Fa mig segle, l’any 1972, la Comissió Internacional per al Desenvolupament de l’Educació de la UNESCO va publicar l’informe Apprendre à être, [1] que seria conegut com a Informe Faure en honor d’Edgar Faure, president de l’esmentada Comissió, els membres de la qual anaven des d’un exprimer ministre de França (el mateix Faure) a un professor àrab de física nuclear, o d’un membre de la Fundació Ford a un acadèmic de la URSS, entre d’altres.

Aquest document fou elaborat quan tot just acabava de tenir lloc la fi del colonialisme i els fets geopolítics essencials eren la guerra freda entre les superpotències, la guerra de Vietnam, i les tensions a Europa, inclosa la ressaca del Maig del 68. La Xina –a l’apogeu del procés autodestructiu conegut com a Revolució Cultural– encara no havia emergit com a superpotència. Quan l’Informe Faure va veure la llum ni tant sols s’havia inventat el microordinador. Altair 8800, l’aparell que va catalitzar la revolució microinformàtica dels anys 70, fou dissenyat l’any 1974. No existia Internet i el telèfon mòbil era ciència-ficció. Certament, els canvis del món des d’aleshores han estat ingents, però, tot i que Aprendre a ser fou escrit en i per una altra època, com a bon clàssic, avui dia continua sent pertinent i revelador.

Jo el vaig llegir l’any que em vaig estrenar de director d’institut (1978), i crec que va suposar un considerable avenç de la meva migrada preparació pedagògica. Obra humanista, àmplia de mires, basada en la història i projectada al futur, parlava de punts de referència i d’interrogants, del pervindre, la solidaritat humana i la formació permanent en la societat, al temps que proposava importants remodelacions de l’educació i posava de relleu la importància crucial de l’expressió oral, l’expressió escrita, la imatge i la comunicació cultural, analitzava la jerarquització de les matèries i criticava l’anacronisme i carències dels programes escolars en educació social, científica, tecnològica, artística, manual, educació física i educació professional, entre moltes altres temes. D’alguna manera postulava una reescolarització centrada en el coneixement, en el consens sobre el valor de l’educació i en un “re-armament” pedagògic substancialment protagonitzat pels mateixos ensenyants, òbviament suportat per les polítiques adients. Penso que Faure mai de la vida va veure els docents com a mers implementadors de lleis i disposicions administratives, per més (suposadament) orientades a l’alumne que pretenguessin ser.

En aquella època tot just acabàvem de sortir de la dictadura, s’acabava d’estrenar la Constitució i el nostre sistema educatiu, en relació a les necessitats, era de talla petita en tots els aspectes. Malgrat que els conceptes i les aspiracions de l’Informe Faure anaven enormement més enllà dels marcs mentals i de les possibilitats dels nostres centres educatius, el recordo com una admirable i vigorosa invitació a l’obertura d’horitzons, que em va ajudar a mirar l’educació d’una manera més progressiva i plural.

Pot semblar estrany que Apprendre à être no empri el terme “competència”, que no consta al pla de l’obra ni a l’índex alfabètic. Per ser més precís, diré que no l’he localitzat en cap dels molts fragments que he rellegit recentment, llevat d’una sola excepció en un sentit molt específic. [2] Per a mi, això és un indici més de l’artificiositat d’un concepte que no va aparèixer per iniciativa del món educatiu sinó que ho va fer a proposta d’altres instàncies, força després de la publicació de l’Informe Faure.

Per aclarir això hem de tornar al context, ara al dels anys 80, notablement diferent del de la dècada anterior. No és cap secret que amb el president Reagan i la primera ministra Thatcher les forces “orientades al mercat” reberen un fortíssim impuls polític. No em puc estendre en aquest assumpte i per això, em limito a citar Ralf Dahrendorf, cap de la reputada London School of Economics, qui ho va resumir palmàriament l’any 1983 quan va declarar a Der Spiegel: “al món de l’OCDE estem vivint el final del segle socialdemòcrata”. [3] És a dir, fa 40 anys, a l’Europa occidental s’estava iniciant el desmantellament de la situació excepcional de polítiques socials a derivada pel desenllaç de la Segona Guerra Mundial i la (més que justificable) por dels països occidentals a l’expansió comunista patrocinada per Moscou.

També ho diria molt explícitament l’economista, empresari, divulgador i lobbista francès Michel Drancourt quan el 1984, a l’informe La fin du travail, assenyala que el fort desenvolupament econòmic i la plena ocupació dels anys 60 i 70 [a l’Europa democràtica] foren una excepció històrica determinada per la geopolítica de la postguerra mundial. Com que la tecnologia i l’automatització industrial fan que tot el que pugui ser fet per una màquina ho serà en algun moment, Drancourt anticipa la “fi del treball” tal com s’entenia llavors [això ja ho deia en un temps en què una cosa com la Intel·ligència Artificial ni tant sols no era imaginable!]. Com a bon seguidor de la teoria de la destrucció creativa de Schumpeter, Drancourt assenyala que això requereix un procés de destrucció creativa adient a les noves circumstàncies, i per tant, “Hem de prendre iniciatives polítiques …  (consistents) en degradar els reglaments, els drets adquirits, els hàbits administratius, els corporativismes en el sector públic, les estructures d’ensenyament tradicionals típiques de l’estat del benestar.” [4]

Personalment no puc deixar de pensar que la introducció forçada legislativament (i pedagògicament immadura) de l’educació competencial i de l’aprenentatge escolar basat en projectes en les dues darreres dècades volent d’alguna manera forçar el professorat a entrar el clau per la cabota, és una peça essencial d’aquesta desconstrucció de l’educació en la que l’assoliment de coneixement (amb coneixement vull dir memòria de fets i comprensió intel·lectual de processos i situacions) surt inevitablement perjudicat. Per cert, aquest és el moment de dir que el fet que en molts centres, especialment d’educació primària, l’aproximació per projectes arriba a abastar les matèries instrumentals, mereixeria l’atenció d’una inspecció educativa –digna de tal nom– davant l’eventualitat que s’estigui vulnerant el dret a aprendre de l’alumnat.

Després de Faure cal esmentar Delors, òbviament. Jacques Delors (1925-2023), president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995, europeista convençut, va ser el líder més visible i influent dels afers europeus en l’època de la creació del mercat únic, actuació que va possibilitar el lliure moviment de persones, mercaderies, capitals i serveis dins la Comunitat Europea. Delors va presidir el comitè que va proposar la creació de l’euro per reemplaçar les divises nacionals dels estats membres. En finalitzar el seu mandat al front de la Comissió Europea i decidir acabar la seva obra política (renunciaria a presentar-se a les eleccions de president de la República francesa), es va implicar en l’educació liderant la Comissió que va produir el rellevant informe que porta al seu nom: L’Éducation: un trésor est caché dedans. Aquest document de 1996, conegut també com a Informe Delors, s’ha publicat amb títols lleugerament diferents segons els idiomes: “Educació: Hi ha un tresor amagat a dins”, “La educación encierra un tesoro” o “Learning: The treasure within”, on “learning” substitueix “education”. La seva elaboració va tenir lloc en el context del programa Education for the Twenty-First Century, una de les ambicioses iniciatives de Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO de 1987 a 1999.

La proposta de la Comissió Delors és humanista i moral en tant que considera que l’objectiu de l’educació és la formació integral de la persona. No és el seu un enfocament instrumental i orientat al mercat. L’informe planteja quatre principis, coneguts com el quatre pilars de l’educació, sobre els quals s’ha de sustentar l’aprenentatge al llarg de tota la vida: 1) Aprendre a saber, que, si no volem filar massa prim, es pot assimilar a aprendre a aprendre; 2) Aprendre a fer, pilar que apunta no només a les capacitats ocupacionals sinó també la capacitat de tractar situacions molt diverses; 3) Aprendre a conviure amb els altres, que afavoreix la comprensió mútua, l’acceptació i el respecte de la pluralitat de les persones; i 4) Aprendre a ser, que desenvolupa autonomia i responsabilitat personal per exercir-les en l’àmbit social.

Tot això és prou conegut i ben explicat en el propi informe i en infinitat de documents que l’analitzen i estenen. No és doncs el contingut de l’Informe Delors el que vull remarcar per acabar sinó unes notables dobles coincidències: tant Faure com Delors foren intel·lectuals francesos europeístes i polítics socialistes. També podríem dir pensadors socialistes i polítics europeístes francesos. Tots dos van tenir bona premsa i acceptació entre la intel·lectualitat del sector educatiu i el professorat més llegit, però tots dos van fracassar en el sentit que els governs no els hi van fer cas. Els governs han preferit els cants de sirena (per no dir-ne diktats) procedents bàsicament de la UE i de l’OCDE, envaint zones que haurien d’haver romàs estrictament professionals.

Penso que si s’hagués cregut realment en les propostes de Faure i Delors, el sistema educatiu hauria avançat de manera més gradual i profitosa i que en conjunt hauria evolucionat en el sentit de fer-se molt més ric metodològicament, desenvolupant fortament els vessants d’expressió, comunicació i aplicació. Així mateix, l’èmfasi en la inclusió i la participació hauria estat més efectiu, tot plegat sense comprometre el rigor de l’agenda de coneixement i cultura i estalviant-nos tota la retòrica competencial que ha entrat en els centres educatius per pressió d’instàncies externes a l’educació. Tot i que en un altre temps i un altre context (plena Segona Guerra Mundial), ni Churchill va gosar a ficar-se en el pla de la feina dels ensenyants, instruint el seu secretari d’educació Richard Butler, sobre el fet intocable que el poder del govern acabava a les portes de la classe. Més tard, el 1976, quan Callaghan va proposar un currículum nacional, els sindicats van respondre que és el que havia fet Alemanya la dècada dels 30. El consens dels partits va ser que en un país lliure els polítics deixen els professors sols. (Val a dir que en plena dinàmica neoliberal, molt em temo que els mateixos britànics han oblidat aquesta antiga saviesa, i no són pas els únics.)

El fet clau, en la meva opinió, és que seguint Faure i Delors l’educació s’hauria pogut tornar més competencial de facto, amb la competència com a corol·lari del coneixement i de l’aprenentatge, sense necessitat de proclamar-la a priori i d’imposar-la formalment mitjançant currículums i les proves model OCDE. Malauradament ara ja és tard. Faure i Delors ens poden continuar interpel·lant però la seva proposta ha encallat. Potser poguem treure quelcom positiu de tot plegat si ens incita a preguntar-nos fins quin punt ho ha fet possible la tradicional feblesa professional dels ensenyants i l’excessiva politització de les organitzacions que representen el professorat i li donen veu pública.

Gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

@frtarrago

[1] Edgar Faure et al (1973) Aprender a ser. Alianza Universidad-Unesco. Massa temps he tingut aquest llibre al prestatge.

[2] Pel que he vist, el terme competències només surt quan es parla de l’èxode de les competències en el sentit de que com a resultat advers de la cooperació educativa internacional els estudiants a l’estranger no tornen al seu país després d’haver-se aprofitat de les facilitats que han gaudit. El mateix es diu dels científics que s’exilien professionalment.

[3] Citat per Maren Elfert (2016) Revisiting the Faure Report (1972) and the Delors Report (1996). Why was UNESCO’s Utopian Vision of Lifelong Learning an “Unfailure”?

[4] Olmedo Beluche (2013) La educación por “competencias” y el neoliberalismo. Publicat al web de Joaquim Prats: joaquimprats.blogspot.com