que seria més propi d’un debat públic, d’una conversa privada assossegada o d’un document escrit per explicar amb detall un posicionament personal o l’argumentari d’una organització que al respecte pot fer plantejaments legítims. Qualsevol observació o objecció al que proclama un eslògan està condicionada pel format de la interacció, que afavoreix que la Xarxa es polaritzi o s’oposi a qui es pronuncia en aquest sentit. El mateix es pot dir d’altres eslògans, com ara “Liderar per aprendre”, “Democratitzar l’educació”, “No s’han de memoritzar informacions que són a Google”, “L’error no té importància”, que tenen impacte independentment de la concreció i fonamentació de les intencions de qui els formula. [4] No hi ha res millor que l’ambigüitat per convocar a tothom, per crear consens o aparentar unanimitat, per donar per descomptada l’evidència i presentar-la com a indiscutible. Els eslògans són dreceres intencionades que apunten a determinats objectius mentre esborren dificultats i contradiccions, amb un poder que no es pot menystenir perquè és més afectiu que no pas racional. Citant de nou Reboul, diríem que en educació l’eslògan és polèmic, anònim, somer, dissimulador, ambigu. Aquestes característiques no són accidentals. Són intrínseques a l’eslògan, no pot prescindir d’elles, en són l’essència i n’expliquen el seu poder.

Com he dit abans, és possible que en educació, l’eslògan, més que expressar el pensament, contribueixi a reprimir-lo. Com deia el professor José Luis L. Aranguren, les paraules aïllades són paraules fictícies, són paraules buides de significació, no diuen res per elles mateixes. Fa falta posar-les en context de manera completa i precisa i mentre això no es faci, poden tan significar una cosa com una altra. [5] És fàcil tenir idees bones o cridaneres (pròpies o alienes) i posar-les a la Xarxa, però ho és molt menys canviar la cultura i les institucions, perquè, al capdavall, el que compta i marca la diferència no són les frases més o menys encertades sinó la capacitat de treballar junts, la capacitat de construir discursos coherents i realistes i d’avançar malgrat les inevitables discrepàncies. Molt em temo que l’actual univers d’eslògans que infoxica [6] l’educació no contribueix gaire en aquest sentit.

Ferran Ruiz Tarragó

[1] “Llegir no contamina”. La fotografia d’un cartell en una porta d’Es Bòrdes (Val d’Aran) feta el 13 de setembre que acompanya aquest post, posa de manifest que també hi ha eslògans memorables i excel·lents, que tanmateix no són els que llegim habitualment. Aprofito l’ocasió per felicitar l’autora o autor i donar-li les gràcies.

[2] https://en.wikipedia.org/wiki/Hero_of_Alexandria

[3] “El educador y los eslogans”, article d’Olivier Reboul a Perspectivas. Revista trimestral de educación. Vol IX, núm. 3. Unesco, 1979.

[4] No em trec del cap un acte públic on la directora d’un institut immers en un procés de “transformació” educativa afirmava, amb total candidesa, que “si ens equivoquem, no passa res”. Ja se sap, errar, encara que afecti l’alumnat, no és important!

[5] “Universidad española y universidades libres”, article de José Luis López Aranguren al llibre “La Universidad”. Pròleg de Pedro Laín Entralgo. Ed. Ciencia Nueva, 1969.

[6] Infoxicació, intoxicació i paràlisi per excés d’informació contradictòria, terme molt interessant i útil que vaig sentir per primer cop en boca d’Alfons Cornella.

11 pensaments sobre “Eslògans i educació

  1. Magnífica entrada. S’hi podria afegir “Aprendre a aprendre”, que se sol presentar com d’allò més actual quan resulta que ja té dos segles d’existència. «Lernen lernen» fou encunyada a principis del s. XIX per Johann Wilhelm Süvern, col·laborador de Wilhelm von Humboldt. Com diuen irònicament per ací (País Valencià): “Xe, acabaeta de descarregar…”.

    • Gràcies pel compliment i per l’observació. La meva llista no pretenia pas ser exhaustiva. Certament, com assenyales, hi ha eslògans de molt llarg recorregut. Gràcies novament i salutacions. Ferran Ruiz

  2. Sempre que et llegeixo, Ferran, penso: “Quines obvietats diu aquest home!. I què bé que les exposa”. I és que estem inundats de discursos sobre l’aprenentatge que van volant pels aires sense tocar de peus a terra. I que acaben venent fum. Gràcies, Ferran.

  3. Com sempre, un plaer llegir-te!
    Com sempre, fas treballar el meu magí una estona i em treus somriures cómplices!
    Continua escrivint-nos, pleaseeeee!

  4. Un encert d’escrit. Totalment d’acord amb la teva opinió Ferran. Vivim en un món on preval la publicitat del que volem vendre (l’educació) i no el que fem realment. Prediquem amb els èxits però no amb els processos amb els seus encerts i els seus errors.

  5. Gràcies, Ferran. En nom del progrés hem accelerat el temps i els “eslògans” han esdenvingut un dels subgèneres textuals d’aquesta acceleració. Però així com els ametllers necessiten un any per treure flor, les persones necessitem temps per a les coses importants.

  6. L’Emili Pons comenta com a obvietats les reflexions que fa en Ferran.I fins a cert punt així és. Potser el problema és que les obvietats no ho són per una part important del gremi ni dels organitzadors del gremi. I així ens va.
    Gràcies. És un plaer llegir-te

  7. Les teves notes d’opinió tenen la virtut d’estimular el pensament, Ferran, cosa que s’agraeix.
    Les activitats escolars, la gran majoria són intemporals: llegir, escriure, … de la mateixa manera que ho són aprendre a tirar penals o faltes, per posar l’exemple del futbol. Aquesta intemporalitat i persistència l’han de tenir present totes les generacions que es dediquen a l’educació. En aquest sentit, m’has fet recordar la lliço inaugural d’en Narcís Comadira a la UdG el curs 1998-99, al meu entendre una peça molt interessant i recomanable. La podeu trobar aquí: https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/1565/Curs%20acad%c3%a8mic%201998.pdf?sequence=1&isAllowed=y
    Les emocions es transmeten quan ensenyem continguts: no hi ha un aprenentatge emocional al marge dels continguts acadèmics, o si voleu, culturals. Voleu emocion més impressionants que les que s’experimenten amb la lectura d’un text que ens interpel·li, que ens agradi?.
    No veig que estiguem en camí de superar l’eslògan, quan en educació allò important és el matís, la modulació del discurs que construïm plegats amb la complicitat obtinguda, quan compartim els mateixos significats en les paraules de sempre i, sobretot, els donem un sentit didàctic compartit: llibertat, responsabilitat, competència, lectura, ortografia, …. No som davant de ciències exactes quan parlem d’educació.

    • Moltes gràcies Pere per la teva aportació i per descobrir-nos aquesta joia, “Aprendre de lletra”, la magnifica lliçó inaugural del curs acadèmic 1998-1999 de Narcís Comadira. Han passat més de vint anys i la seva vigència no ha parat de créixer. La recomano a tots els lectors de Notes d’opinió. Per la seva relació amb “Eslògans i educació” n’extrec una sola frase: “L’ensenyament per eslògans és la institucionalització de l’analfabetisme.” Insisteixo que la lliçó de Comadira, una reflexió i sobretot un clam, és de lectura obligada i urgent. Aprofito l’ocasió per agrair també tots els comentaris anteriors.

Respon a Emili Pons Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s