Isaiah Berlin, un dels grans filòsofs i exponents del pensament liberal del segle XX, es caracteritzava per la claredat en l’expressió, per la voluntat expressa de fer entenedors conceptes complexos amb un llenguatge ric però accessible, i molt especialment per la seva extrema aversió a la terminologia obscura (“extreme distaste for obscure terminology”) (1).

Amb els anys he constatat que la terminologia espessa és un defecte habitual en el llenguatge culte i acadèmic del nostre país. El llenguatge i la terminologia que s’emprin en un discurs s’han d’adaptar a les persones que volen adquirir coneixement i s’ha de fer tot el possible per compatibilitzar el rigor amb la claredat i l’accessibilitat dels conceptes. Això és especialment necessari quan un text informatiu s’adreça a un públic no especialitzat, com l’alumnat dels centres educatius o la ciutadania en general.

En aquest sentit m’ha colpit el que he obtingut en buscar la paraula “verb” a la Viquipèdia (2). Ho explico a continuació, però vull deixar clar per endavant el meu respecte i estima pels autors de la Viquipèdia en català i en altres idiomes, i el reconeixement pel seu esforç generós i altruista. El que diré només té voluntat de reforçar-ne la utilitat pel fet de disposar de textos comprensibles i animar els autors a evitar el llenguatge obscur.

L’entrada “Verb” a la Viquipèdia comença així:

“Un verb és una categoria gramatical, nucli del predicat o sintagma verbal, que expressa existència, estats, accions, processos o modificacions d’un subjecte o sintagma nominal. És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb; a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu. Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical (element que conté la significació lexical del mot) o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma. Per tant, és una paraula que expressa l’acció que rep o realitza el subjecte, i és l’única que és imprescindible en una frase.”

Ho trobo complicat d’entendre, francament, i la falta d’exemples no ajuda. La meva formació gramatical és molt antiga, però tot i això, penso que aquesta definició està feta per especialistes per a especialistes, precisament per a aquells que segurament mai no tindran cap necessitat de buscar “verb” en una enciclopèdia popular.

Segueixo amb el text. Com que “morfema” s’esmenta tres vegades, m’animo a mirar aquest terme:

“Un morfema és la unitat mínima significativa de la primera articulació o divisió del signe lingüístic: el mot. El morfema és, doncs, la unitat mínima indescomponible en l’aspecte sincrònic i que expressa els diversos accidents i altres elements gramaticals de relació d’inventari en cada llengua. Més informalment, un morfema és una classe d’equivalència de seqüències de fonemes o d’alteracions sistemàtiques de la forma fonològica d’un mot per a expressar una relació gramatical o un canvi de sentit sistemàticament. La realització concreta d’un morfema es denomina morf, i un morfema és el conjunt de morfs de funció equivalent. En la majoria de les llengües, els morfs prenen la forma d’afixos (sufixos, prefixos i rarament, infixos), encara que també existeixen les alteracions de l’arrel, com ara els allargaments, els canvis tonals, les reduplicacions, les relacions paradigmàtiques i altres procediments abstractes. Quan els morfs són afixos, és gairebé sempre possible segmentar el mot en els seus formants bàsics, encara que en algunes llengües en què els morfs es realitzen amb procediments aliens a l’afixació, això pot ser impossible.”

Novament l’explicació m’ultrapassa. La manca d’exemples accentua la sensació d’haver volgut entrar en un coneixement secret, que només és conegut per una minoria selecta (cosa que potser sigui veritat). Em deixen bocabadat frases com: “Més informalment, un morfema és una classe d’equivalència de seqüències de fonemes o d’alteracions sistemàtiques de la forma fonològica d’un mot per a expressar una relació gramatical o un canvi de sentit sistemàticament.” O aquesta altra: “Quan els morfs són afixos, és gairebé sempre possible segmentar el mot en els seus formants bàsics.” “Morf” em sona a personatge de manga (animo el lector a cercar aquest terme a Google i mirar les imatges que s’obtenen).

Em pregunto si aquesta foscor és pròpia del català. Amb curiositat i alarma alhora, busco “Verbo” a la Viquipèdia en castellà:

“El verbo es la parte de la oración o categoría léxica que expresa acción o movimiento, existencia, consecución, condición o estado del sujeto; semánticamente expresa una predicación completa. En la oración, el verbo conjugado funciona como el núcleo sintáctico del predicado (si el verbo está en una forma conjugada ocupará en general la posición del núcleo del sintagma de tiempo, y si no de un sintagma verbal ordinario). Los verbos, según su valencia o gramática, pueden ser clasificados en intransitivos, transitivos, ditransitivos, etc. Son transitivos cuando el verbo requiere más de un argumento obligatorio. Los intransitivos tienen un solo argumento obligatorio.”

El començament s’entén força millor, però l’explicació immediatament es complica: “En la oración, el verbo conjugado funciona como el núcleo sintáctico del predicado (si el verbo está en una forma conjugada ocupará en general la posición del núcleo del sintagma de tiempo, y si no de un sintagma verbal ordinario)”. He llegit força en la meva vida, però diria que mai m’he trobat amb “ditransitivo”. Tot i que la definició en castellà no fa cap referència a “morfema”, també busco aquest mot:

En morfología, un morfema (gramatical) es un monema dependiente, es decir, un fragmento mínimo capaz de expresar un significado, y que unido a un lexema modifica su definición. En muchas lenguas los morfemas generalmente están constituidos por una secuencia de fonemas, aunque en otras lenguas algunos elementos fonéticos suprasegmentales como el tono, el acento o la nasalidad pueden constituir una diferencia fonética que realiza un fonema (en estos casos los morfemas no son un fragmento separable de la palabra).”

Està clar que per entendre bé morfema s’han de conèixer monema, lexema, fonema i l’esotèrica expressió “elementos fonéticos suprasegmentales”. És normal fer servir verb en la definició de verb? I, el que més m’interessa: tot això, ajuda els alumnes a aprendre, gaudir i estimar la llengua?

Amb la moral força enfonsada però encuriosit passo al francès, on trobo:

“Le verbe (du latin verbum : mot, verbe) constitue avec le nom la catégorie de mots ou partie du discours principale de toute langue. La tradition grammaticale présente le verbe en opposition au nom, parce qu’il a le pouvoir d’exprimer un procès, en traduisant une action accomplie (ex. : Il regarde un film) ou subie par le sujet (ex. : Il a été déçu par ce film), ou un état (ex. : Il est satisfait) ou des modifications du sujet (ex. : Il a changé d’avis). À cet aspect sémantique la linguistique contemporaine, de tendance majoritairemant distibutionniste et structuraliste, oppose une approche morphosyntaxique, rejetant toute définition du verbe fondée sur son rapport avec un aspect de la réalité qui le distinguerait du nom (Fonction référentielle) pour privilégier sa fonction de mise en relation des autres composants de la phrase.”

Per fi veig una mica de claredat. El redactat francès em sembla força més entenedor que els dos anteriors i és d’agrair que la definició inicial vagi seguida de l’avís que la lingüística contemporània ha “complicat” la definició. Tal com interpreto aquest avís, a banda de la ciència gramatical oficial, hi ha una altra manera, més assequible, si voleu més popular, d’explicar el concepte.

Finalment, vaig a la Viquipèdia en anglès perquè aquest és l’últim idioma en què tinc una mica de desimboltura i puc fer comparacions. Per a “Verb” diu:

“A verb, from the Latin verbum meaning word, is a word (part of speech) that in syntax conveys an action (bring, read, walk, run, learn), an occurrence (happen, become), or a state of being (be, exist, stand). In the usual description of English, the basic form, with or without the particle to, is the infinitive. In many languages, verbs are inflected (modified in form) to encode tense, aspect, mood, and voice. A verb may also agree with the person, gender, and/or number of some of its arguments, such as its subject, or object. Verbs have tenses: present, to indicate that an action is being carried out; past, to indicate that an action has been done; future, to indicate that an action will be done.”

Per a mi aquesta és indubtablement la definició més clara i entenedora, menys obscura, possiblement perquè la manera anglesa d’expressar-se recull la tradició empírica de Locke i molts altres filòsofs, literats i científics britànics. El llenguatge planer incorpora sense complexos exemples comprensibles: portar, caminar, aprendre, succeir, ser, existir. Distingeix entre present, passat i futur, cosa que no he sabut veure si està implícita en les explicacions donades en català i castellà. A més, l’explicació anglesa (i també la francesa) fa referència a la base llatina del terme, gairebé inexistent a les definicions en castellà i català (aquesta última precisa que la definició grecollatina tradicional avui dia es considera etnocèntrica, en estar modelada per les llengües indoeuropees).

Potser els especialistes de la llengua trobin inconvenients a aquesta definició més planera, menys tècnica, però ells ja tenen molts coneixements previs i maneguen altres fonts i manuals. Tanmateix, l’estudiant que accedeix al coneixement, els pares que vetllen per l’aprenentatge i els treballs escolars, el ciutadà corrent que vol una informació o resoldre un dubte -la majoria dels beneficiaris potencials de la Viquipèdia- es mereix un llenguatge assequible i divulgatiu (si més no en la part inicial dels articles). L’exemple de l’edició en anglès mostra que és possible afavorir el coneixement tot evitant el llenguatge enrevessat i obscur.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) Ramin Jahanbegloo (2007) Conversations with Isaiah Berlin. Halban Publishers.

(2) Consultes fetes a http://www.wikipedia.org (en les diverses llengües) el 4 de maig 2016.