Ara que s’acosta la diada de Sant Jordi, festa del llibre i de la rosa de forta arrel nacional i cultural, imaginem que algú s’atura en una parada i demana fullejar llibres que parlin de com és l’educació que ara i aquí es proporciona a la gent jove. El nostre ciutadà o ciutadana explica que busca un llibre de tapa dura, ben il·lustrat i ben editat, perquè li té reservat un lloc destacat a la seva biblioteca particular. Pensa que un assumpte tan important en la vida del país no es mereix menys i per això està ben disposat a pagar el que valgui.

El venedor el mira amb un poc dissimulat rictus d’estranyesa. Pensant que potser no s’ha explicat prou bé, l’hipotètic client aclareix que no vol un manual de pedagogia ni una història de l’educació, ni tampoc una hagiografia d’ensenyants passats i presents com tantes n’hi ha: només vol un llibre, a ser possible oficial, que expliqui de manera planera els objectius actuals de l’educació escolar i els criteris morals que la fonamenten, sense deixar de banda les consideracions socials, polítiques i tècniques més imprescindibles. També estaria bé que donés informació de quins són els principals continguts que nois i noies han d’aprendre i de les coses que han de saber fer segons la seva edat. L’obra ja seria perfecta si a més expliqués com es garanteix i es comprova que s’assoleixen els objectius, de manera que la ciutadania pugui estar orgullosa del seu sistema educatiu.

No tenim el llibre que vostè demana, crec no existeix, li diu amb contundència el llibreter, tal vegada més incòmode que no pas divertit, malgrat que pel seu fur reconeix i valora l’originalitat de la comanda. No hem tingut mai això que vostè vol, i, si ho busca en altres llibreries, gairebé li asseguro que no ho trobarà.

Amb la cua entre cames, el ciutadà, ja en retirada, murmura com és possible que no existeixi un bon llibre sobre l’educació actual al seu país, un llibre informatiu, clar i honest, ben escrit i agradable de tenir entre les mans, com tants i tants n’hi ha al mercat de qualsevol altre assumpte. Li sembla evident que si tota la canalla està obligada a anar a col·legi durant de tota la infància i l’adolescència, els ciutadans (que ho paguen tot amb els seus impostos) haurien de tenir a mà una bona explicació de tot plegat, sense haver de recórrer a lleis i decrets –amb l’usual llenguatge autoreferent i tancat, àdhuc críptic, dels diaris oficials– ni haver d’estar familiaritzats amb tecnicismes administratius i pedagògics. I menys encara haver-se de fiar d’informes de part i de recerques patrocinades. Mentre camina no pot evitar pensar amb enuig que els governs (o potser els parlaments que fan les lleis? – això tan li fa) haurien de ser els primers interessats en fonamentar el coneixement i l’estimació de l’educació del país. Un bon llibre sobre el què, el perquè i el com de l’educació hauria de ser un best-seller permanent, però pel que veu, només ho és en la seva imaginació.

***

A mi també, com al llibreter, també em fa l’efecte que no existeix la mena d’obra que buscava el nostre comprador, tot i que certament sobre educació hi ha alguns llibres “macos”. Amb motiu del centenari de la creació del “Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes”, just l’any de canvi de segle la Fundació BBVA va publicar “Cien años de educación en España”, llibre tan interessant com voluminós (s’ha de llegir amb faristol) que des d’una perspectiva estatal tracta la història de l’educació a Espanya, els corrents pedagògics del segle XX i l’entramat administratiu de l’educació. Conté força il·lustracions, en particular les dels ministres del ram al llarg del segle passat, cosa que al frustrat client o clienta no li semblaria gaire prioritària. Aquí, l’any 2005 el Departament d’Educació va publicar “L’Educació a Catalunya” (Lunwerg Editores), esplèndid volum de 28x32cm il·lustrat amb cura que parla del marc històric català, dels espais escolars, dels mestres i de les figures referents de la renovació pedagògica, de la llengua i la normalització, de la limitació de la política autonòmica, de la participació, etc. Aquest recomanable volum, que mereix un lloc a la biblioteca de qualsevol ciutadà obert de mires, s’acosta una mica a l’objectiu, sense arribar a proporcionar la mena d’explicació centrada en el fonament i la realitat de l’educació que reben infants i joves ara i aquí.

Fa molt temps vaig veure una guia il·lustrada del propòsit i del contingut del currículum educatiu vigent a Noruega els anys 90 del segle passat, publicada en francès i anglès pel corresponent ministeri d’educació d’aquest país (crec que també incloïa recerca i afers religiosos). Tot i ser només una mena de dossier A4 d’una cinquantena de planes, essent jo un funcionari acostumat a l’aridesa i la prolixitat més aviat esterilitzant dels butlletins oficials DOGC i BOE, em va fer un fort efecte trobar-me una descripció de l’educació i del corresponent currículum encapçalada amb il·lustracions del vitrall de la moderna catedral de Tromsø i de l’al·legòrica Llibertat guiant el poble, l’èpic quadre de Delacroix. Les explicacions textuals es compaginaven amb pintures de Chagall i Degas, olis de Matisse, imatges d’escultures africanes, àmfores gregues, bronzes xinesos, murals egipcis, gravats rupestres del nord d’Espanya i d’Escandinàvia, així com il·lustracions de temes històrics i tecnològics, de tradicions i contes populars, de Leonardo da Vinci i de geometria pitagòrica. Naturalment no hi mancaven la pintora noruega Oda Krohg, Edvard Munch i altres pintors i il·lustradors nòrdics, ni l’escultura de Gustav Vigeland.

Pel que recordo, aquest document descrivia la missió de l’educació com la presentació i l’exploració de la persona en les seves dimensions creativa, laboral, social i espiritual (amb esment explícit als valors cristians i humanistes, la identitat noruega i l’herència cultural). També parlava de la dimensió liberal de l’ésser humà, entesa com a estimació del coneixement, llibertat intel·lectual, tolerància i igualtat.

Escrit amb un llenguatge sobri i accessible, aquest document noruec instil·lava la sensació de que el veritable fonament de l’educació és ètic, individual, social i professional, en fort contrast amb el caràcter ideològic, legislatiu i administratiu de les concepcions que aquí han acabat sent dominants. Seria un gran avenç que, algun dia, el DOGC i el BOE deixessin de ser la nostra monocromàtica obra de referència en benefici d’un super-vendes demanat i estimat per la ciutadania: l’explicació planera, honesta i amb garanties del què, el perquè i el com de la nostra educació. Potser, en el futur, les famílies puguin comprar il·lusionades aquesta explicació sobre l’educació dels seus fills. Potser.

Gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó