Temps postnormals

Dedicat a Jordi Serra del Pino, prospectivista i amic

En les darreres dècades el món ha canviat molt. A més de la tecnologia, aspectes substancials de la vida (laboral, social, cultural, econòmica, política, individual, etc.) són ben diferents. Com que ens situem en la nostra història i ens hi reconeixem, qualsevol intent de pensar el futur fa inevitable comparar ara i abans, present i passat. Per a mi això significa contraposar l’estat actual del món (quan ja enfilem el final de la segona dècada del segle XXI) amb l’època en que la meva generació es va iniciar en l’arena pública i professional. Comparar temps i situacions i constatar-ne diferències és un instrument habitual, que pensadors molt importants han utilitzat per analitzar i descriure canvis i tendències. Com a resultat d’aquestes reflexions s’han encunyat conceptes de referència per descriure el món actual, com “modernitat líquida” (Zygmunt Bauman), “societat del risc” (Ulrich Beck) o “societat de la incertesa” (Daniel Innerarity).

Ziauddin_Sardar_in_Quito
Ziauddin Sardar. Font: Wikipedia

Jo trobo especialment interessant la formulació “temps postnormals” del pensador britànic d’origen pakistanès Ziauddin Sardar.[1] Editor de la revista Futures, dedicada als “estudis de futurs” (així, en plural, perquè el nombre de futurs pensables i potencialment possibles és indefinit), Sardar no fa futurologia amb una taula braser i una bola de vidre en una habitació en penombra, sinó que treballa en àmbits oberts com ciència i relacions culturals, prospectiva i pensament islàmic, essent un acadèmic internacional de prestigi. L’expressió “temps postnormals” prové del concepte “ciència postnormal“, que va ser introduït en la dècada de 1990 pel filòsof de la ciència Jerry Ravetz (originàriament estatunidenc però nacionalitzat britànic en ser-li retirat el passaport pel maccarthisme) i el matemàtic argentí Silvio Funtowicz, com a nova aproximació a l’ús de la ciència en assumptes on “els fets no són segurs, els valors en disputa, els riscos alts i les decisions urgents”. [2] (Entre parèntesi, assenyalem que aquesta frase sembla especialment idònia per a l’educació, on la ciència educativa “normal” possiblement ja ha donat tot el que pot arribar a donar —ara sembla que la neurociència vagi en camí d’esdevenir el proper Sant Greal de l’educació).

Temps postnormals fa referència a la pèrdua de confiança en imaginaris, conceptes i institucions que sustentaven una normalitat genèrica: la del sistema de vida del món occidental a les darreres dècades del segle XX. Tal com assenyala Joaquim Prats fent referència una obra magistral de Tony Judt, estem vivint l’extinció de tres grans relats de la història europea que emmarcaven l’imaginari social fins fa no massa anys: la narrativa de la cristiandat, la narrativa de la grandesa nacional i la narrativa del materialisme dialèctic.[3] El fracàs del comunisme, la caiguda del Mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica van epitomitzar la victòria del capitalisme i de les democràcies liberals i dels seus conceptes de seguretat i llibertat, al preu de desprotegir els treballadors del món occidental. La segona meitat del segle XX fou l’època de la pax americana, una pau aconseguida, cal assenyalar-ho, al preu d’innumerables conflictes i col·lapses regionals i locals, d’una cursa folla dels dos blocs geopolítics per emmagatzemar i amenaçar-se mútuament amb 50.000 bombes atòmiques i de dedicar la meitat dels científics mundials a programes militars. L’equilibri global de poder, amb totes les seves injustícies i imperfeccions, va mantenir un règim de llei i ordre, efectiu en llocs privilegiats del planeta. Nosaltres érem a redós d’aquests privilegis, si bé amb mancances molt substancials a causa de la dictadura. El sistema occidental, guanyador de l’antagonisme Est-Oest, fou considerat tan definitiu que alguns analistes, com Fukuyama, van proclamar que s’havia arribat a la “fi de la història” (i es van ben equivocar).

En aquesta època —que ara sembla molt llunyana— gran part de la ciutadania confiava en l’augment de la llibertat personal, la millora de la governança de les institucions, el repartiment dels beneficis de l’economia, l’avenç de la ciència i de la tècnica al servei de les persones i el progrés continuat de les condicions de vida generals de les poblacions i de les relacions internacionals. Tot això en base a tres pilars: democràcia parlamentària, amplis nivells de benestar (desiguals i relatius, però realment substancials en termes històrics) i confiança en el creixement econòmic sostingut, malgrat crisis puntuals o cícliques. Aquesta és, a grans trets, la descripció de la normalitat.

L’actualitat és força diferent i el món apareix, per als occidentals en especial, com un lloc molt més incert i perillós. Avui el ciutadà troba poques coses en què confiar o que li donin seguretat. Totes les opcions de futur li semblen incompletes i arriscades, quan no camins cap a l’empobriment o l’abisme. Això no és retòrica: molts de la meva generació temem, amb fonament, que els nostres fills i néts no puguin prosperar més que nosaltres, que disminueixi el benestar social, que pateixin fortes restriccions de les llibertats i, fins i tot, que els toqui viure un col·lapse de l’ordre natural de fabricació humana. (Precisament els anys 2016 i 2017 han estat els més càlids des de 1880, quan va començar l’enregistrament de dades fiables.[4])

La normalitat es sustentava per un seguit de creences concretes, formulades bàsicament com a relacions de confiança. La més assumida en termes psicològics i culturals és la confiança en el progrés indefinit, la vella idea volteriana de progrés que ens havia acompanyat des de la Il·lustració, tot i que amb dramàtics alts i baixos. Tanmateix, ara confiem menys en el progrés i per tant esperem menys de la ciència, no tant per ella mateixa (que continua ampliant el coneixement humà i obrint possibilitats insospitades) sinó per la manera d’emprar-la i perquè sovint se’ns presenta confusa, contradictòria, o inclús, en nombroses ocasions, venuda al millor postor. Així, es desconfia dels seus usos socials (per exemple, l’ús desorbitat d’antibiòtics en persones i animals i de medicaments en general) i de la seva administració política (algú devia certificar com a innòcues les explosives prospeccions geològiques provocadores de terratrèmols de l’anomenada plataforma Castor, per no parlar del fracking). La desconfiança en la ciència aplicada augmenta quan es constata que instrumenta atemptats a les llibertats, amb vulneració de drets de les persones (com ara la vigilància electrònica indiscriminada i la intercepció de comunicacions privades) o perquè planteja dilemes ètics (per exemple, la mefistofèlica investigació adreçada a endarrerir l’envelliment, els eventuals resultats de la qual beneficiaran els més poderosos, posarà en discussió la solidaritat intergeneracional i inclús podria alterar el cicle de relleu poblacional). També influeix en la visió pessimista de la ciència el risc que per a la societat i el medi natural té la gestió d’instal·lacions industrials i d’infraestructures amb un alt component científic i tecnològic. Respecte això, només cal recordar el desastre de Fukushima. Com és possible que Japó, un país enormement competent i organitzat, amb experiència en emergències d’origen natural i amb plans per fer front a terratrèmols i tsunamis, permetés sis centrals nuclears concentrades en una mateixa planta sense preveure la combinació simultània d’una catàstrofe natural i d’un accident nuclear?

A més del trencament de relacions de confiança, la postnormalitat actual es nodreix de la successió i el solapament de crisis de dimensions internacionals, impossibles d’amagar i de romandre aliens als seus efectes. Aquestes crisis són instantàniament difoses per les indústries globals de comunicació, manipulades políticament i aprofitades per interessos concrets per tal d’obtenir-ne beneficis. Cal reconèixer que aquest segle està sent mogut en aquest sentit. Sense pretendre inventariar-les, no està de més recordar que el vam estrenar amb una crisi internacional de seguretat (la destrucció de les Torres Bessones el 2001 i les posteriors guerres sensi fi d’Iraq i Afganistan). Hem patit alertes sanitàries globals: grip aviària iniciada a l’Àsia el 2003, pandèmia de la grip porcina de 2009, brot d’ebola a l’Africa occidental el 2014 amb episodis posteriors, esclat del virus Zika al Brasil el 2015 i escampament mundial d’aquest virus. Hi ha hagut crisis sistèmiques en alimentació (malaltia de les vaques boges, amb més de 160 persones mortes i més de 4 milions d’animals sacrificats, només al Regne Unit) i en energia (el barril de petroli va arribar a costar prop de 150 dòlars el 2008, casi provocant el col·lapse econòmic). Han sorgit o s’han accentuat conflictes i accions unilaterals agressives entre Estats (Crimea, Ucraïna, Darfur-Sudan del Sud i altres a Àfrica, o el cas del mar de la Xina meridional i les illes Spratly, sense oblidar les tensions límit a Corea) i ha augmentat la desconfiança mútua entre les grans potències i entre altres nacions, desconfiança que en particular afecta fortament la construcció europea (Brexit, Grècia i la UE, relacions entre Turquia i Europa), una construcció que suposàvem garantida fins el 2005, quan sengles referèndums a França i els Països Baixos van tombar el projecte de constitució europea.

La proliferació nuclear no s’atura malgrat els tractats i tampoc ho fa la crisi climàtica i mediambiental (amb el rebuig del Tractat de París pel trumpisme estem perdent un temps irrecuperable i hipotecant les properes generacions de manera crítica i imperdonable). La mentalitat que la naturalesa existeix per ser conquerida i explotada il·limitadament continua arrelada al pensament econòmic (vegeu la Nota El savi Humboldt i la visió sistèmica). En particular, la sobreexplotació i la contaminació han portat els oceans al límit (crisi de la pesca per disminució d’efectius, llevat de la superpoblació de meduses per escalfament del mar.

Als països àrabs entre 2010 i 2011 i a Turquia el 2013 van tenir lloc protestes massives en demanda de democràcia i drets socials, protestes que no donaren els resultats desitjats pel seus promotors i que, de fet, van servir per augmentar els nivells de repressió i de reacció per part dels Estats. Aquestes protestes posaren de manifest la potència convocadora de les xarxes socials i alhora van demostrar la seva incapacitat d’alterar les institucions del poder. Quelcom semblant es podria dir del moviment dels indignats (15-M) en exigència d’una democràcia més participativa. El caos de la guerra total a Síria i l’aparició d’un estat islàmic de fronteres difuses, fonamentalista i antioccidental, procliu a les violacions, els degollaments i les matances en massa, són esdeveniments amb innumerables víctimes i milions de desplaçats, a més d’tremendes implicacions regionals i mundials. Augmenta el terrorisme de suïcides i bombes indiscriminades i s’hi afegeix el d’atropellaments i ganivetades. A aquests horrors s’hi ha de sumar l’odissea dels refugiats (molts d’ells ofegats o morts al desert), el tràfic de persones, la persistència de l’esclavatge, les onades migratòries massives i altres esdeveniments esfereïdors, com les mutilacions genitals i els raptes massius de noies a l’Àfrica.

En el pla social, persisteixen el sexisme, la violència i la discriminació de les dones, i entre el jovent s’estén el masclisme i la prepotència, precisament quan en l’àmbit de la igualtat es podia pensar que es consolidarien els modestos avenços de dècades anteriors. A la rica Europa existeix un malestar civil amb múltiples causes i focus, com es va fer evident amb els aldarulls a les banlieues franceses i els motins de l’estiu del 2011 a Anglaterra —Londres en especial—, que van generar caos, incendis, pillatges i víctimes mortals. Les drogues continuen fent estralls i en alguns països són un desastre nacional: als Estats Units van morir 64.000 persones de sobredosi l’any 2016.[5]

La llista de catàstrofes, problemes, tensions i conflictes s’ha fet llarga i encara no hem parlat de la perllongada i no del tot tancada crisi de les finances mundials —desencadenada el 2008 per la fallida de Lehman Brothers— i d’assumptes recurrents com l’estabilitat de les monedes i la mateixa integritat de l’Euro, una moneda governada pel Banc Central Europeu, entitat que, en paraules de Jordi Serra, sembla un banc de sang gestionat per Testimonis de Jehovà.[6] Tornant al tema cabdal de la desconfiança, sembla innegable que la societat actual sospita amb raó dels grans gestors de les finances, l’economia i l’empresa, perquè molts han segrestat i espoliat les organitzacions per al seu propi benefici. D’on surten sinó els seus ingressos fabulosos? A primers de gener d’enguany, un article del diari londinenc The Times, gens sospitós d’esquerranisme, començava així: “Som al quart dia laboral de l’any i aquest migdia els caps de la indústria ja hauran cobrat el que en mitjana cobra un treballador en tot un any.”[7] L’especulació, portada a uns nivells que avergonyirien Adam Smith, colonitza tots els àmbits de l’economia, inclosa l’agricultura, on els especuladors han aprés a obtenir beneficis de la gana de la gent. La fam a la Banya d’Àfrica, particularment aguda fa uns anys però no superada, no és només conseqüència de sequera, guerra civil i funcionaris corruptes, sinó dels preus prohibitius dels aliments. Tal com s’explicava en un article de Der Spiegel, que els pobres no puguin pagar els aliments que necessiten per subsistir per als especuladors només és un mer “efecte indesitjable del mercat”.[8]

També és molt escassa la confiança ciutadana en els responsables de la planificació, de la governança i dels organismes de control —és a dir, la confiança en les elits que condueixen els assumptes públics— perquè havien de defensar el bé comú i prendre decisions assenyades i equitatives, però que en excessives ocasions han anteposat els seus biaixos i interessos, s’han desentès de la seva responsabilitat i no han actuat al nivell èticament exigible. Què feien els alts directius del Banc d’Espanya durant la gestació de la crisi bancària? Què feia el Ministeri encarregat dels assumptes de l’habitatge els anys de la bombolla immobiliària?

Les conseqüències d’aquesta manera de fer han estat devastadores per a les classes mitjanes i populars. El 2011, enmig d’allò més dur de la crisi financera mundial, el premi Nobel d’economia Paul Krugman explicava que el dèficit americà i la crisi europea havien estat causats per l’avarícia de les elits i no pel mal judici de la gent normal i corrent.[9] Per a Krugman les polítiques causants de la crisi no es van elaborar per respondre a demandes socials sinó que foren dictades per beneficiar determinades elits, les quals, protegides per la seva cort de experts pronosticadors i d’alts funcionaris nacionals i internacionals a sou, propagaven la idea que la gent corrent era culpable de la crisi pel seu forassenyat afany consumista. Talment com si la interessada disponibilitat de crèdit fàcil i l’enorme desregulació de l’economia i les finances fossin responsabilitat dels propis deutors i dels ciutadans en general. El més greu és que aquestes dures lliçons no ha estat apreses. Qui pensés que el col·lapse econòmic serviria per produir un sistema més sostenible té motius per estar desanimat, perquè s’ha continuat amb el business as usual.

Espanya és enmig d’una crisi política enorme, que va in crescendo per motius poderosos entre els quals destaquen l’abismal falta d’ètica en la vida pública, el clientelisme i l’immobilisme polític, és a dir, una permanent incapacitat d’autoreformar-se —a diferència d’altres Estats, com han posat de manifest molts analistes. S’albira una gran crisi de les pensions i, per a més inri, l’envellida població espanyola veu com el valor dels estalvis s’esvaeix. Poques coses hi ha tant postnormals com que els petits capitals dels estalviadors no siguin retribuïts amb uns modestos interessos i que, a més, s’estigui de facto pagant els bancs per la “custòdia” dels diners —bancs, recordem-ho, sovint mal gestionats que han estat salvats amb enormes injeccions de diner públic. Seguint en la pell de brau, a l’enorme dimensió de la desocupació laboral s’hi afegeix l’atur agut i sistèmic que afecta els joves, molts dels quals mai no trobaran una feina com cal. En pocs països desenvolupats la desocupació de la gent jove té aquesta dramàtica magnitud. Gosaria dir que en el cas espanyol la dimensió d’aquest problema és “ultranormal”, pròpia d’un Estat, d’uns partits i d’uns agents econòmics i socials que, uns pels altres, de facto l’accentuen, ja que són incapaços de plantejar la qüestió amb la radicalitat necessària (faig servir aquest terme pensant en la radicalitat positiva de Beveridge. Vegeu la Nota: De l’educació com a servei social). Afrontar-la amb força requeriria, entre altres actuacions, repensar a fons el sistema educatiu, cosa pràcticament impossible per els interessos creats i perquè el pensament estratègic brilla per la seva absència, no només en l’àmbit polític, sinó també en estaments intel·lectuals i universitaris.

El que s’ha dit sembla suficient per il·lustrar la postnormalitat en què vivim, que certament es presenta més o menys acusada depenent de països i societats, segons cultures polítiques i estructures socials i econòmiques. Els conflictes i crisis esmentats es retroalimenten per la comunicació global en anglès com a nou esperanto universal, per la circulació d’informació i de persones (així com de contaminants, bacteris i virus), pels transports massius de mercaderies i commodities, i per tota mena de transaccions a nivells local, regional i planetari. Amb la globalització hem entrat en una era que difereix de qualsevol temps anterior per l’escala i la profunditat de les interconnexions, per la immediatesa de les conseqüències i la virulència de les reaccions. Possiblement influïts per aquestes noves realitats, els sistemes polítics de països fins ara considerats com a indubtablement democràtics semblen contagiar-se d’una manera de fer que dificulta dur a terme els debats oberts, respectuosos, honests i orientats al futur que calen per afrontar unes realitats i uns problemes complicadíssims. S’ha estès el consum social de trolls, fake news i alternative facts i cada cop més dirigents polítics se senten còmodes amb la manipulació, la mentida i la intransigència —i l’absoluta falta de vergonya. Només cal mirar els avenços, impensables fa tot just uns anys, de moviments antidemocràtics, de polítics reaccionaris i de partits xenòfobs.

En conjunt, i amb això acabo, molts ciutadans conscients pensen que estem en un món on moltes coses semblen anar malament de manera concorrent, tot i que ells o elles visquin bé i el seu nivell de satisfacció amb la vida sigui alt. Observen la realitat i la pateixen amb inquietud i impotència. Si tenen prou edat per recordar i comparar, veuen com l’optimisme relatiu d’anys enrere s’ha esvaït sota la cascada de males notícies i realitats adverses. El pitjor potser és que els ciutadans no saben en qui ni en què confiar. En temps normals, se suposava què els dirigents sabien que s’havia de fer per progressar, superar dificultats i resoldre assumptes que anaven malament, i que estaven compromesos a fer-ho. Es confiava que els fonaments sòlids i les teories demostrades de les disciplines (economia, ciències, enginyeria, etc.) servirien per identificar i isolar els problemes i que s’aplicarien recursos materials, intel·lectuals i polítics fins arribar a solucions viables. El pes i el poder de les ortodòxies intel·lectuals, acadèmiques i econòmiques feia confiar que se sabria navegar l’oceà del canvi. Molt poc de tot això sembla tenir validesa avui. Com diu Sardar, la complexitat, el caos i la contradicció són les forces que impulsen i donen forma a un temps en què com a societat no confiem poder retornar al passat que hem conegut, ni tampoc estem segurs de trobar el camí per a un futur desitjable i sostenible.

La visió dels temps postnormals plantejada en aquest article pot neguitejar, però, vivint on vivim, de fet és més descriptiva que no pas apocalíptica. Res de l’anterior implica que no valgui la pena mirar de viure la vida amb generositat, intensitat i alegria, ni tampoc que individus o societats s’hagin de lliurar al catastrofisme o al nihilisme. Fer-ho seria del tot inexcusable en educació, perquè els nois i les noies d’avui no tenen experiència personal de cap temps anterior ni cap responsabilitat que el món sigui com és. En canvi, sí que implica que hem de reconèixer que els problemes del món —i en particular els relatius a l’educació són intrínsecament complexos i interdependents, i que no admeten solucions simplistes. També comporta ser conscients de la necessitat d’avançar per espais no cartografiats canviant maneres de pensar esgotades. Tot plegat ens fa recordar la perpètua necessitat de practicar valors antics, que mai no haurien de passar de moda, com generositat, prudència, humilitat i determinació. Amb aquest esperit intentarem parlar d’educació en temps postnormals en un proper article.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

[1] Ziauddin Sardar (2010) Welcome to post-normal times. Futures 42, Elsevier.

[2] Post-normal science. https://en.wikipedia.org/wiki/Post-normal_science

[3] L’article de Joaquim Prats “La última lección de Tony Judt” (Escuela, núm. 3905 (771), 12 de maig de 2011) fa referència al llibre de Tony Judt “Posguerra: Una historia de Europa desde 1945” (Taurus, 2006), crònica monumental del continent europeu després de la Segona Guerra Mundial.

[4] 2017 Was One of the Hottest Years on Record. And That Was Without El Niño. The New York Times, Jan 18, 2018.

[5] Drug Deaths in America Are Rising Faster Than Ever. The New York Times, June 5, 2017.

[6] Jordi Serra (2017) European Union’s Contradictions. A: Z. Sardar (editor) The Postnormal Times Reader. The Centre for Postnormal Policy and Futures Studies.

[7] Tom Knowles, The Times, Jan 4, 2018.

[8] How Global Investors Make Money Out of Hunger. Der Spiegel Online, January 9, 2011.

[9] The Unwisdom of Elites. The New York Times, May 8, 2011.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s