A mitjans de juliol de 1518 una dona es va posar a ballar sense parar en un carrer d’Estrasburg, induint la gent a imitar-la. Una setmana després una trentena de dansaires dominats per un impuls irresistible polaritzaven l’atenció de la ciutat. Al començament les autoritats van pensar que aquest ball sense aturador atrauria visitants i van llogar músics per acompanyar els ballarins i donar a l’esdeveniment un aire de festa popular. Tanmateix no era una festa alegre. Els ballarins no semblaven gaudir amb la dansa. Més aviat expressaven patiment, desesperació i que necessitaven rebre ajuda. Els que tenien el cor més feble o menys energia van començar a morir, però la febrada col·lectiva va seguir in crescendo. Les autoritats alsacianes van optar per no reprimir la gent del carrer, pensant que el millor era deixar que els dansaires exhaurissin les energies i el fenomen s’acabés sol quan ja no poguessin més. Però, tot i que els relats varien, sembla que a finals d’agost hi havia quatre-centes persones ballant compulsivament. Aleshores els governants de la ciutat van decidir imposar el retorn a la normalitat, cosa que van aconseguir dispersant els ballarins per indrets rurals i santuaris a les muntanyes. L’episodi va finalitzar prou civilitzadament a començaments de setembre, prop de dos mesos després d’haver començat, sense que tingués el final sinistre que hauria pogut tenir si s’hagués escampat la idea que el ball col·lectiu havia estat alguna mena de ritual pagà o de culte herètic mereixedor de la foguera.

L’epidèmia o plaga del ball d’Estrasburg va tenir lloc fa exactament 500 anys. S’ha especulat si va ser un enverinament massiu per fongs però aquesta interpretació té poc pes. Com que els protagonistes eren gent molt pobra, la principal hipòtesi és que el seu estat de trànsit es correspon amb un episodi d’histèria col·lectiva causada per la fam i la misèria, una mena de desesperació vital possiblement potenciada per la fe en Sant Vitus, un sant que tenia el poder de posseir la ment i castigar el cos amb una dansa compulsiva. Modernament es considera que fou un cas de malaltia psicogènica de masses (en anglès Mass psychogenic illness, MPI), malaltia de caràcter social que es manifesta especialment en grups persones vulnerables exposades a una determinada causa que en dispara els símptomes.

Se sap que a l’Edat Mitjana hi van haver altres fenòmens semblants si bé no tant notoris, i que el mateix ha passat a totes les èpoques. L’any 1962 un centenar de noies d’un internat de Tanzània va experimentar una epidèmia de rialles i el 2011 un grup d’alumnes de l’institut de Le Roy, ciutat de l’estat de Nova York propera a la frontera canadenca, van patir un seriós episodi de convulsions incontrolables acompanyades d’espasmes, tics i tartamudesa.

La MPI es difón a través de la vista i el so en situacions de proximitat física. Però, atès que les telecomunicacions són una extensió dels nostres ulls i oïdes, és natural plantejar si la connectivitat electrònica visual i sònica pot substituir el contacte directe com a condició del desenvolupament de la síndrome. Un article del Journal of the Royal Society of Medicine informa que cada cop sembla més real la possibilitat de que la MPI es pugui difondre a través d’Internet, xarxes socials i altres sistemes de telecomunicació afectant persones que no tenen una relació prèvia i estan situades en llocs diferents. Així, la circulació electrònica d’estímuls i informacions que afecten l’atenció i la imaginació pot donar lloc a les vocalitzacions, tics i comportaments propis de la MPI sense necessitat de presencialitat. Aquest sembla ser el cas de Le Roy High School, on, segons informa The Atlantic, també va contraure la malaltia una infermera aliena a l’institut que seguia les notícies per Facebook. És d’altra banda conegut que l’ús d’aquesta plataforma pot empitjorar la depressió i l’ansietat i que a YouTube hi ha vídeos que mostren moviments i capteniments desordenats de naturalesa psicogènica.[1]

Independentment que la MPI s’estengui o no electrònicament, és innegable que els mitjans de comunicació influeixen en els individus, tant en el pla intel·lectual com en l’emocional. Pantalles i auriculars connectats al cervell transmeten sense parar imatges, sons, conceptes, estímuls, sensacions i vivències que entren en el cos com si fossin contagis, i com a tals difícils de prevenir i de gestionar. Ens trobem davant del que John Sweeney anomena “connectivitat infecciosa” [2], entramat de fluxos comunicatius que incideixen en les persones, pràcticament inevitables en un sistema de vida absolutament dependent d’interaccions i activitats mediades per la tecnologia. Que la meitat de la població mundial estigui connectada a xarxes de comunicació –fet que, segons informa The Guardian, precisament s’ha produït aquest 2018– posa de manifest l’abast portentosament global del fenomen infecciós.

Les xarxes socials digitals han fet créixer exponencialment l’abast de la connectivitat amb efectes malaltissos però és el món de la TV qui ha generat un greu precedent que no ha parat d’estendre’s. Es tracta dels reality shows, veritables focus d’infeccions mentals que creen addicció al temps que promouen “valors” com banalitat i xafarderia, desconsideració, egoisme i avarícia, consum irreflexiu, identitats primàries excloents i menysteniment de la racionalitat, dels matisos i les diferències. En una paraula, tot el contrari del que l’educació malda per aconseguir.

Les oportunitats de participació que proporciona Internet són extraordinàries. Sembla però que no les sabem aprofitar prou bé i deixem que mecanismes opacs de manipulació psicològica actuin lliurement. És ben conegut que des dels mateixos inicis de la Internet massiva les dades que produeixen els usuaris de les xarxes s’han emprat per enviar anuncis personalitzats amb finalitat comercial, però ara els neuromarketers  apliquen sense restriccions la neuropsicologia per influir en les decisions dels consumidors. No fa massa Facebook es vantava davant els anunciants que estava en condicions de determinar els estats emocionals dels adolescents en funció del seu comportament en aquesta plataforma social i, fins i tot, de saber en quins moments els joves necessiten quelcom que estimuli la seva autoestima.[3]

La infecció personalitzada no és només comercial. També s’envien notícies manipulades o falses per promoure determinades tendències ideològiques i opcions polítiques, amb una intensitat i un abast que embruten l’opinió pública i adulteren l’exercici de la democràcia. Un exemple destacat –i cabdal, ateses les conseqüencies que ha tingut– és Cambridge Analytica, companyia britànica que va processar dades de molts millons d’usuaris de Facebook per influir en l’elecció de Donald Trump el 2016. La mateixa Facebook Inc. estima que 126 milions de persones (és a dir, més de la meitat de la població dels Estats Units amb dret a vot!) va rebre contingut servit per una factoria de notícies manipulades o falses relacionada amb el govern de Rússia, troll farm coneguda com a Internet Research Agency, amb més de 2700 comptes de Twitter dedicats a aquest tema.[4]

La combinació i acumulació de fake news, de reality shows, de determinats formats televisius (com les tertúlies) i d’usos sectaris dels mitjans digitals té com a efecte la radicalització de la ciutadania i el creixement de la intolerància, la xenofòbia i el populisme. El perill que s’emprin tècniques d’aquest estil per la manipulació política i social i com a armament psicològic en situacions de conflicte és ben real. No s’escapa a ningú l’alarmant extensió d’autocràcies i sistemes autoritaris –més o menys dissimulats– dels darrers anys en molts països. Gran part de les elits europees (intel·lectuals, polítiques, professionals, científiques, culturals, etc.) tenien fins fa poc la convicció que Europa mai tornaria al seu passat feixista. Tanmateix, l’ús massiu i combinat de xarxes socials i mitjans de comunicació per part de determinats grups poderosos fa que aquesta confiança s’estigui esvaint ràpidament. Ara mateix som testimoni, part i víctima del procés més pervers de connectivitat infecciosa: la promoció massiva del populisme a través dels instruments socials i tecnològics de comunicació.

Els ciutadans d’avui podem estar satisfets de menjar i vestir millor, viure més anys i ser més rics, tot i que col·lectivament potser tenim força en comú amb aquells pobres ballarins d’Estrasburg de fa cinc segles. La diferència és que coneixem la naturalesa de la infecció que ens afecta i tenim capacitats i coneixements per superar-la. No és tan segur que en tinguem la voluntat.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

[1] The New York Times, 24 novembre 2018, Do You Have a Moral Duty to Leave Facebook?

[2] John Sweeney (2017) “Infectious Connectivity: Illustrating the Three Tomorrows“. Article de “The Postnormal Times Reader”, editat per Ziauddin Sardar, Centre for Postnormal Policy & Futures Studies. És aquest un lloc adient per assenyalar que sense aquest article de Sweeny, jo no hauria escrit aquest post manllevant-li a més el títol.

[3] Jean M. Twenge, Have Smartphones Destroyed a Generation?  The Atlantic, September 2017 Issue. Facebook va negar que estigués oferint instruments per arribar a la gent en funció del seu estat emocional, però l’experiència ensenya que cal prendre aquesta afirmació amb força reserva.

[4] Facebook, Twitter, Google defend their role in election. Seth Fiegerman and Dylan Byers @CNNMoney November 1, 2017.