El 6 de gener de 1526 l’humanista valencià Joan Lluís Vives i March saludava els dos burgmestres i el Consell de la ciutat de Bruges i els remetia l’informe “L’assistència als pobres” (De subuentione pauperum) sobre com adreçar els problemes de la indigència i de la mendicitat en aquesta ciutat. L’estudi plantejava una assistència social de caràcter públic, molt més enllà del sistema vigent d’eventuals almoines i de beneficència de caràcter religiós. [1]

Com que avui, diada de Reis de 2026, fa d’això exactament 500 anys, celebro l’efemèride improvisant algunes consideracions sobre el convers Vives, un dels poquíssims intel·lectuals d’origen ibèric que hagi mai format part de l’elit intel·lectual europea del seu temps. Només cal dir que fou professor en llocs com Oxford, Lovaina, París i Bruges i que es relacionà activament amb personatges com Thomas More, Guillaume Budé, el cardenal Wolsey, el papa Adrià VI i, sobretot, amb Erasme de Rotterdam, amb qui va mantenir una relació molt estreta i (gairebé sempre) d’admiració mútua.

Bruges, com moltes altres ciutats, necessitava afrontar un agut problema de pobresa. L’historiador Charles Fantazzi explica que entre 1520 i 1530, després de collites molt dolentes i molta fam als Països Baixos, la gent del camp emigrava a les ciutats buscant feina o ajut. També es donava el cas d’individus pobres per als que era avantatjós i més lucratiu demanar almoina que no pas seguir amb feines esgotadores i mal pagades, com la de les fàbriques de llana, havent-hi pares que animaven els seus fills a seguir aquest exemple. La societat urbana mercantil no podia absorbir aquest augment del nombre d’individus vivint de la caritat i de les almoines vehiculades per entitats religioses. La situació es feia insostenible. Luter, amb radicalitat protestant, el 1520 ja havia proposat que cada ciutat es fes càrrec dels seus propis pobres i que es prohibís la mendicitat, extirpant-la així del món cristià. Evidentment l’Església i en especial els ordes mendicants no hi estaven gens d’acord, al·legant que prohibir donar i rebre almoines era contrari a la llei de Déu. [2]

Escrit per Vives a petició dels governants de Bruges, el tractat De subuentione pauperum afronta aquesta problemàtica amb consideracions cristianes sobre la condició humana i la necessitat d’assistència mútua, entenent que “pobre” no és només un terme econòmic sinó que abasta dèficits de salut, físics i mentals. De subuentione conté un programa pràctic d’atenció a pobres i captaires per part de l’autoritat civil, així com els corresponents deures i obligacions, incloses les financeres, que al respecte tenen els habitants de les ciutats i els seus governants.

Vives alerta que fer el bé i ajudar la gent dissortada té un efecte crida i provoca un flux inassumible de persones necessitades, de manera que els captaires estrangers amb salut han de ser proveïts de menjar i enviats als seus llocs d’origen. Els captaires nadius de la ciutat que no tenen ofici han de ser obligats a aprendre’n un d’escaient o bé han de fer tasques servils, com cavar rases o treure aigua. Fins i tot els cecs poden fer feines útils. Tothom que rep assistència té l’obligació de treballar, això sí, atenent la seva edat i estat de salut. Vives és ben conscient que hi ha persones per a les quals treballar és una càrrega més feixuga que la mort, però té molt clar que la ciutat no pot ser refugi de ganduls.

Inspirant-se en part en l’obra de Vives, l‘any 1531 l’emperador Carles V va establir que per pal·liar la pobresa s’havien de constituir fons públics controlats per autoritats civils. Al mateix temps va prohibir la mendicitat a tot l’imperi, fent excepció dels indigents que no poguessin ser atesos amb aquests fons. La secularització de l’ajut als pobres deixava així marge a l’Església i les seves prerrogatives.

***

“Que n’és, de bonic i d’esplèndid, educar, polir, instruir, fornir i embellir la ment, la part més noble de totes.” Ho diu Vives a “L’assistència als pobres”, obra que conté abundants referències a l’educació i a l’ètica. En cito només un parells de paràgrafs, d’innegable vigència:

“… no hi ha perill més gran per als fills dels pobres que una educació amb pocs continguts, vulgar i contrària als valors ciutadans.” [3]

“… cal que els qui governen les ciutats no siguin mandrosos a l’hora de proporcionar els millors mestres d’escola als alumnes. Els mestres han d’estar dotats no només d’intel·ligència i de coneixement, sinó també d’una capacitat de raonament sana i sense defectes. I és que en l’educació de la mainada hi ha la gran embranzida per a la resta de la vida, de la mateixa manera que en les llavors hi ha l’embranzida per als fruits del futur. Sens dubte, convindria dedicar-se més fermament a això que no pas a guarnir i a enriquir la ciutat, llevat que pensem que no és vergonyós deixar que les generacions futures siguin malvades sempre que també siguin riques.” [4]

En aquesta i en altres obres, com ara “Introducció a la saviesa”, una mena de manual pedagògic de formació ètica, Vives es manifesta com a una gran figura de la pedagogia. Em permeto extreure’n tres màximes rellevants, de punyent realitat, perquè interpel·len l’erràtica praxi educativa actual:

“L’erudició es va formant per mitjà de tres instruments: enginy, memòria i dedicació.”

“L’enginy s’estimula amb l’exercitació.”

“La memòria s’augmenta cultivant-la.” [5]

Vaig acabant. Vives dona per molt (i per molt més del que jo pugui explicar). La seva ambició intel·lectual fou tan àmplia com profunda. És el primer erudit humanista que estudia la psique humana i també el primer que ressalta la importància dels aprenentatges artesans i de la vida real i de l’educació del poble (incloses les dones, amb algunes limitacions). Recomana que els nois estudiïn la natura aplicant el principi d’inducció a partir de la indagació personal i l’experiència que Erasme havia defensat per a l’estudi de les Escriptures i les llengües. Creu que les ciutats i els gremis han d’implicar-se en l’educació dels pobres i està contra les escoles que funcionen com a empreses que busquen beneficis econòmics. Proclama que els mestres han d’estar preparats en els seus camps i en psicologia per entendre els infants, i que s’han de reunir quatre cops a l’any per fer programes d’estudi apropiats a cada nen. De manera pionera, la seva preocupació s’estén als malats mentals i en especial de la mainada abandonada.

Com diu l’esmentat Fantazzi, Vives contribueix a “l’origen de la societat civil, que es va teixint a través de les veus laiques del homes de lletres que tenen una dimensió pública”. [6] Per això no és res d’estrany que també fos un intel·lectual incòmode, perillós per les seves crítiques al dogmatisme, al pensament aristotèlic oficial i a l’autoritat dels teòlegs tradicionals, poc compatible amb la promoció d’una educació basada en la raó, l’observació i l’evidència. També per declarar la responsabilitat de l’Estat i la comunitat vers els pobres, més enllà de l’ocasional caritat. Res millor que llegir-ho en les seves pròpies paraules, per exemple, a l’antologia de cites publicada per la Universitat d’Alacant. [7]

El segle XVI espanyol va començar amb una gran glòria que tanmateix va marxar als 17 anys i no va tornar mai més per por de la intolerància i la repressió. Fill d’una família de jueus conversos, va veure com la meitat dels membres de la seva família eren “relaxats”, és a dir, cremats vius a la foguera per la Inquisició. [8] Així els inquisidors podien dir que no vessaven sang.

Però aquesta ja és una altra història. Gràcies.

Referències

[1] Joan Lluís Vives, L’assistència al pobres (De subuentione pauperum). Traducció i edició a cura de Joan Tello. Llibres de l’Índex, Barcelona 2009.

[2] Charles E. Fantazzi, L’assistència als pobres, una fita en la vida i en l’obra de Joan Lluís Vives. Assaig inclòs en L’assistència als pobres, pàgs. 9-50.

[3] L’assistència als pobres, pàg. 331.

[4] L’assistència als pobres, pàg. 143.

[5] Aquestes frases són les màximes morals números 140, 141 i 142 de la “Introducció a la saviesa” (Introductio ad Sapientiam), manual pedagògic i ètic de l’any 1524. Joan Lluís Vives: Introducció a la saviesa i altres escrits. Clàssics del Cristianisme 33, Edicions Proa, Barcelona 1992.

[6] L’assistència als pobres, pàg. 11.

[7] Sentències de Joan Lluís Vives. Edició a cura de Francesc-Xavier Blay Meseguer. Publicacions Universitat d’Alacant, 2020.

[8] L’assistència als pobres, pàg. 111.