Un dels plaers d’estar jubilat és repassar llibres que he acumulat a casa amb els anys. Molts els he llegit. Alguns, pocs, els recordo força bé. De la majoria en tinc impressions vagues. D’altres no en recordo res, fins i tot em faig creus d’haver-los comprat. Un d’aquests és “Tótem y tabú” de Sigmund Freud, obra de 1913. El vaig llegir quan tenia 18 anys en l’edició d’Alianza Editorial de 1967 i no en devia entendre gran cosa. Tornant-lo a fullejar veig que va de coses com religió, societat, família i sexe, i que esmenta coses curioses com la particular relació entre sogres i gendres en algunes cultures i que la temptació de matar és més forta del que normalment creiem. Per una particular i estranya associació d’idees, els mots tòtem i tabú em fan pensar en la inspecció d’educació.

De tabús i tòtems en sé ben poc. Per a mi un tabú és una restricció o una prohibició que la tradició imposa als individus d’una comunitat, que es justifica pel seu bé, com ara la prohibició de menjar porc o l’incest i el parricidi que Freud va assenyalar com a tabús bàsics de la civilització. El tabú contribueix al control social i també serveix per reforçar l’estatus i la protecció dels estaments superiors de la comunitat i el seu poder sobre els inferiors. Mirant enciclopèdies trobo que el terme tabú és d’origen polinesi, captat per primer cop  l’any 1771 pel capità Cook a Tonga, on era una noció habitual, a l’igual que a la resta d’illes del Pacífic Sud. Molts anys després Freud i altres demostrarien que tots els grups i societats tenen els seus tabús.

Un tòtem és quelcom (objecte, estàtua, tronc d’arbre esculpit, animal, esperit) que influeix o condiciona la vida d’un individu o d’una comunitat. La gent el contempla o en parla amb respecte i temor perquè li atribueix un poder discrecional i arbitrari, que s’amaga darrera un saber o unes intencions ocultes. Recordo pel·lícules de Hollywood de fa molts anys amb nadius més o menys primitius atemorits, ajupits davant un tòtem esperant els seus designis que podien anar del més concret al més misteriós. (Això m’ha fet recordar el paper formatiu de Gina Lollobrigida ballant davant una estàtua d’aspecte totèmic a “Salomón y la reina de Saba”. De veritat que eren altres temps.)

En relació al terme tòtem les obres de referència diuen que el seu origen s’ha de buscar en les poblacions indígenes de Canadà, que amb aquest terme designaven un guardià ancestral respectat, però no sempre estimat. Faltar a la plena observació dels mandats dels tòtems i a les restriccions dels tabús només es podia mitigar, si de cas, amb el compliment precís de determinats rituals.

Deu ser quelcom freudià, però a mi em sembla que el lligam inconscient del binomi tòtem-tabú amb la inspecció d’educació no és del tot descabellat, dit sigui amb tota consideració. D’alguna manera aquest cos funcionarial té quelcom de totèmic en el món educatiu, per la connotació de poder, en ocasions arbitrari, i, alhora, parlar públicament de per a què serveix la seva feina ve a ser una mena de tabú. Per exemple, en relació als mals resultats a les proves PISA, en cap moment he vist res que fes referència a una eventual relació entre inspecció i resultats, malgrat tenir dos centenars d’inspectors i inspectores dedicats a supervisar el sistema educatiu i vetllar per la seva qualitat. Què passa aquí? O, seguint el nostre hàbit, No passa res? Mai abans he dedicat un article a la inspecció, de manera que ho faig ara motivat pel seu rol en PISA, procurant anar amb compte.

Com que no sé ben bé com enfocar-ho, començo amb la normativa. L’article 175 de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) diu que l’Administració educativa de la Generalitat s’estructura en “serveis territorials que constitueixen òrgans desconcentrats de l’Administració educativa que tenen, en relació amb l’àrea territorial corresponent diverses funcions, entre elles la inspecció del sistema educatiu.” La inspecció forma part, doncs, d’un òrgan “desconcentrat” (sembla una ironia freudiana) que té les funcions que li atorga l’Article 178, entre elles supervisar i avaluar els centres i la funció docent i vetllar pel compliment de les normes i principis que regulen el sistema educatiu. També ha “d’assessorar, orientar i informar els diferents sectors de la comunitat educativa en l’exercici de llurs drets i en el compliment de llurs obligacions”.

Potser la referència és implícita però en la meva opinió el redactat no és gens taxatiu en termes de pedagogia i didàctica. La vigent LOMLOE va en la mateixa línia quan estableix que el paper dels inspectors és «examinar i comprovar la documentació acadèmica, pedagògica i administrativa dels centres.» (Article 153 b). La desgana de diàleg professional que palesa aquesta normativa fa pensar que les causes dels mals resultats de PISA no s’han de buscar només als centres, sinó en la manera com les administracions són incapaces d’estar a l’altura dels problemes. Respecte això em remeto a la Nota “El coneixement a l’administració“.

Torno al tema amb un parell de referències britàniques de quan jo estava en actiu, és a dir, que tenen força anys. La primera és d’un inspector anglès que va fer una estada a Catalunya, va visitar col·legis i instituts i va parlar amb molta gent. Al seu informe (no el tinc però en vaig copiar alguns paràgrafs) va escriure: «The role of the school inspector is underdeveloped, in that their function revolves around “meeting statutory requirements” only. Their currículum evaluation, particularly related to standards, is limited. Therefore, since they do not observe lessons, they do not disseminate good practice, and are unable to advise on curriculum development.» [Traducció de ChatGPT: «El paper de l’inspector d’educació està poc desenvolupat, en el sentit que la seva funció gira únicament entorn de “complir els requisits establerts per la normativa”. La seva avaluació del currículum, especialment pel que fa als estàndards, és limitada. Per tant, com que no observen les classes, no difonen les bones pràctiques i no poden assessorar sobre el desenvolupament del currículum.» Clar i anglès, podem ben dir: per a la inspecció l’ensenyament és secundari, el que compta (comptava) és tenir els papers en regla.

Fa temps que la funció inspectora és essencialment de tipus administratiu, àmbit on no falta mai feina. Per descomptat que l’inspector actua atenent les directives que rep del comandament, el Departament d’Educació. La inspecció, d’alguna manera com la fiscalia, suposo, és un estament altament jerarquitzat. L’autonomia professional és limitada i arriscada. Com que depèn jeràrquicament de l’administració, no pot esmenar-li la plana.

En el cas improbable que l’orientació burocràtica canviés, penso que apareixeria el problema de la limitació d’inspectors especialistes, professionals pedagògicament ben informats i al dia, capaços de parlar de tu a tu amb els professors d’àrea, matèria i nivell sobre metodologies i didàctiques en àmbits com, per exemple, llengües a primària o física i química a secundària. Pel que he sentit dir queden pocs especialistes de matèria a la inspecció. En el cas de matemàtiques sembla que gairebé és una “espècie” extingida.

Anem per la segona referència britànica. Una vegada vaig tenir a les mans un informe de la inspecció d’un centre educatiu elaborat per l’autoritat inspectora anomenada Ofsted (Office for Standards in Education, Children’s Services and Skills), departament no ministerial d’inspecció que, sorpresa, no depèn del ministeri sinó que informa al Parlament. Aquest document de prop de 60 denses pàgines va ser elaborat arran de la visita d’un equip d’inspectors durant cinc dies seguits a un institut tipus “comprehensive college” (ensenyament de tipus generalista, sense especialitzacions) amb alumnes de 11 a 19 anys. L’equip estava format per 17 inspectors, un d’ells fent de cap i responsable formal de l’avaluació.

Per als ensenyaments denominats Sixth Form (dos cursos, alumnes d’entre 17 i 19 anys) hi havia inspectors especialistes en «Bussiness Studies, English, Psychology, Mathematics, History, ICT, Biology, Chemistry.» La física també fou avaluada, malgrat no tenir inspector especialista d’aquesta matèria a l’equip. Per als cursos amb alumnes d’11 a 16 anys (un curs més que la nostra ESO), hi havia especialistes en «English, Geography, History, Mathematics, Science, Citizenship, Music, Business Studies, Design and Technology, Art and Design, ICT, French, German, English as an additional language, Religious Education, Physical Education.» També hi havia un inspector especialista de «Special educational needs.» Val la pena rellegir la llista d’especialitats. L’equip va seguir i avaluar la realització de 177 classes, qualificant cadascuna en «Excellent, Very good, Good, Satisfactory, Unsatisfactory, Poor, Very Poor.» Tres quartes parts de les classes foren avaluades «Very good, Good», 3% «Excellent» i 3% «Unsatisfactory». La resta, «Satisfactory». Observi el lector que hi ha 4 categories d’aprovat i 3 de suspès. Aquí no ens atreviríem a estigmatitzar d’aquesta manera. Cap classe va ser qualificada Deficient o Molt deficient, traducció de les dues darreres categories. En el seu moment vaig llegir les valoracions de cada matèria curricular i la conjunta del centre: no contenien ni un sol paràgraf superflu, i tot el document estava redactat pensant que fos útil a la direcció i als propis ensenyants de les àrees curriculars. El director estava exultant i em va comentar l’informe amb genuïna i legítima satisfacció, perquè la inspecció era realment completa, estructurada i seriosa.

Tornant al nostre cas, estic convençut que ni remotament estem en condicions de fer actuacions d’inspecció com aquesta amb caràcter sistemàtic. Recordo haver llegit fa anys algun informe d’avaluació diagnòstica (confesso no estar prou al dia per saber si encara es fan) signat per dos o tres inspectors/inspectores, amb mínimes concrecions sobre el treball pedagògic. Molt em temo que aquest és encara l’estat de la qüestió. Per honestedat amb el lector insisteixo que no disposo d’informació actual i acurada sobre aquest assumpte, però com deia Papini, «de vegades, confiar en judicis intuïtius és un requisit obligat.» Si més no, veient quins són els resultats, és prou lícit fer algunes suposicions sobre que hi ha al darrere.

A més de la falta d’inspectors especialistes, un altre motiu per no entrar a fons en la qualitat pedagògica dels centres és la falta de voluntat política de fer-ho. La fugida endavant dels “projectes de centre” fa que hi hagi no pas pocs centres amb una visió psicosociologista com a criteri suprem, en els que l’ensenyament-aprenentatge ha esdevingut marginal perquè el gruix del temps s’orienta a projectes (fins i tot en les decisives matèries instrumentals), a “gestionar” emocions i a crear un decorat de benestar individual i col·lectiu. No és fàcil posar-se a investigar això, perquè les conclusions posarien en evidència l’errada trajectòria normativa dels darrers anys. Tot plegat fa que el mandat real de l’administració a la inspecció sigui neutralitzar conflictes. Supervisar processos i millorar la qualitat passa a ser secundari. Agrairé precisions si m’equivoco.

Espero que no sigui massa agosarat dir que especialista en tot equival a expert en res. Amb l’obsessió per la transversalitat els inspectors van passar a ser-ho de tot el sistema educatiu, fet que pels assumptes administratius pot no ser rellevant però que ho és molt en termes curriculars. No veig un inspector sorgit de primària entrant en temes curriculars a ESO, Batxillerat o FP, ni tampoc que un inspector o inspectora prodecent d’aquests nivells pugui ser de gaire utilitat a l’educació infantil i primària. Segurament hi haurà excepcions … tanmateix comptables amb els dits d’una mà. Al unificar la inspecció en un sol cos, als inspectors se’ls encarrega supervisar centres amb totes les edats. Tot tipus de centres, tot tipus d’ensenyament, reglats i no reglats, en centres públics, concertats i privats. A més, l’acció de supervisió s’estén a serveis socials, infància, salut i policials. Davant tanta varietat, tal com passa arreu, els comportaments acaben responent a la factibilitat i a la conveniència, inclús a la supervivència, tal com passa amb molts mestres i professors col·locats en situacions impossibles.

La conclusió de tot això, tal com ho veig, és que tenim inspectors i inspectores més que no pas un sistema inspecció. Més ben dit: el sistema d’inspecció només existeix en el pla administratiu i burocràtic i està al servei de l’administració. La seva potència pedagògica és residual i depèn de la manera de fer cada inspector, dels seus coneixements i preferències, i del temps que li quedi, normalment escàs. N’hi ha que fan una feina esforçada mirant de combinar el mandat administratiu amb ajut a la resolució de dificultats i problemes, pocs d’ells curriculars. N’hi ha d’altres que converteixen les normes i els protocols en fins en si mateixos. Els importen més els indicadors de compliment que les dinàmiques reals dels centres que tenen al seu càrrec.

L’equilibri entre servir a la pedagogia i servir a l’administració és molt complex i inestable. Personalment estic convençut que és irresoluble, especialment perquè la burocràcia, convertida en modus vivendi, s’ha convertit en un fi en ella mateixa i no para d’expandir-se amb normes, requeriments i protocols. Això passa tant en educació com en molts altres sectors. És perfectament normal que la persona que exerceix la funció inspectora vulgui evitar l’esquizofrènia i dediqui les seves energies al que li demanen. En aquest sentit penso que és difícil que la inspecció pugui ajudar gaire en termes pedagògics. Però sí que amb les seves atribucions podria fer que el focus es posés en els llocs on les pràctiques no estan a l’alçada i es posa en perill el dret a l’educació.

La inspecció ha estat sempre relacionada amb el poder i de fet abans es vestia de manera que ningú dubtés de qui tenia al davant. Un Reial Decret de 1849, concretat per una ordre de l’any següent, establia l’uniforme de l’inspector. Transcric en castellà la descripció dels seus components principals: «Pantalón azul turquí, con galón de plata en el costado». «La casaca, también azul turquí, tendrá bordado el cuello, las carteras y la bocamanga». «Usarán el chaleco blanco, sin filete de ninguna clase, y blanca también la corbata». Els brodats dels inspectors en cap havien de ser daurats.

No he sabut trobar a Internet cap il·lustració d’aquest uniforme, de manera que n’he encarregat una al ChatGPT proporcionant-li el plec normatiu complet. Trobo que el resultat fa prou efecte. Anar d’uniforme no era debades. A més d’identificar i de conferir dignitat a qui el vestia, també servia per evitar la intrusió de persones alienes a la professió. Només ens faltaria que als centres s’hi presentessin inspectors fakes amb finalitats picaresques o il·lícites. O potser ja ha passat?

L’urgent millora de l’educació també requereix il·luminar el tòtem i esvair el tabú de la inspecció. Ja toca.

Acabo aclarint que no he consultat aquest text amb cap amiga o amic que exerceix o hagi estat inspector d’educació. Espero no perdre’n l’amistat de cap.

Gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó